Roser Garcia: "La pèrdua de llibertat és tan forta que en recuperar-la es necessita un acompanyament"

Quatre voluntaris i voluntàries del programa 'Suport', de l’entitat Justícia i Pau, Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer, han publicat el llibre ‘Sortir de la presó. Una aventura incerta’ (Icaria Editorial) en el qual exposen les seves experiències en el voluntariat a través de catorze casos d’acompanyament viscuts en primera persona, a banda d’entrevistes amb exinterns i altres persones voluntàries.

Parlem amb una de les autores, la Roser Garcia, que ens revela l’objectiu del llibre i ens explica la seva experiència com a voluntària en un programa que té com a objectiu acompanyar les persones que es troben al centre penitenciari durant el procés de sortida de la presó.

En què es basa ‘Sortir de la presó. Una aventura incerta’?

El llibre es basa en l’experiència que hem tingut un grup de voluntaris del programa 'Suport' de l'entitat Justícia i Pau. És un treball coral entre els voluntaris i voluntàries. De cadascun dels casos tenim una acta, com una espècie de diari per a nosaltres mateixos, amb objectius, i aspectes a millorar. I les persones voluntàries, amb les quals ens trobem sovint per intercanviar experiències, vam veure que teníem tanta informació que vam decidir que calia donar-ho a conèixer a través d'un llibre.

Quin és l’objectiu del llibre?

L’objectiu principal era visibilitzar totes aquestes persones que estan amagades per la societat per la mateixa invisibilització dels interns i, sobretot, la que pateixen un cop surten de la presó. En segon lloc, volíem reconèixer la gran tasca que fan els voluntaris de la nostra entitat, així com la de les altres entitats. També, volíem fer prendre consciència del paper de la societat en el moment en el qual aquesta persona surt del centre penitenciari, amb la condemna complerta. És en aquest moment quan la societat s’ha de fer càrrec, els hem d’ajudar.

Explica’ns més sobre el programa 'Suport'.

La treballadora social és qui decideix quines de les persones que es troben al centre penitenciari són persones aptes per ser acompanyades a la sortida. Els comencem a conèixer, durant un mes o dos abans de la seva sortida. I estem amb ells un cop o dos per setmana per establir un vincle de confiança i conèixer-lo.

Un cop establert aquest vincle, l’acompanyem durant tota la sortida de la presó. Els ajudem, els donem suport emocional, que és dels més importants, així com suport d’un altre tipus. El temps d’acompanyament oscil·la entre mig any i un any, però a vegades el vincle és tal que continues una relació d’amistat, fins i tot.

Ens pots donar exemples concrets sobre la tasca que dueu a terme? 

Les persones que compleixen condemna, quan surten, moltes vegades es troben amb problemes, molts d'ells relacionats amb els papers. Durant la seva sortida, la treballadora social fan mans i mànigues per buscar un recurs assistencial. Un cop el tenen, poden obtenir un certificat d’empadronament, que els permet tenir targeta sanitària. Però si no tenen recursos assistencials, que cal dir que estan sobresaturats, per què volen llibertat? Per què la volen si no tenen ni permís de residència ni permís de treball? 

El nostre paper és donar suport emocional en aquest aspecte, ajudar-los a fer papers, parlar amb treballadores socials, etc. També tenim en compte que són persones grans i autònomes, i que nosaltres els acompanyem, no els solucionem els problemes. Però a vegades és desesperant perquè es troben amb moltes dificultats.

A banda de trobar-se amb aquests problemes, en quina situació es troben aquestes persones?

En general, com a tret comú, tots els interns tenen molta por. Hi ha també una gran desconfiança en ells mateixos i en els altres. Molta inseguretat. I molta manca d’hàbits senzills, com per exemple utilitzar un telèfon mòbil o escriure a ordinador.

Es troben amb moltes dificultats.

Els centres penitenciaris afavoreixen un procés gradual d’integració a la societat, que s’inicia en el reconeixement del delicte, fent un treball per saber-ne els motius i millorar-los. Es fan moltes activitats grupals, i en funció de l’actitud de col·laboració que tingui l’intern, així com de la seva evolució, l’equip de tractament els concedeix permisos, fan activitats fora del centre, passen al tercer grau, després llibertat condicional, passen a llibertat vigilada i llibertat definitiva. Aquest seria un procés gradual de sortida de la presó. 

No obstant això, les persones amb les quals tractem són interns que passen de segon grau a la llibertat definitiva. I s’ha vist, s’ha estudiat i comprovat, que aquests interns tenen un índex de reincidència molt més gran que els que passen per una evolució progressiva. Per ells sortir és com un xoc traumàtic. Han estat a dintre amb condemnes, a vegades llargues, i un cop surten es troben en risc d’exclusió social.

Les persones migrades ho pateixen encara més.

Es troben amb molts problemes per la llei d’estrangeria. Hi ha una gran complexitat burocràtica. A més estan els CIEs, que ve a ser una continuació de la presó. I un dels problemes més greus, reitero, és la saturació dels recursos residencials que hi ha. 

Per sort existeixen entitats, com Justícia i Pau, que tracten d’ajudar els col·lectius més vulnerables.

M’he quedat molt sorpresa del gran teixit social que hi ha per ajudar a aquesta, i tota mena, de gent. Hem trobat entitats de tot tipus, que donen recursos residencials, que fan tractaments psicològics, suports personals, tasques de formació, assessoren en el dret, etc. Hi ha un teixit social increïble. 

Dit això, no n'hi ha prou. Ni el públic, ni el voluntariat, ni el privat arriben a les necessitats socials que hi ha per ajudar a gent amb dificultats, i més ara en aquest moment de Covid-19, que ha estat espantós. M’agradaria valorar la tasca de la gent que treballa, tan dins dels centres penitenciaris, com la gent que treballa a les entitats.

Quin és el perfil dels voluntaris i voluntàries?

La majoria som persones jubilades. També tenim alguna persona jove, però els que tenim més temps som els jubilats. I precisament el que exigeix el programa és compromís. Quan ens comprometem amb una persona a acompanyar-la, no la podem deixar. Les persones jubilades podem mantenir aquest compromís. També hi ha molts homes, i és curiós, per què en altres programes la majoria sempre són dones.

Què us aporta aquesta experiència?

És una experiència molt enriquidora poder veure un món absolutament desconegut per a nosaltres. Sóc metge, havia vist la pèrdua de la salut, però no m’havia enfrontat mai a la pèrdua de la llibertat, i crec que és una pèrdua tan important que hi ha d’haver algú que els acompanyi. 

La presó viscuda de dintre m’ha servit de molt. I conèixer gent fora del meu àmbit. Hem conegut una quantitat de gent del voluntariat, treballadors penitenciaris, treballadores socials, que a mi personalment m’ha enriquit molt. De les persones internes també m’he emportat moltes sorpreses, moltes agradables, d’altres no tant, però el resum és que és molt enriquidor.

I com responen les persones que reben l’acompanyament a aquest voluntariat?

Hi ha que tenen desconfiança al principi, però d’altres que responen molt bé. Quan entenen que estem allà dedicant un temps, sense cobrar res, la veritat és que ho agraeixen molt. Les famílies, sobretot, quan veuen que hi ha una persona que els fa costat, que hi va cada setmana i que l’acompanya a la seva sortida, ho agraeixen molt.