Núria Martínez: “Per a una persona amb una malaltia mental, mantenir el lloc de feina és una heroïcitat”

La Núria Martínez té coll avall que la pròxima pandèmia que vindrà és la de la salut mental. Faríem bé d’escoltar-la, perquè sap del que parla: fa més de dues dècades que dirigeix la Fundació Drissa, de Girona, que treballa per fer la vida més fàcil a les persones que pateixen malalties mentals.

Al Centre Especial de Treball (CET) de l’entitat, amb cinc línies de negoci desenvolupades, hi treballen unes 80 persones amb malaltia mental. A banda, la fundació compta amb tota una sèrie de projectes i serveis dels quals s’han beneficiat més d’un miler de persones. En parlem amb ella.

Parlem molt dels efectes de la pandèmia sobre la salut mental de la població, vosaltres treballeu amb persones que ja patien trastorns mentals greus, com les ha afectat?

En general, per a les persones amb què treballem qualsevol canvi pot ser difícil d'entomar, ens passa a tots en certa manera, però ells ja tenen de base una situació de salut precària. Ens hem trobat, per exemple, amb persones que no havien fet baixes psiquiàtriques llargues durant molt de temps i arran del confinament i tot plegat sí que s'han trobat amb més dificultat per sortir a treballar. 

El confinament i tot el que va implicar no va ser fàcil per a aquest col·lectiu.

Per a moltes persones va ser com una mena d'olla de pressió i vam haver de fer contenció de situacions complicades. La salut mental sovint depèn molt de l'entorn, del context, i en alguns casos hi ha hagut tràngols difícils, situacions familiars molt complexes, per exemple, que ens van obligar a reaccionar ràpidament. 

Em pots posar un exemple?

Doncs hem tingut alguns casos de persones que ens trucaven de manera molt insistent i ens deien que si no sortien de casa acabarien malament, i són persones que ja tenien algun antecedent en aquest sentit. Nosaltres realitzàvem alguns serveis que es van considerar essencials i vam posar-hi algunes persones a treballar en algun d’aquests serveis perquè poguessin tenir una autorització per sortir de casa a treballar i d’aquesta manera fer una descompressió de la situació. Això ens va passar amb tres o quatre casos.

La irrupció de la pandèmia va ser un terrabastall per a tothom.

Nosaltres, com a entitat, vam adonar-nos aviat que això suposaria una gran complicació a nivell organitzatiu. El 16 de març ja vam constituir un comitè de crisi i vam generalitzar el teletreball. Crec que vam ser prou ràpids i eficients en aquest sentit.

Cada dia ens reuníem i fèiem un protocol que compartíem amb tothom de la casa, tant si fos peó com patró, perquè teníem molt clar que la incertesa pot provocar i agreujar molts problemes de salut mental, sobretot si estàs sol, tancat a casa. Hi havia persones que estaven totalment fora de context i per això vam intentar que tothom tingués informació i hi hagués contacte entre nosaltres.

El salt al món telemàtic us va generar molts maldecaps?

El problema és que tot es fa pensant en la població en general i mai es té en compte aquelles persones que, pel que sigui, no tenen o no saben fer anar un ordinador o un mòbil. En el nostre cas, les persones amb què treballem generalment tenen una competència digital molt baixa, hi havia persones que ens trucaven a totes hores, sobretot les que no tenien ordinador o eines tecnològiques, i vam haver de fer un reforç de telèfon molt important.

Ara l'objectiu és treballar en la millora de les competències digitals?

Sí, durant el confinament vam decidir fer un diagnòstic de competència digital i vam concloure que només un 29% dels nostres treballadors eren competents digitalment, una xifra molt baixa. Ara estem fent tota una sèrie de mesures i accions per canviar-ho, perquè també serà una millora per a la seva qualitat de vida. 

Aquest és precisament l’objectiu de la Fundació Drissa, millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorns de salut mental. El treball és una de les vies que empreu per fer-ho. 

Sempre diem que el treball té caràcter terapèutic. Et permet guanyar-te la vida, és clar, però també serveix per socialitzar, establir relacions i amistats. I també ser un agent econòmic, perquè si un té diners pot anar al cinema, a un restaurant o al teatre. Al cap i a la fi, és un dret que té tothom. Si parlem del nostre col·lectiu, el treball els proporciona una estabilitat. 

I això deu ser molt important per a una persona que pateix un problema de salut mental.

L'expertesa que hem adquirit en tots aquests anys ens diu que sol haver-hi molta inestabilitat en les persones amb malalties mentals i és cert que el treball estructura: t’has d’aixecar a una hora determinada, tens un objectiu, et sents útil, tot això és molt important. Les persones necessiten fer coses per estar estables.

Bona part de la tasca que feu en inserció laboral la vehiculeu a través del vostre centre especial de treball. 

Tenim dos serveis principals pel que fa a la inserció laboral de persones amb malalties mentals. El primer és el Centre Especial de Treball (CET), on tenim diverses línies de negoci: jardineria, neteja, pintura i el projecte Biodrissa, que nosaltres definim com d’economia circular, en el sentit que va des de la producció a la transformació del producte i a la venda. Tot plegat és el que s’anomena inserció laboral protegida.  

Font: Fundació Drissa.

No es tracta només de donar una feina.

El que diferencia el CET de qualsevol altra empresa, i que potser la resta haurien d’incorporar, és la Unitat de Suport a l'Activitat Professional (USAP), que formen una psicòloga, una treballadora social i diversos monitors. Aquest equip fa el seguiment laboral de les persones que treballen al CET i planteja valoracions integrals perquè sigui el mateix treballador qui decideixi quines competències laborals creu que ha de treballar, és com una mena d'autodiagnòstic.

I això els serveix per millorar.

Aquesta valoració es pacta amb aquest equip i s’acorden una sèrie de competències que són les que es treballen durant tot l’any. Els monitors fan un seguiment setmanal i al final de l'any s’elabora un informe valorant com ha anat tot plegat i com es poden seguir millorant les competències o quina formació li pot anar bé a aquesta persona, per exemple. Al final, tot aquest sistema està pensat perquè la persona pugui sortir a buscar feina fora de casa nostra, al mercat laboral ordinari.

I aquí entra el segon servei que oferiu a Drissa.

Exacte, el servei de suport al mercat laboral ordinari, on rebem persones amb problemes de salut mental que volen treballar, però no ho volen fer en un CET sinó al mercat laboral ordinari. Aquí el nostre equip fa una feina d’intermediació entre l'empresa que necessita un perfil determinat i la nostra borsa de candidats. 

Trobar feina no és fàcil per a una persona amb problemes de salut mental.

És cert, però el que és realment difícil per a una persona amb una malaltia mental és mantenir el lloc de feina, això és una heroïcitat. Per això oferim un suport de continuïtat, no només al treballador sinó també als seus companys de feina o als seus caps, que això també s'ha de tenir en compte. O sigui que no només fem la intermediació, que és molt important, sinó també aquest suport perquè la persona es pugui mantenir i desenvolupar al seu lloc de feina.

L’últim informe de l’INE conclou que la taxa d’ocupació de les persones amb trastorns mentals és la més baixa entre tots els tipus de discapacitat. 

Sempre ha estat així, i les raons són diverses. La primera és, sens dubte, l'estigma tan gran que pateixen. Malgrat que aquest tema ha millorat amb els anys, queda moltíssim per fer. Quan vam començar, ja fa 22 anys, moltíssima gent em preguntava si aquestes persones eren perilloses. Per exemple, si oferíem un jardiner ens qüestionaven si portarien tisores. Aquests prejudicis hi són, però després de treballar amb ells, t’adones que són una gran absurditat. Diria que, avui, l'estigma encara és el problema més important en aquest sentit.

Ha de ser una barrera molt important per a ells.

Clar, el que provoca és que elles mateixes desenvolupin un autoestigma. Molts cops no volen explicar quina és la seva situació real i això ho fa tot més difícil. Perquè, és clar, si veiem que una persona, en un moment donat, es comporta d’alguna manera que ens sembla estranya o té més períodes de baixa del que és habitual, això pot provocar un cert rebuig.

Si les coses es parlen tot és més fàcil, la transparència sempre és bona perquè posa les coses en el seu lloc. Però és lògic que sigui així, perquè aquestes persones solen passar situacions molt complicades per aquest estigma general de la societat, i ells mateixos es retreuen.

Encara hi ha un altre problema.

Sí, el sistema de vida que portem, que no és especialment sa. Si les persones amb aquestes dificultats entren en un sistema productiu en què hi ha molt estrès, molta pressió i un clima laboral poc saludable, això no els ajuda gens.

També és important que aquestes persones puguin obtenir una acreditació professional, és un aspecte que esteu treballant des de Drissa.

Sí, és un tema que ja fa anys que hi anem al darrere, de la mà d’AMMFEINA i la Dincat. Ens sembla necessari i de justícia que les persones que estan al CET, per exemple, després de 10 anys treballant en jardineria, puguin dir que són jardiners i puguin buscar feina més enllà de la Fundació. Nosaltres ho podem acreditar, però també cal que tinguin una acreditació administrativa.

I ja heu aconseguit els primers resultats en aquest sentit.

Sí, hem participat en una prova pilot i fa pocs dies vam aconseguir que 18 treballadors de Drissa obtinguessin un certificat de professionalitat lliurat pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. N’estem molt satisfetes.

Font: Fundació Drissa.

Per altra banda, proporcionar eines formatives és un factor important per revertir aquesta desocupació estructural que pateix el col·lectiu?

Sí, per descomptat. En aquest sentit tenim el projecte de La Foixarda, que està funcionant molt i molt bé. Estem donant suport a estudiants universitaris que pateixen algun trastorn mental perquè no abandonin els estudis, també fent formació al professorat perquè tingui eines per gestionar aquestes situacions.

I ara voleu ampliar el projecte.

Sí, hem començat a treballar amb el Departament d’Ensenyament per introduir-ho també a la Secundària, on està realment el problema.Cal que aquestes persones es formin perquè en un futur puguin accedir a feines més qualificades. Ara bé, creiem que cal anar més enllà i repensar la Secundària, perquè no pot ser que la taxa d’abandonament escolar i que tants adolescents pateixin depressions, ansietat o s’autolesionin. És un problema molt greu i cal fer prevenció, perquè la propera pandèmia que vindrà és, sens dubte, la de la salut mental.

Volia acabar preguntant-te per un estudi recent d’AMMFEINA i Dincat, que assegura que tres de cada quatre CET van tancar el 2020 amb pèrdues. Cal un pla de xoc urgent per al sector?

Això és el resultat d'una història de desencerts, que ve de lluny. Honestament, penso que ni el mateix Govern ens pren seriosament i que hi ha un cert menysteniment per la feina que fem. Evidentment, no tot ho fem fet bé, però com passa arreu. Segurament, en part la responsabilitat és compartida, però tenim la sensació que no som especialment prioritaris per al Govern.

Un dels problemes és l'infrafinançament crònic del tercer sector.

Absolutament. Oi que Sanitat i Ensenyament tenen un pressupost, més o menys dotat, però definit? Doncs no pot ser que el tercer sector depengui sempre de les subvencions, això és realment cansat. Agradi o no el nostre sector dona feina a 16.000 persones a tot Catalunya. Veiem que hi ha poc suport per part de l'administració i poc reconeixement a la nostra tasca.