Maria Clapés: "Amb els mesos em vaig adonar que el que realment feia era companyia"

Què et va dur al camp de refugiats de Cherso? Coneixies bé la problemàtica de les persones refugiades? 

Quan vaig acabar la carrera de magisteri, vaig tenir clar que volia marxar a fer un voluntariat. Parlant amb un amic que havia estat al camp de refugiats, vaig veure que jo també tenia ganes d’anar-hi. Tot i que no en aquell moment no coneixia a fons la problemàtica de les persones refugiades, el poc que en sabia i el que em va explicar el meu amic de l’experiència em va motivar i em vaig posar a buscar projectes. Va ser llavors quan vaig conèixer l’associació Open Cultural Center (OCC)  l’objectiu de la qual és oferir activitats culturals, educatives i socials a les persones refugiades.  En aquell moment l’associació estava treballant al camp de Cherso, un petit poble al nord de Grècia. Juntament amb les persones refugiades havien muntat una escola i dinamitzaven diferents activitats i tallers, tant per a infants com per a adults. El projecte em va agradar i vaig decidir marxar.

Què hi vas trobar en el camp? I què hi vas fer tu?

Recordo molt la primera vegada que vaig entrar al camp. El que més em va sorprendre va ser veure amb quines condicions tan precàries  hi vivien les persones que hi havia. No em podia creure que estiguessin així en un país tan a prop de casa. Durant els dos mesos i mig que hi vaig ser, vaig estar fent un voluntariat. Érem uns 10 voluntaris que organitzàvem diferents tallers i activitats per als infants, joves i adults i que tiràvem endavant l’escola que vam aixecar al camp.  A mesura que van passar els mesos me’n vaig adonar que el que realment feia era companyia: ja fóra cantant una cançó amb la guitarra, jugant al fet i amagar amb els infants o fent un cafè a la seva haima o compartint i escoltant les seves històries. 

Què et vas endur d’allà?

D’aquestes experiències tan potents sempre n’aprens moltes coses, però m’agradaria destacar-ne dues: les conseqüències de la guerra les tenim més a prop del que ens sembla, a dins d’Europa mateix, i no podem assegurar que no ens pugui passar a nosaltres. I de l’altra, hi ha un llenguatge universal de compartir el dolor i l’estimació, que va molt més enllà del llenguatge verbal.

Quan se’t va ocórrer fer un llibre dels dibuixos que van fer els infants al camp? Quins suports vas tenir per tirar endavant el projecte?

Un dels voluntaris, en Rodrigo, era artista i va organitzar un taller de dibuix per als infants, però no va funcionar. Els nens i les nenes no tenien paciència,  dibuixaven quatre  gargots i marxaven.  Va ser llavors quan vam tenir la idea d’elaborar un conte amb ells.  Vam pensar que potser, si dibuixaven i ens explicaven la seva història aconseguiríem que estiguessin una estona dibuixant i que aquest prendria un sentit. I així va ser com vam començar a pensar com volíem que fos el llibre. Al llarg del projecte no hem tingut gaires recursos, però aquest s’ha tirat endavant gràcies a la motivació, il·lusió i implicació de les persones que hi ha participat. Quan vam tenir el lllibre llest no teníem diners per fer-ne la impressió. A través d’una amiga, el projecte va arribar a l’Albert Majós, empresari del Grup Maculart. Li va encantar el  projecte i ens va regalar les 2.500 primeres còpies! Gràcies a persones com l’Albert hem pogut tirar el projecte endavant!

El llibre té molt bona acollida. Què creus que agrada o que connecta més amb la comunitat lectora?

La història que s’explica,  ja que  és una realitat molt potent; que és explicada des dels ulls dels infants i que es tracta d’una temàtica d’actualitat.

Ara esteu duent ‘Amic meu!’ al teatre. L’obra és fidel a la història del llibre o incorpora novetats?  

El text que diuen les protagonistes de l’obra és fidel  a la història del llibre perquè volem respectar-lo, però aquest va acompanyat de música, dansa i projeccions. L’espectacle ens permet explicar allò que diuen els protagonistes del conte no només a través de les seves paraules, sinó també utilitzant el llenguatge no verbal. La combinació de les arts escèniques fa que el públic entri totalment en la història que expliquen les protagonistes.

On s’està representat aquesta obra i quina trajectòria tindrà?

L’espectacle el vam estrenar a la primavera del 2017. Vam representar-lo dues vegades als Lluïsos de Gràcia. La bona rebuda que va tenir ens va motivar a treballar-lo més a fons i incorporar més persones a l’equip. Aquest curs l’hem representat una dotzena de vegades: Barcelona, Sant Just Desvern, Vic... i fins i tot a la presó de dones de la Wad-Ras de Barcelona. Volem que l’espectacle arribi a tothom. De moment aquest curs seguirem voltant i representant-lo a diversos teatres arreu de Catalunya per continuar denunciant la situació. I no només això, tenim ganes que la gent s’impliqui i ens ajudi a fer-ne difusió!

Què pretenies amb el llibre i amb l’obra? Estan assolint l’objectiu que t’havies fixat?

De vegades és molt difícil expressar allò que vivim i sobretot quan a qui li expliques no ho ha viscut en primera persona. Els mesos que vaig estar al camp vaig poder conèixer de més a prop les conseqüències de la guerra a través de les anècdotes i les vides de les persones que vivien al camp. Tant amb el llibre com amb l’espectacle volem conscienciar de la situació que viuen les persones refugiades. El llibre és el mitjà a través del qual hem donat veu a les històries dels nens i de les nenes del camp; amb l’espectacle hem posat música, imatges i dansa a les seves paraules. El missatge sempre és el mateix. És curiós perquè tant amb el projecte del llibre com amb el de l’espectacle, quan el vam començar no m’imaginava que arribaria tan lluny. Estic molt contenta de tota la gent que en forma part, que ho fa possible. Aquest projecte m’ha fet conèixer gent molt autèntica i bonica amb ganes de millorar i cuidar aquest món que en formem part. L’objectiu està més que assolit.