Marta Galán: "No es pot encabir l'art comunitari en el marc de la producció industrial"

Marta Galán té una prolífica trajectòria com a creadora de projectes artístics comunitaris. Dirigeix el muntatge 'Forasters vindran...' sobre la migració interna espanyola dels anys 50 i 60, que es pot veure al Teatre Lliure fins al 25 d'abril, i prepara la següent fase del projecte per al Festival Grec: un espectacle de creació comunitària amb joves de Fundació Comtal i Vulnus. Mentrestant, ha reprès el projecte La Bellesa de l'Antic Teatre amb un grup de veïns i veïnes del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de Barcelona.

'Forasters vindran...' és un espectacle comunitari?

No ho és, està fet amb performers professionals, però no podria haver estat possible ni pel que fa als continguts ni a la intencionalitat i a la profunditat sense una primera fase de treball comunitari amb nou testimonis de la migració interna i un grup de joves de la migració global. Amb el grup de gent gran vam fer el que anomeno arqueologia del quotidià a partir de fotos i objectes. Vam anar gratant la memòria per treure'n un relat de vida per arribar a aquesta memòria moltes vegades fagocitada per altres memòries majoritàries que tenen més presència. Sense els joves no hauríem pogut arribar a la bellesa i la duresa que té. També ha calgut la recerca documental de l'OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana) i la col·laboració de Transductores/ programa BornLab.
 

Com és que el resultat no és comunitari?

Quan el Lliure m'accepta la proposta em diu que com a artista resident he de fer vint bolos. Això és incompatible amb un projecte artístic comunitari. No es pot aconseguir aquest mart disciplinar durant vint dies. Vaig dissenyar un espectacle performatiu a partir del material i estava previst fer activació comunitària les últimes tres funcions amb la participació dels col·lectius, però ha sigut complicat de negociar perquè l'estructura jurídica i administrativa del Lliure exigeix que les persones que actuïn estiguin contractades amb el regim laboral d’artistes. Alguns joves no tenen garantit el seu dret a la documentació, hi ha una llei d’estrangeria que els deixa en un estat d’indigència absoluta. És una animalada. Els avis no volien perquè perdien la pensió i els feia por amb la covid. La normativa estricta pel que fa al tema laboral impedeix una participació cultural porosa i lliure. Té la seva lògica també, estan protegint els drets laborals d'artistes i treballadors.

Així, els projectes comunitaris no tenen espai als teatres convencionals?

D’aquesta manera, no. Hi ha hagut propostes participatives amb càstings i amb funcions esporàdiques, sempre amb persones que disposin d'un DNI. L'objectiu d'una pràctica artística comunitària no és només el resultat artístic, és una cosa més porosa que té a veure amb establir un marc de relacions i compartir eines d’expressió a llarg termini. No es pot encabir en el marc de la producció industrial. Podria haver triat els joves que tenien DNI, però hauria sigut una violència brutal després de tres mesos de treballar amb ells. Va ser una decisió: o van els 15 o no hi va cap. A més, la covid és un afegit. Allò que implica estar junts i treballar des del col·lectiu i des del contacte es torna molt complexe.

Com es financen?

Els he fet a pulmó. Poc a poc s’estan legitimant com a pràctiques artístiques i socials, però estan sempre entremig d’educació, cultura, comunitat i educació social. Són molt intersticials i molt transversals. Es financien amb una suma de recursos a partir de fons públics i, si tens sort, ho pots presentar a algun mecenatge.

Com articules els projectes?

Amb els joves vam determinar que el que faríem seria treballar amb la idea de futur, de pertànyer, amb tot allò que ells tenien el desig de construir. Vam articular un taller plàstic, un escènic i un musical. Són laboratoris dissenyats específicament per a cada grup i sempre tenen veure amb alguna mena de pràctica artística. També intento tenir un registre, fer un procés documental.

Quin paper jugues com a directora?

Són processos col·laboratius. Hi ha una direcció artística, li dono un marc de presentació formal, dissenyo tot el que té veure amb l’escenotècnia i l’estructura dramatúrgica, però els continguts, tot el que passa, és pura creació col·laborativa. Al final sí que cal que algú prengui unes decisions. Per a ells és important. Quan arriben a un espai com l’escenari Ovidi Montllor al Mercat de les Flors i hi ha tot aquell dispositiu tècnic perquè ells puguin explicar la seva història és molt emocionant.

Han vist 'Forasters vindran...'?

Sí, i ha sigut molt emotiu. Són espais de representació que visibilitzen que tens una presència, una existència, una veu. No és habitual que t’escoltin, que et mirin, que tinguis un espai de generació de bellesa, que puguis arribar a emocionar. Per això és molt important que els processos estiguin acompanyats per bons professionals perquè el resultat estigui a l’alçada d’aquestes persones. Has d’acompanyar-los de tal manera que brillin. Sento que és un deure per aconseguir que les seves històries tinguin una ressonància.

L'obra parla de la migració interna dels anys 50 i 60. Com pot ser que no se sàpiga que hi havia un Centre de Classificació d'Indigents a Montjuïc on es retenia les persones i se les deportava?

Són passats foscos que s’eliminen. Són espais que s’han dedicat a l’exaltació de l’horror. No interessa que en quedi constància. A l’espectacle es diu que ja seria hora que es fes memòria. 15.000 persones deportades per pobres, detingudes al carrer perquè no podien demostrar que tenien arrelament, feina o casa, i que venien a buscar-se la vida.

És aquesta la situació del grup de joves?

Hi ha una mena de mirall que et fa possible pensar en la migració global, però només hi ha un sol comentari. El fa una persona que es va criar a Can Tunis i que ajudava la seva iaia a fer venda ambulant al Xino. Explica que hi havia tot un aparell d’estat que criminalitzava la venda ambulant, el buscar-se la vida. Diu: "Venien i la meva iaia començava a córrer, agafava el farcell, i cridaven «Aigua, aigua!». Vaja, el mateix que ara".

Quan es fa creació comunitària el perill és apropiar-se de problemàtiques alienes?

Crec que és un tema de sensibilitat i d'ètica, de decisions. El material dels joves no surt a l'obra perquè no van tenir opció de participar. Si com a creadora ho tens activat, si hi ha un compromís ètic i un veritable posicionament polític en creure que la democratització de la pràctica artística és un objectiu en si mateix per augmentar el benestar de les persones no pot haver-hi apropiació. Però això t'ho haurien de respondre les persones que participen. Per a elles són processos molt importants.