La declaració dels castells Patrimoni de la Humanitat farà créixer l’autoestima dels catalans

En aquest sentit, Baltà recorda a Pere Català i Roca, vallenc, fotògraf i historiador que a la l'enciclopèdia castellera (Món casteller) escriu sobre un tema que l’apassionava: Els Xiquets de Valls - com es coneixien els castells humans fins que es van estendre per les demarcacions geogràfiques properes a la ciutat que, en principi, els donà nom- viuen ara l’etapa més gloriosa de la seva història.
En tres dècades -explica Baltá- s’han quadruplicat el nombre de colles (ara en són seixanta), fins a comptabilitzar uns set mil participants i portar una gernació a les places castelleres d’arreu de Catalunya. A partir del Camp de Tarragona i el Penedès s’han escampat a nombroses comarques i s’han consolidat com a fenomen televisiu per la vistositat i la competitivitat. Malgrat que aquesta no sigui ben vista pels estudiosos més puristes, que temen, es potenciïn valors més propers a l’esport que a la cultura. Darrerament “els castells s’han esmicolat els rècords històrics pujant cada cop més enlaire, superant desafiaments impensables”, diu l’autor.
El director de Tornaveu també ha volgut recordar que, a mitjans segle XIX, Josep Anselm Clavé va enaltí l’espectacularitat dels castells humans amb una de les seves composicions més celebrades: Els Xiquets de Valls.
“La incorporació de la dona”, que s’inicia en la dècada dels anys vuitanta, i avui és la normalitat, i la “capacitat de promoure la participació” són dos aspectes del mon casteller que subratlla Baltà. “Per a enlairar un castell cal una base ferma, molta gent fent pinya; cal entrenament, disciplina i compromís. La pinya facilita la proximitat humana, fomenta l’amistat, cohesiona socialment perquè fa oblidar les diferències. Integra els forasters perquè prèviament ha desintegrat les fronteres que hi ha entre la persones”.
Al seu parer no és estrany que la Coordinadora de Colles Castelleres, juntament amb la Generalitat, hagi promogut el programa d’integració social dels nouvinguts «Tots som una colla» que dóna bons resultats. “L’amic Ventura, director de la revista Cultura m’explicava que els enxanetes fills de forasters anaven baixant els pisos del castell mentre aprenien el català, que era d’idioma dels seus companys”,
Finalment, Baltà explica que la crescuda del món casteller és avui una evidència, a part del Principat, les colles han sortit repetidament a l’estranger, fins i tot han promogut una colla a ultramar, a Xile. La nova realitat seria inabastable, si no fos que la Coordinadora de Colles s’ha sabut moure en l’espai dels patrocinis: implicant el Departament de Cultura de la Generalitat, la revista Castells, el Centre UNESCO i el mateix Parlament de Catalunya, en la consecució de la declaració de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat, que farà “créixer l’autoestima dels catalans”.