Míriam Planas: “La privatització posa en perill la garantia del dret humà a l’aigua”

Hi ha lluites que qui les emprèn sap que seran llargues i costoses, que sovint requereixen paciència i de vegades reclamen situar-se a la primera línia. És el cas de la que lliuren des de fa anys els moviments que reclamen la remunicipalització de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), és a dir, que la gestió d’aquest bé comú, essencial per a tots, deixi d’estar en mans privades per retornar a l’àmbit públic.

Aigua és Vida i el Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica són dues entitats que fa anys que defensen aquesta reivindicació. La sentència del Tribunal Suprem (TS) del mes de novembre que va avalar la societat mixta Aigües de Barcelona, formada per Agbar i l’AMB, va caure com un gerro d’aigua freda per aquells que, com aquestes plataformes, volen que l’aigua la gestionin els poders públics. Ara, l'empresa mixta té la concessió de la gestió de l'aigua de l'AMB fins al 2047. En parlem amb la seva portaveu, Míriam Planas.

La sentència del TS que va donar la raó a Agbar acaba amb l’aspiració que l’aigua de l’àrea metropolitana retorni a mans públiques?  

Ara mateix la realitat és que els tribunals han validat l’empresa mixta i aquesta té la concessió de la gestió de l’aigua fins al 2047. Des d’Aigua és Vida i el Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica creiem que ara el que cal és posar en marxa un observatori ciutadà que controli la gestió que fa aquesta empresa i pensi en com revertir aquesta situació. Cal teixir una xarxa d’entitats per construir una gestió de l’aigua pública i democràtica, és l’únic camí per fer-ho.

Aquest és l’objectiu del manifest i la campanya que heu posat en marxa.

Sí, la creació de l’observatori ciutadà i la xarxa d’entitats són dos objectius, també el compromís per aconseguir una gestió pública i democràtica de l’aigua a l’àrea metropolitana i la preservació del bon estat de les masses d’aigua. Fa anys que denunciem el frau que va ser la creació de l’empresa mixta, avalada pel TS. Necessitem autoorganització i treballar entre les entitats per acabar amb una gestió de l’aigua que no és transparent ni democràtica. I els models privats no son propensos a obrir aquests espais de deliberació i co-creació de polítiques públiques.

Quins avantatges té el model de gestió pública de l’aigua?

Per començar, un de molt clar: evitar que una empresa privada mercadegi i obtingui beneficis del rebut de l’aigua que paguem les famílies. I no només això, també acabar amb costos il·legítims com cànons, com el de coneixement, o multes que s’imputen a la factura i no tenen ni cap ni peus. Cal una gestió més transparent que ens permeti decidir què volem i què no volem que s’inclogui a la factura de l’aigua.

Una aigua en mans públiques suposaria un sobrecost per als ciutadans?

La realitat és que no ho sabem perquè no s’ha fet mai. El que sí que sabem és el sobrecost que implica que l’aigua la gestioni l’empresa mixta, que s’endurà més de 1.000 milions d’euros de beneficis en els 35 anys que dura la concessió i que haurem de pagar amb les factures de l'aigua.

Es defensa la privatització en nom de l’eficiència.

Això és un mantra neoliberal que malauradament ha calat en l’administració, però no hi ha cap prova que sigui cert. De fet, no és cert, perquè les empreses privades no gestionen l’aigua per preservar els ecosistemes i els rius o poder garantir el dret humà a l’aigua, sinó per obtenir beneficis. Hem de canviar aquesta perspectiva, volem una gestió pública perquè sigui eficaç, però també per garantir-ne l’accés a les persones que viuen a la ciutat i al camp i millorar la qualitat dels rius i ecosistemes de Catalunya.

Perilla l’accés a l’aigua dels més vulnerables amb una gestió privada?

Evidentment, la privatització posa en perill la garantia del dret humà a l’aigua. A Catalunya estem protegits davant dels talls de subministrament gràcies a una llei que els prohibeix, però això no passa a la resta de l’Estat espanyol, on Aigües de Barcelona segueix tallant l’aigua a famílies que no poden pagar. Passa el mateix a països on actua aquesta empresa com Xile i Mèxic. 

Empreses, institucions, tribunals… D’on provenen les principals resistències als processos de remunicipalització de l’aigua?

De les empreses, sens dubte. Sempre que algun municipi es proposa estudiar la remunicipalització empreses com Aigües de Barcelona comencen a posar recursos per aturar-ho als tribunals. També posen traves al traspàs d’informació als Ajuntaments que volen planificar un procés de remunicipalització de l’aigua.

Però els Ajuntaments són els titulars del servei de gestió de l’aigua.

Sí, i haurien de tenir aquesta informació, però durant molts anys hi ha hagut molta deixadesa. Avui ens trobem que la majoria dels consistoris que volen remunicipalitzar no disposen de la informació necessària per fer-ho. Girona és un cas paradigmàtic en aquest sentit: un jutge ha apartat de la gestió la part privada de l’empresa per un tema de corrupció i l’Ajuntament s’ha trobat amb moltes més facilitats per planificar la remunicipalització.

A Terrassa la gestió de l’aigua és pública des de l’any passat. Està funcionant bé?

Està sent un repte molt gran perquè l’empresa privada no ho posa fàcil, però està funcionat bé, no sense dificultats. A més, a Terrassa s’ha posat en marxa un observatori ciutadà, que pertany a l’Ajuntament però inclou moltes entitats i experts independents, per guiar-ne la gestió i decidir quins són els motors que la impulsen. S’està intentant reflexionar i fer propostes perquè la ciutadania es torni a apropiar del que significa i d’on ve l’aigua que tenim.

La tendència general va cap aquí?

A Catalunya el primer cas de remunicipalització va començar el 2010 i d’ençà ja hi ha 27 municipis que ho han tirat endavant. Sembla poc, però no ho és, perquè és un procés molt costós, és una feinada. Creiem que cada cop anirà a més, de fet, altres municipis de l’AMB com Sant Cugat i Ripollet; o de fora, com Berga, ja ho estan estudiant.

Per a Barcelona, París és un model a seguir?

Ho és a escala mundial, però la situació és diferent. A París s’acabava la concessió i van decidir recuperar el control públic de l’aigua. Aquí estàvem en aquesta situació el 2012, però la creació de l’empresa mixta i la sentència del TS que l’avala ens tanca les portes. Estem en un escenari més similar al de Berlín, en què s’havia privatitzat però es va fer un referèndum i la ciutadania va decidir recuperar la gestió de l’aigua.

Aquí és necessari fer un referèndum o una consulta ciutadana?

Creiem que les enquestes són molt clares. Vam llançar una iniciativa ciutadana per fer una consulta en un moment donat, quan esperàvem la sentència del TS, però l’empresa ho va aturar als tribunals. El que no farem serà esperar eternament a fer una votació quan les enquestes són molt clares: els ciutadans prefereixen que l’aigua es gestioni de forma pública. No creiem que faci falta una consulta sinó valentia i sobretot, voluntat política per tirar-ho endavant. És més necessari que mai.

El context d’emergència climàtica que vivim agreuja la situació?

Totalment, urgeix que els Ajuntaments recuperin el control de l’aigua. No podem permetre que siguin les empreses privades les que decideixin la política de l’aigua en plena emergència climàtica. Necessitem que tots, des d’administracions a ciutadans, definim estratègies per adaptar-nos a aquest context i fer una transició hídrica que ens porti pel bon camí.

I això què implica?

Per exemple fer drenatges més sostenibles de les ciutats, deixar de pavimentar-les i no destruir les poques zones verdes que tenim, entre moltes altres coses. El cas és que molt probablement l'adaptació al context d'emergència climàtica implicarà decreixement i inversions que no generen benefici econòmic, objectius que una empresa privada no té.