Laura Medrano: “Encara hi ha la idea que l’anorèxia és una malaltia de superficials”

L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) treballa sensibilitzant i donant suport a famílies i persones amb trastorns de la conducta alimentària, orientant-les i acompanyant-les perquè puguin identificar què els passa i quins recursos tenen a l’abast per cursar-se i millorar la seva qualitat de vida.

L’entitat que celebrarà el seu 25è aniversari aquest 16 de novembre va ser fundada per pares i mares amb filles que patien malalties com l’anorèxia i la bulímia. Ara, l’associació compta amb una trentena de persones voluntàries i cinc professionals de l’àmbit de la psicologia, l’educació social i l’administració.

Laura Medrano, psicòloga i coordinadora dels serveis per a famílies i persones afectades de l’ACAB, ens parla de la importància del voluntariat a l’entitat.

Quin és el paper de les persones voluntàries a l’ACAB i quins requisits exigiu?

És un voluntariat exigent, perquè demanem un compromís d’un curs acadèmic sencer, com a mínim, en el qual cal venir al local de l’associació un cop per setmana, de 16.30h a 20h, per oferir atenció directa a les persones usuàries. Prioritzem que tinguin més de 25 anys, perquè puguin transmetre més confiança a les persones afectades i perquè garanteixin una permanència d’un any a l’entitat.

Ara mateix, d’entre la trentena de persones voluntàries que col·laboren amb l’ACAB, hi ha un pares i mares de filles afectades, persones que han patit la malaltia –cal que faci un mínim de dos anys que han rebut l’alta mèdica–, i estudiants o persones graduades recentment en Psicologia. Les persones voluntàries s’encarreguen del procés d’acollida, els recomanen el circuit que han de seguir. A partir d’aquí, ja se n’encarreguen les psicòlogues.

A banda del servei d’atenció directa, també hi ha voluntàries que participen al programa “Amb llum pròpia”, un blog on exafectades parlen de les seves experiències al voltant de la malaltia i el procés de recuperació.

Qui contacta amb vosaltres i quines consultes són les més freqüents?

Venen famílies i persones afectades per igual gairebé. Ens troben per Internet i normalment venen abans d’anar al metge. Pel que fa a les famílies que venen, són pares i mares que o bé han rebut una trucada de l’escola, o els han explicat les amigues de les seves filles que hi ha comportaments estranys, o simplement sospiten que la filla o el fill pugui estar patint un trastorn alimentari.

Moltes famílies volen que els traiem de dubtes, però nosaltres no diagnostiquem. Els podem orientar i explicar-los què motiva l’anorèxia, quins tractaments hi ha i quins serveis ofereix la ciutat per tractar la persona afectada...

Pel que fa a les persones afectades que ens arriben, el 85% són dones. Només un 15% són homes, una proporció que encaixa amb el percentatge de persones que pateixen un trastorn alimentari a l’Estat: per cada 10 persones afectades, una és un home. La majoria de persones afectades que venen a l’ACAB són noies d’entre 25 i 30 anys que porten malaltes bastant de temps. Algunes han passat per diversos tractaments i no se n’han acabat de sortir. Venen quan veuen que la cosa no va bé.

Quant dura un tractament per trastorn alimentari?

El mínim dura entre tres i cinc anys. La majoria necessita més temps per curar-se. És una malaltia amb un procés de recuperació lent i difícil, sobretot per la poca consciència per part de les afectades d’estar patint una malaltia. Es pensen que ho tenen controlat quan en realitat no. A més, molts cops s’acaba amb el símptoma, és a dir, es deixa de vomitar, o es deixen de perdre quilos, però la persona no està curada del tot. Això, molts cops, només és la punta de l’iceberg.

Com ha evolucionat el nombre d’usuàries en els últims anys?

En els últims anys el nombre de persones ateses s’ha mantingut estable, però sí que hem detectat que hi ha més interès cap a l’estudi del trastorn, cada vegada rebem més consultes d’estudiants de Batxillerat i de Psicologia que volen saber sobre la malaltia.

La xifra de tant per cent de diagnòstics es manté, però cada vegada comencen més joves. Estem atenent famílies amb filles de 10 i 11 anys, a sisè de Primària, que pateixen un trastorn alimentari.

Creus que hi ha molt tabú al voltant dels trastorns alimentaris?

En general hi ha tabú al voltant de les malalties mentals, però concretament amb els trastorns alimentaris, perquè es frivolitza molt. Encara està enquistada la idea que és una malaltia de noies superficials, amb poca personalitat i molt influenciables pels cànons de bellesa.

Aquest pensament fa molt mal perquè això és una part molt petita del que implica la malaltia. De fet, hi ha moltes afectades que mai han tingut una preocupació excessiva pel seu cos. Sí que hi ha un desig d’aprimar, però no té perquè estar motivat per una voluntat de ser més guapa.

S’ha d’entendre que la persona que pateix un trastorn alimentari no té cap culpa d’estar-lo patint, i tampoc la seva família.

Quina formació ha de cursar la persona voluntària a l’ACAB?

Han de passar per una formació de vuit hores. En una sessió de quatre hores els expliquem en aprofundiment què són els trastorns alimentaris, i en unes altres quatre hores, parlem dels serveis que oferim des de l’ACAB i de la manera com organitzem les acollides i les visites.

A més, durant els primers dos o tres mesos, la persona voluntària que entra nova està d’acompanyant d’una persona voluntària veterana, per veure com es treballa des del local, com ens comuniquem amb les famílies i les afectades...

La majoria de persones voluntàries es queden a l’ACAB durant dos o tres anys, però també n’hi ha que hi col·laboren setmanalment des de fa 15 anys.