Miren Etxezarreta i la proposta d’un sistema alternatiu

Miren Etxezarreta, economista de 81 anys amb una llarga trajectòria en moviments socials anticapitalistes, va fer que l’acte de clausura del 35è curs anual de Drets Humans, organitzat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), omplís fins a vessar l’aula 8 de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) aquest 31 de març.

De la mateixa manera que l’escriptor i activista uruguaià Eduardo Galeano negava ser un intel·lectual, Etxezarreta no es considera una experta. Almenys no vol saber res del tipus d’especialista que decideix per a la resta de la ciutadania. “Les decisions les ha de prendre el poble, no les persones expertes”, assegurava, fent referència a casos concrets. “De les 12 persones de la comissió experta que va valorar la viabilitat de les pensions privades, 11 eren representants d’asseguradores i de la banca. S’utilitza la figura de l’expert com a excusa”, va lamentar.

Tot i així, és innegable que, després de passar temporades a la Nicaragua sandinista, a la Veneçuela de Chávez i exercint de professora a països com França, Canadà, Mèxic, França i Argentina, Etxezarreta entén de revolucions i del paper de la societat en la lluita per a la justícia global. Etxezarreta, precursora de l’activisme antiglobalització dels anys 90, és de les que respon amb seguretat a la pregunta “Ja, i quina proposta alternativa teniu?”.

L’alternativa, un procés més que un pla

“Cap revolució social ha tingut un pla preestablert. Ni la mexicana, ni la russa ni la francesa. Això no ha funcionat ni funcionarà mai”, apuntava l’economista basca. “No tenim un pla, i ni falta que ens fa”, assegurava. Al Power Point del seu darrere, es llegia en gran una frase que resumeix la conferència: “La transformació social no consisteix en la implementació d’un pla elaborat prèviament, sinó en un llarg procés de canvi permanent, des de baix i cap a dalt”.

Explorar com avançar, treballar per al canvi i entendre que la societat és dinàmica i que s’han de respondre a les necessitats de cada moment. Aquestes són les claus de la lluita per al bé comú, segons Etxezarreta, que també va admetre que el camí per a l’alternativa és lent i exigeix constància i resistència.

‘Txirimiri’ per a les classes pobres

De la coordinació entre col·lectius amb consciència social, n’ha de sortir un poder popular que influeixi “els de dalt”. Mai al revés, apuntava Etxezarreta, que es va aixecar per il·lustrar a la pissarra l’economia del degoteig, una teoria defensada “pels apologetes del sistema” que justifica l’enriquiment de les classes més altes perquè entenen que dels beneficis de les grans empreses sempre goteja riquesa cap a les capes inferiors. “El que hem de fer, doncs, és enriquir els que més diners tenen. Així cau alguna cosa per als pobres, encara que el que caigui sigui ‘txirimiri’”, va dir, amb ironia.

El retolador d’Etxezarreta va traçar la silueta d’una muntanya, amb un cim i una base molt amples, i amb la zona del mig ben estreta. Havia dibuixat el retrat de la distribució de la riquesa resultat de l’economia del degoteig: “La classe alta engreixa, s’aprimen les classes mitjanes fins a desaparèixer i les classes més pobres també augmenten”, denunciava Etxezarreta, basant-se amb dades de la ONU.

La crítica al capitalisme més ferotge la va defensar amb arguments que el públic, majoritàriament jove, va aplaudir. “Tot el món ha acceptat que la Unió Soviètica va fracassar, però no ens adonem que el capitalisme també ha fracassat. Socialment, ecològicament i democràticament”, afirmava, crítica amb el rol de les institucions europees, sobretot, en el marc de la crisi de les persones refugiades. “Qui hauria pensat que a la comunitària Unió Europea es tractarien les persones immigrants d’aquesta manera...”. 
 

Podeu veure la xerrada de Miren Etxezarreta en aquest vídeo: