El Congrés pel dret a l’autonomia personal demana major consciència col·lectiva per l’accessibilitat a les ciutats

Aquest 21 i 22 d’octubre s’ha celebrat el I Congrés sobre el dret a l’autonomia personal, dirigit a persones amb discapacitat física i orgànica i persones amb envelliment i cronicitat  Aquest ha estat el primer congrés d’aquests característiques, amb més de 500 participants i 46 experts i expertes del sector.

Segons la OMS, entorn al 40% de la nostra vida es depèn d’una altre persona. Roser Roigé, presidenta de Cocemfe Catalunya, ha recordat que el 80% de les discapacitats són sobrevingudes i que “s’ha de lluitar perquè el dret a l’autonomia personal sigui real”.

La ciutat com a espai de vida i convivència

La segona taula rodona del congrés s’ha centrat en l’accessibilitat i mobilitat de les persones amb discapacitat i persones grans a les ciutats, partint de Barcelona com a referent.

Andrés Labella, membre de l’equip d’investigadors de la càtedra UNESCO d’habitatge i moderador de la taula ha assenyalat que al 2050 dos de cada tres persones a tot el món conviuran a les ciutats. Labella ha obert el debat preguntant en quin punt es troba Barcelona pel que fa a mobilitat i accessibilitat.

Pep Llop, assessor del govern de la Diputació de Barcelona ha remarcat el bon treball de la ciutat i el camí que queda per recórrer. “Comparativament, Barcelona és una ciutat molt accessible, molt més que París o Nova York. Està molt ben dotada per la consciència cap a la integració i l’accessibilitat, però falta molt a fer”.

“Tenim moltes lleis i moltes excuses per incomplir-les. Se li ha de donar una volta a aquest paradigma, que hi hagi un interès econòmic per modificar-lo i desenvolupar una consciència col·lectiva perquè la gent s’adoni que tot el que es crea amb un criteri de discapacitat beneficia a tota la ciutadania”, afegeix Llop.

Tot i la bona feina desenvolupada a Barcelona, Isabel Sierra, doctora en psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, remarca la necessitat de millorar la ciutat pel que fa a l’accessibilitat a l’oci. “Hi ha hagut un cert impuls de l’entorn físic i dels transports, però queda molt a fer. Encara no es pot assistir amb normalitat al teatre, al cinema o fins i tot a l’esport, on calen unes instal·lacions adaptades”.

Paca Tricio, presidenta de la Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats de l’Estat espanyol ha alertat de la situació que estan vivint les persones grans. “La gent gran té un problema amb les cases. Moltes no tenen ascensor, ni tan sols un passamans i falta molta conscienciació, començant amb la comunitat veïnal”. “Si l’edifici es dissenyés amb una bon accessibilitat, a llarg termini s’estalviarien molts diners”, explica Paca.

La presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Sandra Bestraten, fa referència a la rehabilitació dels habitatges com a solució. “Tot i que es poden fer habitatges nous, s’han de posar esforços en la rehabilitació de la ciutat. Lluitar contra la pobresa energètica des de l’eficiència i rehabilitació dels habitatges posant les persones al centre”.

“A partir d’aquí, hem d’anar molt més enllà de les normatives, perquè la societat avança molt més ràpid. Assolir objectius com ‘Com incorporar ascensors on no hi caben’, al final ens beneficiarà a tots”, indica Bestraten.

Anxo Queiruga, president de Cocemfe, ha fet un reclam als drets de les persones amb discapacitat des del dret a un habitatge accessible. “Hem de ser més imaginatius sense ser tant estrictes amb la llei. Les persones no poden seguir empresonades a les seves cases perquè no disposin d’un ascensor”.

Solucions accessibles per a tota la ciutadania

Per acabar el debat, Labella ha preguntat als ponents ‘Quines bones pràctiques es poden implementar a la ciutat per solucionar els actuals problemes?’.

Llop ha proposat un canvi de focus posant al centre les persones i recordant que les competències administratives no poden limitar l’accessibilitat. “S’ha d’iniciar un consorci per agrupar esforços d’universitats, administracions públiques, organitzacions del tercer sector i empreses privades, per afrontar els reptes que ens proposa la mobilitat”.

“La ciutat del demà incorporarà elements nous, potser les voreres desapareixen, al igual que els semàfors, amb cotxes a demanda, un transport híbrid entre públic i privat i amb energia elèctrica. Tots aquests canvis hauran de partir de la incorporació de l’accessibilitat des de l’inici”, afegeix Llop.

Sierra ha demanat una coresponsabilitat de totes les administracions en allò que els hi correspongui. “Es requereix una cooperació entre tots, desenvolupar aliances per objectius concrets encarats a la sostenibilitat en l’àmbit de les persones amb discapacitat”.

Tricio recorda que el tercer sector ha de treballar en equip. “Hem de fer sinergies i ser intel·ligents. Som molt individualistes en el tercer sector, però Cocemfe ens ensenya que tenim moltes coses en comú. S’han d’agrupar forces i recuperar un disseny per a tots”.

Bestraten senyala l’educació com a pilar fonamental del canvi. “Hem de crear un màrqueting social que comenci a l’escola. Molts arquitectes fan tallers a les escoles per ensenyar conceptes d’habitatge i accessibilitat. Els infants saben que si es trenquen una cama i s’han de moure en cadira de rodes no s’acaba el món”

Queiruga finalitza el debat recordant que el canvi “no és una qüestió de voluntat política sinó de voler fer-ho”.