Víctor Galmés: “Totes les persones han de poder entendre allò que fan i com es relacionen amb el seu entorn”

Comunicar de manera entenedora i clara és essencial perquè totes les persones puguin accedir a la informació necessària per prendre les seves pròpies decisions. Molt sovint donem per fet que tothom entén la informació que rep, però per a moltes persones fer un simple tràmit, anar a la consulta mèdica o comprar una entrada de cinema poden convertir-se en gestions complicades de resoldre si la informació es presenta d’una manera difícil d’entendre. 

Precisament per això, l’accessibilitat cognitiva busca que la informació, els espais i els serveis siguin fàcils d’entendre i d’utilitzar. Eines com la lectura fàcil, els pictogrames o una atenció personal entenedora contribueixen a garantir aquest dret, especialment per a les persones amb discapacitat intel·lectual, però també per a altres persones amb dificultats de comprensió. En parlem amb el Víctor Galmés, director de Dincat, qui assenyala que queda molt de camí per recórrer en aquest àmbit. 

Molt sovint associem l’accessibilitat amb les barreres físiques. Què és l’accessibilitat cognitiva i per què encara la tenim poc present?

L’accessibilitat cognitiva forma part de l’accessibilitat universal. Fa molt temps que treballem l’accessibilitat física i encara queda molt per fer, però en la part cognitiva el camí és encara més llarg perquè tot just ens hi estem posant com a societat. És un repte que, si el volem resoldre d’avui per demà, és inabastable. Però anem tard i cal començar a treballar amb fites i prioritats conscients.

En quines situacions quotidianes trobem aquestes barreres?

En la mobilitat dins dels espais i la senyalització hi ha barreres físiques, però també cognitives. En una estació o un espai públic cal facilitar que les persones amb dificultats entenguin com moure-s’hi. Els textos adaptats a lectura fàcil són la part més coneguda i una de les primeres que s’ha començat a treballar, però l’accessibilitat cognitiva també s’ha de treballar als espais físics i digitals.

I en l’entorn digital?

És evident que avui tot passa a l’entorn digital i tots ens trobem dificultats que anem salvant com podem, però que es multipliquen per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Hem de tenir entorns accessibles, tant a l’ordinador com al mòbil, a les aplicacions i a les pàgines web. Aquí encara queda molt de recorregut.

Donem massa per fet que tothom entén la informació que rep?

Sí. Amb els textos escrits és més fàcil veure aquesta dificultat, però va més enllà. Si pensem en les dificultats que es poden trobar les persones grans, podem veure el símil amb les que es troben les persones amb discapacitat intel·lectual. 

L’accessibilitat cognitiva està pensada per a aquestes persones, però també facilita les coses a altres col·lectius, com les persones grans o les persones migrades que es troben amb una barrera idiomàtica. Són només alguns exemples. Queda molt camí per fer, tant en els espais físics i digitals com en els textos legals o altres documents necessaris. El camí és ingent.

Demanar una visita mèdica o fer un tràmit a l’ajuntament encara pot comportar moltes dificultats.

Totalment. Un centre de salut ha de ser accessible cognitivament, però també hi ha barreres de relació entre persones que s’han de superar. Per això, a Dincat treballem la formació de professionals per a l’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual. La Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides canvia el paradigma. Les persones amb discapacitat intel·lectual no han de dependre exclusivament dels familiars per anar al metge o fer la seva vida.

Què cal canviar en la manera d’atendre aquestes persones?

Hem de trencar la barrera històrica que els metges es dirigeixin als pares o als acompanyants per parlar de la persona que tenen al davant. Encara que vagi a la consulta amb suports, això ho hem de capgirar, i aquí l’accessibilitat cognitiva hi juga molt. Calen suports, però les persones han de poder entendre allò que fan, allò que són i com es relacionen amb el seu entorn.

Es tracta d’explicar les coses de manera entenedora, sense infantilitzar les persones a qui ens adrecem.

Sí, clar. Cal donar idees clares, concises, separades i estructurades, però sense infantilitzar. Per exemple, ens trobem que els llibres adaptats a lectura fàcil són principalment infantils. Ens costa molt trobar-hi novel·les i, quan n’hi ha, són clàssiques. Hi ha poca adaptació de novel·les actuals. Això també és una barrera a la inclusió. Llegir i comentar el que llegim forma part del nostre dia a dia, de com ens comuniquem i participem en la societat. Aquest accés a la cultura i a la lectura està limitat per a les persones amb discapacitat intel·lectual per un tema d’accessibilitat cognitiva.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Dincat Comunicació (@_dincat)

Què cal tenir en compte per fer la informació més entenedora?

Hi ha metodologies i entitats especialitzades que adapten pàgines web, textos i documents oficials seguint uns criteris i unes normes. A Dincat tenim 285 entitats sòcies que cobreixen molt de territori, i treballem perquè tota aquesta xarxa pugui contribuir a l’accessibilitat. Es tracta de professionalitzar els encàrrecs i que, a més, persones amb discapacitat intel·lectual validin els continguts per assegurar que s’entenen i fer-hi propostes de millora.

Cal seguir aquest procés amb tots els continguts?

Hi ha continguts que han de passar per un procediment formal, però d’altres potser han d’anar cap al llenguatge planer, perquè el que hem d’adaptar és ingent. Es tracta de no infantilitzar, presentar idees clares i estructurades, una per una, i centrar-se en les coses principals, intentant reduir el contingut.

Des de Dincat incidiu molt que les persones amb discapacitat intel·lectual participin en la comprovació que els textos s’entenen.

I tant. És essencial treballar amb professionals i validar els continguts per assegurar que s’entenen. Tenim la xarxa d’accessibilitat cognitiva i volem que aquesta feina la facin les entitats socials, que estan en el dia a dia amb les persones i són les que en saben, amb la participació dels validadors. També és una via per crear llocs de feina i fomentar la participació. Quan una empresa adapta físicament una oficina, hi ha arquitectes qualificats que fan aquesta feina. Amb l’accessibilitat cognitiva passa el mateix.

Com es pot impulsar aquesta feina?

Cal posar-hi recursos i línies de finançament que facilitin avançar. L’aprovació del Codi d’accessibilitat és un canvi significatiu, però aquesta feina necessita recursos. Les persones que la fan dediquen el seu temps en benefici dels altres, i això dona sentit a la feina. És un bé públic, un bé per a tothom.

Aquesta hauria de ser una prioritat per a les administracions?

Sí. No només és responsabilitat seva, sinó de tota la societat, però crec que l’acció pública és necessària. Igual que hi ha ajudes per a l’accessibilitat física, també n’hi ha d’haver per a la cognitiva, per a qui ho tingui més complicat. Parlo, per exemple, de les petites i mitjanes empreses, perquè puguin finançar aquest cost afegit. És un àmbit en què ha d’intervenir l’Administració perquè genera beneficis per al conjunt de la societat.

Per on pot començar una entitat que vol fer més accessible la seva comunicació?

Cal identificar bé els canals de comunicació amb la societat i planificar com adaptar-los. Treballar la web, els escrits i l’espai físic, si en tenen, amb un pla per fer-ho progressivament. La finalitat és aconseguir adaptar-ho tot, sabent que s’ha d’anar pas per pas. Recomanaria contactar amb Dincat perquè els puguem derivar a una entitat de la xarxa d’accessibilitat cognitiva. També poden adreçar-se a qualsevol entitat sòcia del sector, que els podrà orientar sobre on focalitzar esforços i amb quins suports poden comptar.