Micropobles units contra la lògica urbana

Viure en un poble de menys de 500 habitants és menys idíl·lic del que sembla. En dona fe Maria Carme Freixa, alcaldessa de Vallfogona de Ripollès i presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya.

La falta de recursos econòmics, la distància als nuclis amb més població, la dificultat de moure’s amb transport públic i la poca participació en la presa de decisions polítiques són alguns dels desavantatges de viure als racons més rurals de Catalunya.

La lluita en contra de la imposició de la lògica urbana als pobles més petits l’encapçala l’Associació de Micropobles. Es tracta d’una entitat municipalista que treballa des de fa 11 anys per posar en valor la ruralitat i per donar veu als micropobles; és a dir, els municipis que tenen menys de 500 habitants.

Més presència a les institucions

“Les polítiques les fas o te les fan”. Partint d’aquesta premissa, l’associació actua com a grup de pressió davant les institucions. De fet, el principal motiu pel qual va sorgir l’entitat el 2008 era per fer d’interlocutora davant les administracions.

“De vegades es prenen decisions sense comptar amb la nostra opinió”, ressalta Freixa, posant d’exemple l’àmbit urbanístic. “Es decideix què és urbanitzable i què no ho és a partir d’uns criteris que acaben sent perjudicials a l’hora de realitzar activitats al nostre entorn”.

“Com que som pocs i de vegades no hem estat ben organitzats, quedem totalment oblidats. Era necessari que sortís una associació com aquesta”, assegura.

L’estatut dels micropobles, en construcció

L’entitat presentarà aquest estiu l’avantprojecte de l’estatut dels micropobles, amb l’objectiu que arribi a tràmit parlamentari i s’aprovi el document amb rang de llei.

L’estatut, entre d’altres, fixa uns incentius per desenvolupar activitats als territoris i estableix l’obligació de comptar amb la presència de membres de l’associació en totes les comissions on hi hagi representació del món local i en totes les decisions que tinguin a veure amb polítiques públiques que afectin els micropobles.

Donar veu als pobles més petits

A Catalunya, segons dades de la Diputació del 2017, hi ha 331 micropobles, 130 dels quals amb ajuntament. Així, l’associació representa un terç dels municipis del país, amb menys d’un 1,2% de la població però amb més d’un 35% del territori.

L’associació abraça totes les comarques de Catalunya i en particular les zones de l’interior de Catalunya, on hi ha menys població i, en conseqüència, menys nombre d’entitats sense ànim de lucre.

La majoria d’entitats catalanes (el 68 % segons l’informe del Panoràmic 2017) es troben a l’àmbit metropolità, però no s’ha de menystenir el 32% de les entitats que es distribueixen per la resta de les comarques.

La majoria, a Lleida

Els socis de l’associació, però, no són entitats sinó ajuntaments, regidors/es i exelectes. La majoria dels ajuntaments associats són a la província de Lleida, on hi ha 119 dels 331 micropobles de Catalunya.

Per darrera es troba la comarca de Girona, amb 87 micropobles; la de Barcelona, amb 64, i la de Tarragona, amb 61.

L’evolució del nombre de micropobles ha anat disminuint amb el pas del temps, tal com mostra el mapa interactiu que va presentar la Universitat Autònoma de Barcelona aquest any. Aquesta eina és el resultat del projecte de recerca ‘Hamlets’, que ha comptat amb la col·laboració de l’Associació de Micropobles i amb l’Obra Social de ‘la Caixa’.

Més acostumats al voluntariat

La necessitat aguditza l’enginy i la manca de recursos ha obligat la població d’aquests pobles a acostumar-se al voluntariat. “Tenim un esperit de cooperació molt gran al món rural, hi ha moltes entitats implicades al territori. Estem acostumats a espavilar-nos i som conscients que quan ens ajuntem ens acaba anant millor”, destaca Freixa.

Els pressupostos de les entitats són molt petits, i això fa que el recurs econòmic no sigui el fonamental. “El més important és el factor humà”, afirma la presidenta de l’associació.

“Nosaltres no tenim una brigada que munta i desmunta l’escenari per festa major i que cobra per hores. Som la pròpia gent del poble que s’encarrega de tot”, afegeix, a manera d’exemple.

Incentius per captar professionals

La manca de recursos que pateixen els micropobles es fa evident en serveis públics com el de la sanitat. La majoria no tenen un ambulatori amb especialistes, sinó un petit consultori on hi passa el metge/essa un cop a la setmana.

A l’estiu coincideix el període de vacances dels doctors/es amb un augment considerable de la població, derivada de l’arribada de les famílies que estiuegen a les segones residències.

“En molts casos no se substitueix el metge perquè costa trobar professionals que vulguin treballar al Ripollès, per exemple”, reconeix Freixa. La solució, segons l’associació, passa per fixar uns incentius per atreure més personal qualificat als micropobles. Per exemple, oferir-los un pis on allotjar-se mentre treballin al municipi.

Transport públic a demanda

La manera com s’aborda la mobilitat als micropobles és un altre dels aspectes que més critica l’associació. “Cal un transport públic a demanda en comptes de tantes línies de bus regulars i amb horaris concrets. Això funciona a les ciutats, però no als pobles tan petits”, apunta Freixa.

“Els que vivim en micropobles ja sabem que estem obligats a tenir un cotxe, ja sigui per anar fins al centre del poble com per a anar a municipis veïns”, afegeix Freixa, que considera que qui acaba necessitant el transport públic és la gent gran, amb problemes de mobilitat o sense capacitat per conduir.

“Són situacions puntuals que s’haurien de resoldre d’una manera adaptada a la necessitat de cadascú i a través d’un model que segur que seria més barat que el sistema actual”. Freixa puntualitza que els busos regulars tenen sentit quan el trajecte té prou demanda.

Més cobertura mòbil

En l’àmbit de la comunicació, l’associació també reclama millores en la cobertura mòbil. “No només és un problema que ens afecta als que hi vivim. Si tu vius a la ciutat i tries Orange, quan vagis a Vallfogona no tindràs cobertura. Les companyies neguen un servei a tots els seus abonats”, diu Freixa.

La connexió a Internet és bàsica per a aquesta associació, que actua per tot Catalunya i, per tant, necessita coordinar-se a través de trucades telefòniques o correus electrònics. Cada vegada opten més per la comunicació a distància, però no volen deixar de banda les reunions presencials. Quan es reuneixen ho fan en un punt entremig, a les comarques centrals.