Josep Carné: “Manquen respostes públiques contra l’edatisme”

L’edatisme és un mal invisible i profundament arrelat a la nostra societat que afecta la gent gran. No obstant això, és un terme tan poc conegut que ni tan sols queda recollit a la RAE o al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) el defineix com els estereotips, els prejudicis i la discriminació per raó d’edat, un problema que ha emergit amb força arran de la pandèmia de la Covid-19, que ha fet aflorar els prejudicis socials cap a la gent gran.

Igualment, també ha propiciat una reacció contra aquesta forma de discriminació tan estesa. Una mostra d’això és la campanya mundial contra l’edatisme impulsada per entitats científiques, mèdiques, socials sota el lema ‘Old Lives Matter’. 

Parlem de tot plegat amb el Josep Carné, president de la Fedaració d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC), que reivindica el valor de la gent gran i clama contra la invisibilitat que pateix la gent gran. 

 

L’edat és l’última i la més oblidada de les discriminacions? 

 

Efectivament, la gent gran som invisible davant la societat. Només cal mirar les estadístiques, que engloben en un mateix sac les persones de setanta anys o més. Actualment l’esperança de vida supera de llarg els vuitanta anys, a Catalunya hi ha més de 2000 persones que tenen més de 100 anys. Amb això vull dir que no se’ns pot classificar a tots igual, hi ha franges d’edat molt diferents, amb persones que actuen i pensen de manera diferent. És només una mpstra de la poca consideració que es té cap a la gent gran. No existim.

 

Queda molta vida després de la jubilació.

 

És clar que sí, tenim per endavant de 20 a 30 anys de vida i encara tenim moltes coses a dir i per fer, però arribada una edat que et fan pensar que ja no tens cap rol social. S’associa la vellesa amb ineptitud, es considera que són persones dependents, improductives i malaltes, mers consumidors de serveis que cobren pensions i col·lapsen els serveis sanitaris. Això s’ha vist molt clar amb la Covid: ‘és un problema de les persones grans’, s’ha dit. 

 

L’edatisme és una discriminació que afecta tots els àmbits de la vida.

Totalment, si tens més de 65 anys no pots formar part d’una mesa electoral, o d’un jurat popular, no pots fer un voluntariat perquè l’assegurança no t’ho permet… ens sentim discriminats en molts àmbits. També en l’econòmic, per exemple si tens 80 anys, vols reformar el bany de casa teva i vas al banc a demanar un crèdit et diran que no te’l poden donar. O en el de la salut, i et poso un altre exemple: si tens una assegurança privada de salut cada any que passa et cobraran més perquè en teoria ets més usuari d’aquest servei.  

 

Un dels problemes és la imatge de la gent gran que es transmet als mitjans de comunicació.

 

A la gent gran que apareix a la televisió sempre se la presenta segons l’estereotip de persona amb gorra i bastó asseguda en un banc xerrant i veient passar els coloms. És la imatge que es transmet de nosaltres. Hem de creure que la gent gran pot fer, i fa, aportacions a la societat, buscar un envelliment actiu i socialment productiu. Què passaria, per exemple, si decidíssim deixar de cuidar els nostres néts, què farien els nostres fills? Les coses han canviat molt i ara la gent gran viu la jubilació de forma més activa que abans. 

 

Els tòpics de sempre.

 

Cal trencar els estereotips que tenim i patim tots plegats, perquè tots en som víctimes. També els joves, que, seguint amb l’exemple que et posava, se’ls presenta de nit en aquell mateix banc fent ‘botellón’. Ni els uns ni els altres som així, hem de deixar d’estigmatitzar-nos.

 

Què hi ha al darrere de la discriminació per edat? ¿Quin és el rerefons?

 

L’actuació dels polítics en aquest sentit no ha estat la millor, no s’han posat a treballar seriosament per acabar amb aquest problema. S'han de crear lleis i polítiques que ajudin la gent gran a envellir amb dignitat. Manquen respostes públiques contra l'edatisme. Ho hem tornat a veure amb la pandèmia, se’ns ha estigmatitzat com a responsables quan realment en som víctimes.

 

Com heu viscut tota aquesta situació arran de la Covid-19

 

Durant la pandèmia s’ha parlat molt de la gent gran, hem estat el centre d’atenció per a tothom, és cert. Ara bé, del que ens queixem és que no s’ha donat veu a la gent gran. Aquesta és una gran diferència, no ens han deixat explicar com ho estem vivint ni com ho estem patint.

 

La societat no és prou conscient d’aquesta discriminació cap a la gent gran?

 

En general no, però sí que és veritat que arran de la pandèmia, com et deia, hem estat al centre i s’ha parlat molt de nosaltres per primer cop en molt de temps. Fins ara érem invisibles i ja no ho som tant. La preocupació cap a la gent gran ha augmentat molt i hi ha hagut situacions que ens han de donar esperança.

Per exemple, hem vist com els fills s’han bolcat amb els pares, no els han deixat sortir de casa i s’han responsabilitzat d’ells. I no només els fills, la societat en general: s’han creat xarxes de veïns i grups per ajudar els més grans, aquí sí que hem vist un canvi.

 

Quins efectes té l’edatisme sobre les persones?

 

Jo diria que el més greu és la solitud no volguda. La manca de recursos per poder viure dignament fa que et vagis quedant sol i que visquis d’una manera que no vols viure. Aquest és un problema molt greu, perquè ja no es tracta de viure sol, sinó de sentir-se sol i veure que ja no ets útil. A banda de les conseqüències físiques i psíquiques, els efectes cognitius de tot plegat són molt profunds.

 

És un problema que afecta més les dones?

 

Segur que sí. D’entrada, les dones viuen més anys que els homes i en condicions pitjors, com pel que fa a les pensions. A les dones encara se les ha involucrat menys a la societat i això implica que socialment són menys actives que els homes. Hi ha molts casos de dones que han treballat tota la vida a la llar, no han cotitzat mai i no han arribat a jubilar-se mai, malgrat tenir l’edat, sinó que han seguit treballant a casa, cuidant familiars… tot això té efectes greus pel que fa als recursos econòmics, però també té efectes socials i cognitius.

 

Una de les manifestacions més cruels de l’edatisme és el maltractament a la gent gran.

 

Si l’edatisme és invisible, encara ho és més el maltractament a la gent gran. Un altre exemple arran de la pandèmia i del confinament: s’ha parlat molt del maltractament de gènere però no hem vist enlloc que es parlés del maltractament a la gent gran. Maltractaments n’hi ha de molts tipus, físic, psicològic, però també econòmic, que és un dels més greus i habituals que pateixen les persones grans. A Catalunya hi ha 1,5 milions de persones grans, només que el maltractament afecti l’1% ja són 15.000 persones.

El que sí que sabem és que només es denuncia el 10% dels casos, és a dir, que el 90% queda silenciat. Aquest és un tema complicat que estem treballant des de la FATEC, impulsant denúncies la recollida de denúncies anònimes des de l’entorn de la gent que ho pateix per intentat que es visualitzi aquest problema.

 

Què es pot fer per prevenir l'edatisme?

 

El que fa falta és una feina de sensibilitzar la societat que les persones grans tenim els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà i, per tant, se’ns ha de tractat exactament igual que a la resta. S'ha de treballar perquè es vegi que nosaltres davant la societat som persones que l'únic que tenim és més edat, res més. Impostos, per exemple, en paguem com tothom. I que es comenci a parlar més d’envelliment i no de gent gran. No volem res especial, però tampoc volem ser menys que ningú.