Sílvia Benaiges: “Avui el sensellarisme afecta perfils molt diversos”

A Barcelona hi ha, com a mínim, 8.000 persones sense llar. És una problemàtica crítica, que necessita d’una resposta estable per part de l’administració. Mentrestant, entitats com la Fundació Heura treballen per a pal·liar el malestar d’aquestes persones, oferint-los dutxes, àpats, roba o inclús un pis des d’on poder refer la seva vida. 

Sílvia Benaiges, gerent d’aquesta fundació, posa sobre la taula el sensellarisme a Barcelona com una realitat diversa, conseqüència de múltiples dimensions que necessiten una resposta integral, en col·laboració entre les entitats que la coneixen i la societat civil. Hi ha molts reptes socials que demanen ser encarats d’aquesta manera, raó per la qual, per cert, se celebra la X edició del Fòrum de Fundacions i Societat Civil, el Demos 2026, on la Sílvia també participa, amb una intervenció de la qual avança algunes reflexions a continuació. 

El Demos 2026 està organitzat per l’Associació Espanyola de Fundacions (AEF) i la Coordinadora Catalana de Fundacions (CCF).

Enguany Heura ha fet 28 anys. Què va motivar la seva creació? Com ha anat evolucionant?

La tasca la va començar un grup de persones del barri vinculades a la parròquia dels Josepets de Gràcia, que volien ajudar les persones sense llar de la zona i van decidir obrir un espai de dutxes i àpats a la mateixa parròquia, que, de fet, encara avui continua actiu. A partir d’aquí, amb el temps, el grup es va convertir en associació i s’hi van anar incorporant cada vegada més persones voluntàries.

Fa vuit anys, el creixement de l’activitat ens va portar a ampliar l’espai i vam obrir la torre de República Argentina 24. Això ens va permetre posar en marxa molts més programes. I ara fa tres anys, davant d’una realitat cada vegada més complexa i d’un creixement important de l’activitat, vam decidir convertir-nos en fundació. Ho vam fer amb l’objectiu de reforçar la capacitat de finançament, garantir la sostenibilitat de l’organització i, sobretot, professionalitzar-ne l’estructura, que en aquell moment era encara molt limitada.

Pots explicar quins programes o espais estructuren la vostra tasca? 

Tenim diferents seus i serveis. En primer lloc, hi ha el servei de dutxes i rober de República Argentina 1, a la part posterior de la parròquia. Hi passen unes 400 persones cada any i hi fem més de 4.000 dutxes. És un espai d’higiene, però sobretot d’autonomia i dignitat. Les persones usuàries poden dutxar-se un cop a la setmana i canviar-se de roba amb una muda del nostre rober. També rentem i guardem la seva roba perquè la puguin recuperar neta, poden canviar-se de sabates un cop al mes, afaitar-se o demanar hora per tallar-se els cabells. I sempre marxen amb un entrepà. També tenim el servei d’acollida, on qualsevol persona pot venir de quatre a set de la tarda sense necessitat de demanar hora. Hi poden participar en tallers, jugar, conversar, carregar el mòbil o, senzillament, trobar un espai on estar. I també poden parlar amb un professional de l’àmbit social perquè valori la seva situació i, si cal, iniciar un procés d’acompanyament.

Tant al servei de dutxes com al centre de dia tenim, a més, un dia específic per a dones, els divendres. Volem que sigui un espai segur per a elles, perquè les dones que viuen situacions de sensellarisme estan especialment exposades a diferents formes de violència, també a la violència de gènere. A banda d’això, tenim dos pisos d’allotjament temporal que volen ser un punt de partida per recuperar trajectòries de vida. I estem treballant per obrir nous pisos destinats específicament a persones joves, amb l’objectiu d’acompanyar-les en la seva inserció laboral i donar-los l’oportunitat de construir una vida autònoma i digna.

I a banda d’aquests espais de cura bàsica, hi ha algun altre tipus de servei? 

Sí. Fa anys que tenim un hort al barri de Gràcia, on els dilluns, dimecres i divendres participen persones en situació de sensellarisme. L’hort els permet recuperar una rutina, assumir compromisos i començar un procés. En funció de l’evolució de cada persona, podem derivar-la a una entitat amb qui col·laborem i que disposa de programes de formació i habitatge. També tenim el projecte de presons, en què persones voluntàries visiten diversos centres penitenciaris de Catalunya i donen suport a les persones internes en qüestions administratives, bancàries o altres gestions que poden necessitar. I disposem també de serveis de psicologia i assessorament jurídic, que oferim a través de dues cooperatives especialitzades.

En conjunt, a través de tots els nostres serveis atenem unes 2.200 persones l’any. D’aquestes, en fem un seguiment més acurat d’unes 600 i unes 180 tenen un pla individualitzat. Aquestes persones arriben habitualment derivades pels professionals del centre de dia i inicien un itinerari en funció de les seves necessitats: trobar allotjament o feina, regularitzar la seva situació administrativa, abordar problemes de salut o qualsevol altra qüestió que sigui necessària per reconstruir la seva trajectòria.

Quin és el pes del voluntariat en tots aquests serveis? 

És molt important. Tenim unes 120 persones voluntàries, que participen en els diferents serveis sempre coordinades amb els professionals de l’entitat.

El voluntariat és imprescindible per gestionar els fluxos de persones, però també per fer acompanyaments concrets, per exemple a visites mèdiques, ajudar en traduccions o donar suport en gestions administratives i digitals. Cada vegada més tràmits només es poden fer per internet i això genera una barrera enorme per a moltes de les persones que atenem.

Quina és la situació actual a la qual Heura ha de fer front amb aquests serveis? 

En el darrer any hem notat un increment molt important de persones en situació de sensellarisme. Només al servei de dutxes tenim actualment prop de 100 persones en llista d’espera. Aquest augment no respon a una única causa, sinó a una suma de factors: l’encariment de l’habitatge, els desnonaments, la precarietat laboral, la situació administrativa de moltes persones nouvingudes, la dificultat per accedir a una feina que permeti tenir una vida digna i, sovint, la manca d’una xarxa personal de suport —família, amistats o persones de confiança— a la ciutat.

A més, quan parlem de sensellarisme hem de tenir present que hi ha realitats molt diverses. Afortunadament, existeixen recursos més específics per atendre, per exemple, famílies o mares amb criatures. Però, quan parlem d’una persona sola, jove, o d’algú amb problemes d’addiccions o de salut mental, la resposta és molt més complexa i els recursos són insuficients. I és important entendre que el sensellarisme no és només la persona que viu de manera crònica al carrer. 

Cal redefinir el concepte?

Bé, és que a Heura atenem moltes persones que fins fa poc tenien una vida completament normalitzada: han perdut la feina, no han pogut continuar pagant el lloguer o una habitació i, de cop, es troben en una situació d’exclusió residencial. Hi ha persones que dormen al cotxe, en assentaments, en locals ocupats o fins i tot en trasters, i que necessiten un lloc on dutxar-se, canviar-se de roba o simplement mantenir unes mínimes condicions de dignitat. 

Fa anys, quan pensàvem en una persona sense llar, sovint ens venia al cap un perfil molt concret: un home d’uns cinquanta anys, català o espanyol, amb problemes d’alcoholisme o de salut mental i desvinculat de la seva família. Avui aquesta realitat ha canviat completament. El sensellarisme afecta perfils molt diversos. Cada vegada atenem més dones, més joves i més persones que fins fa molt poc mai no haurien imaginat que es trobarien en aquesta situació. També hi ha moltes persones nouvingudes, especialment del nord d’Àfrica i d’Amèrica Llatina, que arriben pensant en construir-se una vida aquí, però es troben atrapades en un cercle: sense una situació administrativa regularitzada és molt difícil accedir a una feina formal; sense ingressos estables és pràcticament impossible pagar una habitació, i encara més amb els preus actuals de l’habitatge.

Això està a l’ordre del dia.

Sí. Aquí hi ha una qüestió de fons que no podem ignorar: l’habitatge s’ha anat allunyant de la seva condició de dret per convertir-se, cada vegada més, en un producte de mercat. Quan l’accés a un habitatge digne es torna inaccessible per a una part creixent de la població, el risc de sensellarisme deixa de ser una realitat excepcional i passa a afectar persones i famílies que fins fa molt poc se sentien completament allunyades d’aquesta situació.

És un repte social. 

Absolutament. L’Ajuntament fa recomptes de les persones que dormen al carrer, i és una dada molt important, però el problema va molt més enllà del que veiem a l’espai públic. Hi ha persones vivint en trasters, en assentaments, en locals, o quinze persones compartint un pis, de vegades sense subministraments o sense unes condicions mínimes per poder viure dignament. L’increment del sensellarisme no es tradueix només en més persones dormint al carrer, tot i que també n’hi ha més. Nosaltres ho percebem a través de molts altres indicadors: necessitem més menjar, no tenim prou capacitat al servei de dutxes, els serveis de gestions estan saturats...

Hi ha una saturació general dels serveis. Durant molt de temps el sensellarisme ha estat un problema poc visible. Ara ja no podem mirar cap a una altra banda: hem de prendre consciència de la dimensió que té i actuar en conseqüència. I és cert que hi comença a haver més resposta. La Generalitat hi està destinant més recursos, l’Ajuntament de Barcelona també. La Fundació ”la Caixa” també prepara una convocatòria extraordinària només sensellarisme, etc... Tinc la sensació que, finalment, s’està començant a abordar un problema que durant massa temps havia quedat en un segon pla.

Penses que la resposta arriba tard? 

Més que dir que arriba tard, crec que durant molts anys el problema no s’ha fet prou visible. Ara el tenim al davant i confio que siguem capaços de donar-hi resposta: construint habitatge assequible, facilitant processos de regularització, generant oportunitats de feina i posant els recursos necessaris perquè les persones puguin reconstruir les seves vides i no recaure. És evident que això no es resol en tres mesos, i tampoc sé si podem parlar de quatre o cinc anys. Però sí que s’estan fent passos. Si tot va bé, després de Nadal s’aprovarà la Llei del Sensellarisme i també estem treballant per a que el sensellarisme entri a la nova cartera de serveis.

Per tant, anem tard? En molts aspectes, sí. Però sovint passa amb els grans problemes socials: fins que no es fan evidents, no se situen al centre de l’agenda. Vull pensar que ara que el problema ja és impossible d’ignorar, realment s’hi treballarà. També entenc que l’Administració té els seus ritmes. A les entitats, però, ens correspon continuar pressionant, proposant i fent visible la realitat. I m’agradaria pensar que, si d’aquí un any em tornes a entrevistar, podré dir-te que ja hem començat a notar millores.

I, de cara al futur, com aprofitareu aquesta nova consciència social i administrativa? Quins objectius us poseu per als pròxims anys? 

El primer és continuar augmentant la nostra capacitat. El 2026 ja hem incrementat el pressupost fins als 600.000 euros perquè sabem que ho necessitem. Volem posar en marxa aquest nou projecte de pisos i, alhora, continuar millorant els serveis que ja tenim. També volem començar un projecte vinculat a la cultura i a les emocions. La idea és treballar a través de la música, el teatre, les visites culturals o sortides i excursions que permetin a les persones usuàries connectar amb les seves emocions d’una manera diferent i no invasiva.

Ens hem inspirat en experiències pilot desenvolupades en altres àmbits, com la salut, i volem explorar què passa quan traslladem aquesta mirada a persones en situació de sensellarisme. Creiem que la cultura també pot ser una eina molt potent de reconstrucció personal, de vincle i de dignitat.

Aquests reptes que des de les fundacions encareu abans que es facin visibles són el focus del Fòrum de Fundacions i Societat Civil, que enguany arriba a la seva desena edició i se celebrarà a Barcelona, i a la qual heu estat convidats a participar. Pots compartir una mica com serà la vostra implicació? 

Participarem en una taula amb diverses fundacions que treballen en l’àmbit de l’habitatge. A la meva intervenció parlaré, evidentment, d’habitatge assequible, però sobretot de la necessitat d’abordar-lo conjuntament amb altres factors. En concret, parlaré de les persones joves nouvingudes: de la seva formació, de l’acompanyament en els processos de regularització i de la necessitat de fer un seguiment real perquè, un any després, aquestes persones continuïn reunint les condicions necessàries per renovar la seva situació administrativa.

Això significa garantir oportunitats de formació, contractes de feina i accés a habitatge assequible. I és especialment important en el cas dels joves. Mentre són menors disposen d’un sistema de protecció, però quan arriben als divuit anys aquesta protecció disminueix dràsticament. De cop, es poden trobar en un país que no és el seu, sense una xarxa familiar, sense papers, sense un ofici i sense un habitatge. Si no som capaços d’oferir-los alternatives reals, el risc d’exclusió és enorme. Per això no podem treballar només l’habitatge, o només la formació, o només la regularització. Hem de construir itineraris integrals que permetin a aquests joves tenir una oportunitat real de construir el seu futur.