Estratègies comunicatives per a combatre l’islamofòbia

“Quan els mitjans de comunicació difonen titulars i imatges sensasionalistes i a Google hi ha més de mig milió d’entrades relacionades amb el terrorisme islàmic, tenim un problema”. Amb aquesta observació, l’activista  i impulsor d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, David Karvala, donava el tret de sortida a la tercera sessió del Curs d'Estiu de Comunicació i Periodisme Intercultural #ComuniCanvi, organitzat per l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el passat, 13 de juliol. Amb la col·laboració de la Xarxa Europea de Dones Periodistes, aquesta ha girat al voltant de la islamofòbia que es genera des dels mitjans de comunicació, juntament amb l'anàlisi antropològic de la construcció d'aquesta forma de racisme i les eines que existeixen per a combatre prejudicis.

Per construir un periodisme de pau, Karvala ha assenyalat algunes bones pràctiques que haurien d’emprar els mitjans, com per exemple, desvincular la nacionalitat o religió de la persona o grup que hagi comés un crim, a no ser que hagi estat reivindicat per a tal causa o que es demostrin proves manifestes. Malgrat, de vegades, els i les periodistes no tenen el control absolut dels continguts, “no més que una obrera sobre els cotxes que produeix la fàbrica on treballa”, les notícies no són allò que passa, “són un producte elaborat des de la subjectivitat”.

“La consciència antislamofòbica és una qüestió política que s’ha de normalitzar amb mobilització i pressió social”.

En aquest sentit, l’activista remarca la importància de prendre part activa en la transformació del sector. “La defensa de la llibertat d’expressió passa per evitar que creixi el feixisme i el racisme. La consciència antislamofòbica és una qüestió política que s’ha de normalitzar amb mobilització i pressió social”. Una acció concreta seria excloure la presència de feixistes i racistes a les tertúlies.

Per a Fatiha El Maouli, economista de formació i tècnica municipal d'immigració en l'Ajuntament de Granollers, “la islamofòbia és una violència simbòlica que parteix del tracte hostil, humiliant i denigrant als musulmans manifestat en publicacions multimèdia demostrat en treballs acadèmics”. El tractament islamòfob present avui no prové dels atemptats de l’11-S, sinó de més lluny. “Ja s’estigmatitzava a la cultura musulmana des del cinema mut, és un imaginari arrelat a través del cinema infantil i adult”, segons El Maouli.

“Es magnifiquen tragèdies a Occident i s’invisibilitzen les diàries a Orient”.

En la seva opinió, “es vinculen els termes jihadisme i terrorisme amb molta lleugeresa. Es transmet un missatge erroni a la població, tant des de mitjans d’esquerres com de dretes. Es magnifiquen tragèdies a Occident i s’invisibilitzen les diàries a Orient”. L’economista ha alertat que la imatge de la dona musulmana a Occident sol ser reduïda – a un únic debat: vel sí, vel no- i poc representativa –amb una manca clara de la diversitat existent- i afirma que la lluita contra el masclisme és compartida a totes les cultures.

Jordi Moreras, professor del Departament d'Antropologia Social de la URV de Tarragona i especialista en estudis Euro-Àrabs, ha analitzat la construcció de l'imaginari de l'Islam a Catalunya i l'Estat Espanyol des del punt de vista antropològic, posant l'accent en la importància dels mitjans de comunicació com a eines de generació de consciències.

“Paraules com jihad o sharia han estat segrestades i reinterpretades per ridiculitzar una cultura desconeguda”.

Per a l’antropòleg no existeixen indicadors objectius que vinculin l’islam amb la immigració i, per tant, “les persones influents que generen un discurs islamòfob que arrela, només representen una fira de vanitats”. El desconeixement i la por són el caldo de cultiu de plantejaments grotescos, per a Moreras, que adverteix que no hi ha una invasió de la civilització occidental. “Paraules com jihad o sharia han estat segrestades i reinterpretades per ridiculitzar una cultura desconeguda”. És senzill d’entendre: “una persona musulmana no ha de ser necessàriament coneixedora de la teologia islàmica; com una persona cristiana no té per què saber res sobre dret canònic. Els codis religiosos s’estudien arreu”. Així, Moreras adverteix que “amb 1.500 milions de persones musulmanes al món, la perversió en l’ús del llenguatge és una qüestió política”.