A plató, la vellesa amb "v"

“Vivim com si mai haguéssim de morir i morim com si mai haguéssim viscut”, deia el literat Paulo Coelho.

El cel·luloide, com tantes altres arts, ha abordat escassament la vellesa com a temàtica fílmica. Les qüestions que afecten a la tercera edat han estat apartades de la gran pantalla. Així, la por a la mort, la soledat, la jubilació, la dependència, els records, les malalties degeneratives associades al desgast de l’organisme i, especialment, l’amor, el sexe o l’amistat, han estat matèria arraconada entre els cabells blancs. Bona prova d’aquesta discriminació es constata observant qualsevol cartellera de les sales de cinema: els i les protagonistes difícilment superen els 50 anys (i en el cas de les actrius, la indústria és més severa) i els gèneres . Com és habitual preguntar-se en aquests casos: què és primer, l’ou o la gallina? Les companyies productores ofereixen el producte que demanden els espectadors o els cinèfils són els qui marquen els continguts? Aquest seria un element a debatre quan observem la mitjana d’edat dels qui omplen més butaques. 

Sortosament, alguns cineastes s’han atrevit a endinsar-se en les inquietuds dels avis des de diverses òptiques (amb més o menys intenció de trencar estereotips propis de la vellesa) i des de diferents èpoques i contextos socials. Al llarg de la història del cinema, tenim exemples de llargmetratges que plantegen la vellesa com a eix central, sigui des d’un enfocament negatiu (com s’acostuma a retratar) o vitalista.

A continuació us oferim 12 propostes cinematogràfiques imprescindibles:

 

• “El crepuscle dels déus” (Sunset Boulevard. Billy Wilder, EEUU, 1951): peça clau del cinema dins el cinema, mostra la cruesa amb la que la indústria cinematogràfica americana dominada per les grans majors del setè art, tracta una actriu d’èxit quan envelleix. La decadència que evidencia Norma Desmond (Gloria Swanson), vella glòria del cinema mut, serveix de pal de paller a un jove guionista amb ganes d’obrir-se portes a Hollywood.

 

• “L’últim pistoler” (John Wayne, EEUU, 1976): el màxim referent dels westerns yankees, John Wayne, estava malalt de càncer quan va rodar aquesta pel·lícula en la que encarna a un pistoler llegendari -també malalt de càncer-, qui per culpa de la seva reputació, no aconsegueix trobar la tranquilitat que desitja. En aquest western crepuscular, enormement nostàlgic, podem gaudir, a més, de la interpretació d’altres estrelles del cel·luloide com Lauren Bacall, que fa de vídua del pistoler, James Stewart i Ron Howard.

 

• “Gran Torino” (Clint Eastwood, EEUU, 2008): Walt Kowalski (Clint Eastwood) és un veterà de la guerra de Corea (1950-1953) i obrer jubilat del sector de l’automòbil que ha enviduat recentment. El seu tresor més preuat és el seu cotxe Gran Torino del 1972. És un home intransigent i rondinaire al qui li costa adaptar-se als nous canvis. Els seus ideals es veuran troncats amb l’arribada massiva d’immigrants asiàtics al seu barri.

• “Amour” (Michael Haneke, Àustria, 2012): mostra la història d’un matrimoni que està a la darrera etapa de la seva vida, marcada pel sacrifici que suposa per a un marit ancià, cuidar la seva dona dependent.

 

• “Sempre Alice”: per fi una amb una dona com a protagonista. Julianne Moore encarna a l’Alice, una dona d'uns cinquanta anys que s'enfronta, junt a la seva família, als principis de l'Alzheimer, una malaltia que li farà plantejar la vida que du i que ha dut fins ara.

• “A propòsit d’Schmidt” (Alexander Payne, EEUU, 2002): Warren Schmidt (Jack Nicholson) s’acaba de jubilar i la mort sobtada de la seva dona i el futur casament de la seva única filla el tenen desorientat i trasbalsat. Per intentar trobar un sentit a la seva vida, empren un viatge a la recerca de les seves arrels. Una travessia en la que l’acompanyarà una relació epistolar amb l’infant de Tanzània que ha apadrinat.

 

• “Lugares comunes” (Adolfo Aristarain, Argentina, 2002): en Fernando (Federico Luppi) és de Buenos Aires i acaba de complir els seixanta i és professor de pedagogia a la Universitat. Casat amb la Liliana (Mercedes Sampietro), filla de pares catalans i treballadora social, són un matrimoni que s’estima i respecta. El món plàcid i reflexiu del protagonista es capgira quan se li comunica oficialment que ha arribat el moment de jubilar-se forçosament.

 

• “La última estación” (Cristian Soto i Catalina Vergara, Chile, 2012): pel·lícula documental sobre la vellesa a l’interior de les residències d’avis. Sota la mirada contemplativa d’una càmera es retraten els moments que afronten els ancians en aquesta última etapa de la vida, en un ambient d’abandonament i soledat, que s’ha convertit en la seva llar.

 

• “La vida empieza hoy” (Laura Mañá, Espanya, 2010): un grup d’homes i dones de la tercera edat assisteix a classes sexoafectives per continuar tenint una vida sexual plena, on compartiran desitjos i preocupacions. Mañá s’ha atrevit amb un dels temes més tabú a la societat.  
   

 

• “Arrugas” (Ignacio Ferreras, Catalunya, 2012): basat en la novel·la còmica de Paco Roca, aquest llargmetratge d’animació narra l’amistat entre Emilio i Miguel, dos avis reclosos en un geriàtric. Entre els dos teixiran un pla còmic i tendre per portar el dia a dia a la residència, junt als seus companys.

 

•  “Bicicleta, cullera, poma” (Carles Bosch, Catalunya, 2010): el 2007, l’expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcade de Barcelona, Pasqual Maragall, va anunciar públicament que patia Alzheimer. Aquesta pel·lícula documental recull el procés vital i la lluita de Maragall i la seva família contra aquesta malaltia, que afecta a 26 milions de persones a tot el món. Precisament, "bicicleta", "cullera" i "poma" són tres paraules que s'utilitzen en l'exploració clínica de la memòria a curt termini.

 

• “ Up” (Pixar, EEUU, 2009): entranyable comèdia d’animació en la que un home de 78 anys és el protagonista de les aventures i desventures que li ofereix obrir-se al món i conèixer un nen escorta de 8 anys.

El cinema és un mitjà poderós per a fer-se eco de qüestions rellevants que afecten profundament a la vida i el benestar dels grans i promoure una imatge positiva de l’envelliment com una etapa vital productiva i participativa a la societat. En aquest sentit, mencionarem un parell de casos de pel·lícules comercials i d’acció que últimament han trencat esquemes: les seqüeles de “Mercenarios” (2014, EEUU) i “Space Cowboys” (2000, EEUU), que reflecteixen el paper de veterans (a la vida real i al cinema) i la seva relació amb la senectut.