Incidència, resistència i dissidència; 3 eines per avançar cap a una societat més igualitària

Joan Subirats és professor i Catedràtic de Ciència Política i investigador del IGOP a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El també Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona (UB), s'ha especialitzat en temes de governança, gestió pública i en l'anàlisi de polítiques públiques i exclusió social, així com en problemes d'innovació democràtica, Internet i política, societat civil i govern multinivell.

En el marc del IV Congrés del Tercer Sector Social, que té lloc entre el 27 i 29 de novembre i que va arrencar ahir, Subirats modera i participa en el primer col·loqui "com podem esdevenir una societat menys desigual". Sobre com treballar, doncs, per una societat més igualitària, ens en parla en primera persona.

Què entenem per societat igualitària?

És un error confondre conceptes. En primer lloc, igualtat no és homogeneïtat. El contrari de la igualtat és la desigualtat i el contrari de la homogeneïtat és la diversitat. Tampoc es pot confondre amb igualtat d'oportunitats, perquè significaria acceptar que tothom parteix d'un mateix punt i que tothom té accés a les mateixes oportunitats. En canvi, les condicions de partida són desiguals. Quan parlem de societat igualitària ens referim segurament a una societat equitativa, és a dir, tractar situacions diferents de manera diferent amb l'objectiu que tothom gaudeixi d'uns elements bàsics. Hem d'incorporar en la idea d'igualtat la idea de discriminació positiva o acció positiva en relació amb els punts de partida. L'element clau és la no acceptació de la desigualtat com a un element natural.

És la desigualtat un problema de tots i totes? O un problema individual?

Si partim de la idea que la desigualtat és conseqüència de la falta d'esforç individual, estem despolititzant la desigualtat. La visió que les persones són desiguals perquè no s'hi han esforçat prou (una visió lliberal), passem erròniament a individualitzar el problema de la desigualtat i el deixem d'abordar com a un problema col·lectiu, que és el que és. Sota una òptica individualista, es pot caure en el ser benevolents o caritatius. Fer caritat, però, no és fer justícia. En canvi, el concepte ha de ser de justícia social, no de benevolència.

Les entitats del Tercer Sector treballen amb aquesta justícia com a fita. Han d'arribar allà on no arriben les administracions públiques?

El sistema capitalista genera desigualtats. Amb la creació de l'Estat del benestar, s’havia trobat una eina de redistribució. Del 1945 al 1975 vam viure 30 anys d'estat del benestar a Europa en els quals la desigualtat es va reduir a la meitat. Avui, però, degut a la ofensiva neoliberal, a la mundialització econòmica o al canvi tecnològic, els poders públics han vist reduir la seva capacitat de recaptació fiscal. Avui hi ha més possibilitats per als més poderosos d'eludir o evadir les seves obligacions fiscals, la qual cosa ha erosionat la capacitat de despesa dels poders públics.

Paral·lelament, s'ha consolidat el Tercer Sector. Les entitats neixen de l'arrel del problema, en molts casos familiars de malalts que s'han organitzat, per exemple. L'administració, en canvi, resol qüestions des de les competències. Tenen una compartimentació i tracten la realitat sota una òptica igual de indiferent, és a dir, de manera homogènia. La qualitat que caracteritza les entitats del Tercer Sector és que, en tractar l'arrel del problema, tenen més capacitat d'adaptació i resposta a una realitat que no és homogènia (com la tracten les administracions), sinó tot el contrari, és una realitat heterogènia i diversa davant la qual les entitats poden donar una resposta diferenciada. Les entitats, doncs, són més capaces d'afrontar emergències com les que esdonen. No és qüestió de on no arriba un arriba l’altre, sinó que duen a terme funcions diferents. Fan funcions diferents i és bo que facin funcions diferents.

Un dels objectius de la Taula del Tercer Sector és reforçar el vincle entre administració i el sector. De quin vincle parlem?

En primer lloc, les administracions han d’entendre que no és només que hi hagi unes entitats que presten serveis, sinó que hi ha una lògica de canvi en les estructures de poder. Les entitats no només implementen decisions que altres han pres i que elles ho fan millor i més barat que les administracions, sinó que parlem de coproduir polítiques i coproduir serveis més de manera més equilibrada i simètrica. Més capacitat de compartir decisions.

Avui creix el volum de població que requereix prestacions socials mentre decreixen les  prestacions socials públiques i paral·lelament, les entitats del tercer sector veuen reduir-se els seus recursos. Com afrontar aquesta contradicció?

Més capacitat de creació de xarxa social de les pròpies entitats i possibilitat de fer créixer els recursos propis i fer decréixer la dependència de les administracions. Aquest canvi dóna autonomia i fa augmentar la capacitat de seguir fidel als propis principis de l'entitat. Ara bé, que el paper de les entitats del tercer sector creixi no pot difuminar les obligacions de les administracions.

No hi ha recursos? O no estan ben distribuïts?

És cert que la capacitat de recaptació dels Estats s'ha tornat més difícil. També és cert, però, que a l'hora d'establir prioritats de despesa, pots establir que el més important és pagar el deute i seguir mantenint qüestions de defensa, o pots prioritzar la sanitat i l’educació. És un problema de crisi fiscal dels estats i és un problema de prioritats.

Quines són les obligacions de les institucions públiques?

A les institucions els costarà molt recuperar el nivell d'ingressos de fa uns anys perquè no som en una crisi, som en un canvi d'època. Hi ha un procés de reequilibri i redistribució de recursos a nivell mundial.  El futur dependrà cada vegada més de les capacitats comunitàries i d'ajuda mútua que puguem ser capaços de construir a nivell local. Això no vol dir que no haguem de pressionar per pressupostos més equitatius i per uns drets bàsics. No hem d'abandonar el debat i el conflicte amb els poders institucionals públics perquè compleixi amb les seves obligacions, però al mateix temps hem de ser conscients que les dificultats creixen perquè hi ha un sistema econòmic que és el que és. Possiblement en el futur haurem de vincular el tema econòmic amb la qüestió social. Economia cooperativa, economia social, relacions entre àmbit social i econòmic... acabar generant processos socials de manteniment de l'estat del benestar.

Cal, doncs, una societat amb una mentalitat col·lectivista?

Allò públic no s’esgota amb allò institucional, sinó que l'àmbit públic és la capacitat col·lectiva de fer front a problemes que tenim en comú. Això es pot fer a través de les institucions, però no només. També es pot fer per la capacitat de construcció autònoma per donar resposta a aquests problemes. És cert que ha crescut el valor de l'autonomia individual, però hauríem d'evitar que aquesta autonomia individual acabés en individualisme. S'ha de defensar una autonomia amb vincles. Autonomia entenent que si no som capaços de mantenir vincles, aquest individualisme és corrosiu perquè trenca totes les lògiques de relació i solidaritat. És a dir, establir àmbits de recursos i espais comuns. Públics, no en el sentit institucional, sinó comuns. De gestió col·lectiva dels recursos comuns. Hem de ser conscients del compromís vers els altres, perquè el no ser-ho comporta un nivell d'erosió de la convivència tan gran, que quasi com a principi de subsistència hem de plantejar-nos la relació amb l'espai comú. Tot i que la tendència del sistema sigui situar-ho en el terreny de decisions individuals. A més avui, casos com la PAH o fins i tot Wikipedia evidencien que són reals altres vies de convivència i treball comú.

Quines eines tenim les i els ciutadans per treballar per una societat menys desigual?

D'entrada, voler canviar les normes o les prioritats dels recursos. És a dir, incidir en els poders polítics perquè canviïn. En segon lloc, resistir els components socials de caràcter injust que juguen en detriment d'aquests elements bàsics de convivència. I, finalment, construir noves formes diferents de plantejar-nos les coses. Incidència en els canvis, resistència en aquelles situacions injustes i dissidència construint noves formes de treball col·lectiu.