Jordina Biosca: “Quan un narrador es pronuncia, fa un manifest, perquè ha triat què i com ho vol dir”

La paraula viva i nua és l’ingredient natural i indestriable del Festival En Veu Alta (EVA) que des del 2005 es celebra al Penedès. Fins al 19 de juny, dotze poblacions de l'Alt Penedès acullen aquest certamen de narració i tradició oral ja consolidat. Pradell de la Teixeta, al Priorat, l’acollirà els dies 1, 2 i 3 de juliol amb format intensiu i, enguany, per primera vegada i com a prova pilot, ha aterrat a Gurb (Osona) també, el 5 passat de juny.

Narradors, glosadors, cantants, actors, versadors, rapsodes i xerraires de tota mena ofereixen aquests dies un assortiment amb una quarantena d’espectacles. Concebut per al públic adult, el festival també programa per a tota la família cursos de formació, espais de micròfon obert, projeccions cinematogràfiques, expressions plàstiques vinculades a la paraula i tantes altres propostes que poden variar d’un any a l’altre.

Els espais escènics no convencionals són part de la singularitat de la proposta: és el mateix decorat natural qui fa d’escenografia. La dotzena edició posa en safata artistes d’un format, el de la narració, que ja no és tant petit, com explica la directora d’EVA, Jordina Biosca:

Quina és la peculiaritat de la transmissió oral respecte a l’audiovisual predominant?

El canal oral fa que per a l’oient, tot allò que veu és a través del que escolta. El món audiovisual té un imaginari que es limita en la imatge, en canvi. Comunicant-nos en veu alta fa que siguin possibles tantes imatges com persones hi ha.

S’ha menystingut la narració i tradició oral a la cultura catalana?

No. La tradició oral segueix existint. Som animals de comunicació i  la paraula la tenim com una eina assequible. Sí que hi ha, en canvi, una davallada en la capacitat d’escoltar.  Amb una proposta audiovisual és més fàcil d’atrapar a l’espectador, que no on es necessiten la capacitat narrativa del comunicador i la concentració de l’espectador.

Són els avis i àvies els primers narradors orals amb consciència de la seva voluntat transmisora?

La imatge típica dels infants al voltant d’una persona que narra s’ha reprès entre les noves mares. A mi ningú em va explicar contes de petita, em vaig alimentar d’altres universos. Jo sempre havia estat molt bona lectora i se’m va despertar la necessitat d’explicar històries amb paraules, i em vaig convertir en narradora. Els qui ens hi dediquem, només triem allò que volem explicar als altres. Quan un narrador es pronuncia, fa un manifest perquè ha triat què i com ho vol dir.

“(Els contacontes) ja no només són per al públic infantil, gratuït i a les biblioteques. La narrativa és més que això”.

Els artistes de l’oralitat catalana, veient el cartell, no estan en perill, sembla.

La narrativa ha estat sempre un subgènere i ara està atraient a altres artistes, com els actors, que proven a fer recitals, per exemple. El concepte “contacontes”, que a mi no m’agrada, ara té un nou sentit. Ja no només és per al públic infantil, gratuït i a les biblioteques. La narrativa és més que això. De narradors n’hi ha molts amb vocació, el que està en perill és la integritat dels qui s’hi dediquen perquè encara no es contempla com una professió de la que se’n pugui viure.

Esteu recollint la collita de més de 10 edicions a l’espatlla?

L’EVA ha deixat de ser un certamen local per emmarcar el territori de forma més àmplia. Percebem una fidelització notable del públic. I entre els reptes, el més important, sempre és sostenir-se perquè mai sabem què passarà l’any vinent. Cada any hem de trucar les portes de nou, perquè no tenim cap conveni que ens garanteixi una llarga durada.

Per què Gurb s’ha afegit com a escenari en aquesta edició? I com ha anat l’experiència?

Gurb té una singularitat territorial, com el Penedès, que té 4 parròquies disseminades. Enguany, ha servit de tast i volem fer una propera proposta per encarar-lo al 2017, junt a l’Ajuntament. I sembla que, després del balanç i la bona resposta farem un pla de viabilitat.