Pep Callau: "Un pallasso no és algú que es pinta la cara i comença a fer tonteries, darrere hi ha un professional"

En Pep Callau (Sant Joan de Vilatorrada, 1968) és un pallasso per naturalesa. Ho ha mamat des de ben petit a La Verbena de Sant Joan de Vilatorrada. Era qüestió de temps que en sortís un excel·lent professional tot terreny del món dels clowns i de l’animació, i amb compromís. Llarga vida als pallassos que es maquillen!

Ens han dit que t'has criat a La Verbena, l'ateneu de Sant Joan de Vilatorrada, la teva població natal, oi?

Com la majoria d'històries dels ateneus de la FAC, La Verbena neix a l'antigor amb al funció de cuidar la cultura catalana i de donar sortida a la vida social i festiva de bona part del poble. Sant Joan va experimentar un canvi brutal doblant la població amb les emigracions dels cinquanta, seixanta i setantes.

La Verbena era un referent on si volies fer teatre, pastorets, teatre de text, coral, esbart dansaire, festa, cinema... era el lloc. A casa, la meva família hi estava associada de tota la vida, tant pares com avis i per mi entrar a La Verbena va ser el més normal del món, no una opció, sinó una realitat i hi vaig entrar de jove.

I què hi vas fer?

Mira, a La Verbena hi faig la meva primera actuació amb els Pastorets com a ballarí de l'esbart dansaire Això em permetia participar a totes les accions que es feien a La Verbena. Era un lloc de vida social absoluta. Tot el meu bagatge de cultura tradicional popular neix allà: gegants, bastoners, esbart, teatre, pastorets... després ja em vaig desvincular perquè vaig estar vivint a Manresa, però mai n'he marxat del tot.

L'any passat en el centenari de l'entitat em van convidar a presentar un parell d'actes com a mestre de cerimònies, i vaig estar molt content.

I hi ha un moment en el que fas el pas cap al món dels clowns

Sí, arriba el dia que m'apunto al carro de l'animació del teatre de carrer i se'm fa molt senzilla, perquè amb tot el que havia mamat de petit de cultura tradicional i popular era un pas natural. Em vaig començar a preparar, a formar-me, estudio, i des del minut u del 1991, em dedico plenament a l'animació del teatre de carrer.

Com van ser aquests inicis?

Començo amb una companyia que es diu Gog i Magog; de fet em va venir a buscar en Jordi Pesarrodona amb qui som com germans i al cap de dos anys munto la meva pròpia companyia, els Pepsicolen. 

I qui són els Pepsicolen?

A l'inici eren dos Peps, en Pep Callau i en Pep López, i ens diem així perquè ens vàrem colar en el mercat de l'espectacle de públic familiar, i ens va agradar aquesta cosa de 'els Peps s'hi colen', que tot junt ve a simbolitzar l'antítesi de la marca Coca-Cola.

El 1993 arranquem una campanya d'actuacions i d'espectacles, i d'ençà això, jo visc única i exclusivament dels bolos dels espectacles que faig contractats per qualsevol entitat, associació, escola o ajuntament de Catalunya. Tinc la sensació que els darrers vint anys m'han passat volant! El temps que m'ha quedat entre bolo i bolo, allà està la meva vida personal.

La furgoneta amb la que viatges un dia et porta a Cubelles, oi?

Sí, de fet, l'època que vaig estar vivint a Barcelona vaig voler comprar-me una caseta a prop del mar, i ho vaig acabar fent a Cubelles. Al cap d'uns anys hi aniria a viure, i des de fa 10 anys és el meu lloc de residència. La distància amb Sant Joan o amb Barcelona mai no m'ha semblat massa gran perquè estic acostumat als viatges amb furgoneta. Allà apareix el projecte de tornar a posar en funcionament l'ateneu l'Aliança.

Ells es posen en contacte amb mi, m'ho expliquen i jo m'enamoro del projecte de recuperar un teatre petit, i ara hi estem posats. He de dir que també hi tinc molta relació amb el Coro de Sentmenat perquè sóc molt amic del president de l'entitat, i del president de la FAC, que també és d'allà. Amb ell hem fet moltes coses junts des de fa molts anys.

Quina diferència hi ha entre un clown i un pallasso?

Són sinònims. En la família dels pallassos o dels clowns, hi ha el pallasso Carablanca, l'August i el Contraugust. Això vol dir que quan abans a les companyies de circ treballaven dos o tres personatge, hi havia un mestre de cerimònies, un pallasso blanc que representava el seny i la maduresa, i com a contrapunt d'aquest hi ha el clown, l'August i el Contraugust, que són els diferents nivells de pallassos més estereotipats, cadascun anant més cap a l'histrionisme pur.

De tots aquests la figura que tots entenem és la de l'August, el pallasso que el que fa és percebre la realitat diferent, no com adult sinó com un nen, i per tant li tot el que li passa és experimentació sobre el mateix moment, i al final això acaba fent riure. El pallasso entén diferent dels adults les coses que passen. 

Això és molt interessant, però la societat ens ven una cara B dels pallassos. Els pallassos també fan por?

El pallasso és aquell acròbata en un circ que quan es fa gran va buscant alternatives per seguir treballant a la pista, i el que fa és el mateix que feia però mal fetes, i fer-les per fer riure. Aleshores necessita maquillar-se, cosa que ve dels bufons: maquillar-se perquè els trets de la cara es vegin en la distància de la graderia del circ, i es vegi el somriure.

Està molt bé això

El maquillatge, en definitiva, neix per potenciar els trets de la cara i dels arlequins... què és el que passa? que en la cultura anglosaxona i americana, aquest personatge aprenentment naïf o simpàtic, porta una màscara com el Joker de Batman, i sota aquesta la cultura americana veu que li va perfecte per imaginar que s'amaga la persona més rara del món, i l'assassí en sèrie més perillós del món.

I dóna de sí per treballar un alter ego, una cara B a les pel·lícules, però he de dir que a mi personalment no m'ha afectat mai. Aprofito per recordar que un pallasso no és algú que es pinta la cara i comença a fer tonteries, darrere hi ha un professional. El Tortell Poltrona un dia em va dir "quan facis 50 anys, el maquillatge t'agafarà abastes dimensions, i aleshores començaràs a ser pallasso". Amb la pell curtida per l'experiència de la vida, el maquillatge entra per tot arreu.

Quina és la principal lliçó que has tret d'aquests anys?

Per poc que puguis, cuida't com a persona, estigues equilibrat, sencer, fes una mica de teràpia personal per estar en el punt de l'equilibri bo, i cada cop que et maquillis i actues abans de començar obres el calaix de les emocions i guardes aquest mal dia que tens en aquest calaix i treus el professional, el nen que s'emociona, de manera neutra com una esponja i juga amb el present, l'ara i aquí.

M'anomenaves el Tortell Poltrona. Amb ell teniu una cosa en comú, com és que ell va fer d'animador de la Penya i tu fas d'animador del Barça al Camp Nou. Com ho vius?

Sí! Ell va ser mascota física de la Penya, era un dimoni i anava amb una moto petita i travessava la pista i era una passada. Jo fa 14 anys que sóc el speaker animador de gespa del Camp Nou, la qual cosa vol dir que m'ha tocat viure els millors anys d'èxits, i sóc molt feliç.

Jo sóc molt culé, soci des de que tenia cinc anys, i la possibilitat d'agafar un micròfon davant de quasi bé 100.000 persones cada quinze dies en partits normals, bons, extraordinaris, finals, quatre finals de champions i també dolents, és un luxe, una experiència brutal com a comunicador i com a culé ja no et dic. Deixa'm dir-te que amb l'amic Tortell Poltrona, també tenim un altre punt en comú: ell és el president des de 1992 i jo sóc membre de la junta des de 1993, de Pallassos sense Fronteres.