Marina Montoro: "O plantegem els recursos des d'una perspectiva de diversitat, o molta gent quedarà exclosa"

L'experiència laboral compartida amb persones sense llar, en un menjador social, va portar a la Marina Montoro, educadora social, i la Maria Viltró, treballadora social, a fundar l'Associació Clauers durant el context de pandèmia. Segons la seva experiència, moltes de les persones sense llar són nouvingudes, però també persones amb diagnòstic de salut mental, dos col·lectius que, moltes vegades,  tenen les necessitats bàsiques sense cobrir.

Aquesta manca de resposta a les seves necessitats i una falta de seguiment i acompanyament va animar a les dues professionals a crear una associació a través de la qual engegarien el projecte Llars d’ajuda mútua en el qual persones amb diagnòstic de salut mental i persones nouvingudes sense sostre comparteixen llar. La Marina Montoro ens explica els detalls d'un projecte innovador que aporta beneficis per desenvolupar el projecte vital d'uns i avançar en el procés migratori dels altres. 

Quines són les mancances que vau trobar durant la vostra experiència amb persones sense llar?

En el cas de les persones nouvingudes el tema de la barrera idiomàtica, falta de places en cursos de castellà, dificultat a l'hora de realitzar els tràmits de padró, etcètera. Veiem que eren persones que anaven passant entre entitats, i poques vegades hi havia una continuïtat en la seva atenció. Aquestes necessitats no cobertes els afegia dificultats a l'hora d'avançar en el seu procés migratori.

D'altra banda, ens vam preguntar com era possible que estiguessin al carrer persones diagnosticades de salut mental, que en molts casos tenen o haurien de tenir una discapacitat reconeguda. Vam veure des dels nostres llocs de treball aquestes necessitats no cobertes i que, per molta coordinació o recerca de mitjans que féssim, faltaven recursos. El que cal fer és crear més places de castellà o més places residencials més accessibles, per exemple. Així que vam decidir començar, encara que a poc a poc, creant més recursos amb l'Associació Clauers.

Un dels projectes que heu creat són les Llars d'ajuda mútua. Què és?

És un projecte de llars compartides entre persones amb diagnòstic de salut mental i persones nouvingudes sense permís de treball que estan en procés de regularitzar la seva situació. Les persones d'origen migrant, mentre esperen a regularitzar la seva situació, els acompanyem i els oferim una llar perquè puguin estudiar i buscar cursos que els puguin servir, ja que sense un habitatge estable és difícil formar-se. Al mateix temps, realitzen un voluntariat amb el qual donen suport en el dia a dia de les persones diagnosticades de salut mental.

Les persones diagnosticades de salut mental amb les que conviuen tenen una discapacitat reconeguda i són persones que necessiten suport en el dia a dia. Són persones que més o menys saben fer les coses del dia a dia, però potser necessiten suport en recordar-los que no s'oblidin de prendre la mediació o si estan fent coses que no són bones per a ells, quelcom que, si es detecta, les persones nouvingudes estan alerta per fomentar els seus hàbits saludables. En definitiva, s'ajuden els uns als altres.

"A les Llars d’ajuda mútua fomentem molt més l'autonomia de la persona i els seus projectes futurs".

I quina és la tasca que vosaltres dueu a terme?

El treball que fem les professionals cap a les persones amb diagnòstic de salut mental és l'acompanyament educatiu a través d'una educadora social, fem tutories setmanals, activitats grupals d'oci i educatives, una psicòloga sanitària fa sessions quinzenals individualment i grupals, etc. El que fem és acompanyar-los perquè també puguin desenvolupar el seu projecte vital. En aquest sentit ens volem desmarcar molt del funcionament d'algunes residències que són molt assistencials.

Quines diferències hi ha entre les Llars d’ajuda mútua i les residències?

A les Llars d’ajuda mútua fomentem molt més l'autonomia de la persona i els seus projectes futurs. La persona té autonomia per decidir les coses, per fer les tasques de la llar, decideix què vol menjar, etcètera. L'acompanyament va molt més enfocat des d'una perspectiva comunitària, és a dir, no és només acompanyament perquè es prenguin la medicació i estiguin estables, és un acompanyament perquè busquin el seu lloc en la societat, estiguin còmodes i puguin viure la seva vida. Això a les residències no es fa.

Un dels nois usuaris diu que a la residència on estava era com si tot li donessin fet, com si tingués moltes menys capacitades. Al final el que volem i ens interessa com a societat és que les persones puguin aportar a la seva manera. No és bo per a ningú que hi hagi tantes persones molt dependents. És contraproduent posar-los en un lloc, tancats, que no facin res en tot el dia i no tinguin responsabilitat.

Part de l'equip de l'Associació Clauers amb alguns usuaris del projecte.

Fomenteu i respecteu els seus projectes futurs.

El que busquem és que la persona ens digui que vol fer, o com es veu en uns anys, i nosaltres l'ajudem a anar cap allà. És ella la que decideix què vol fer amb la seva vida. Nosaltres només li facilitem les coses, intentem ser un suport perquè vagin cap a on elles mateixes, com a protagonistes, volen anar, fent un treball de prendre consciència de la mateixa malaltia o trastorn mental.

Fem un treball perquè es coneguin a elles mateixes, que descobreixen en què necessiten ajuda i quines són les seves potencialitats per aprofitar-les i que tinguin una vida el més independent i normalitzada possible, tal com voldríem qualsevol persona.

Per què aquesta combinació de persones amb diagnòstic de salut mental i persones migrants?

L'associació va néixer arran de l'experiència treballant en l'àmbit de persones sense llar i totes les persones que venien tenien aquests dos perfils. Vam veure que moltes persones diagnosticades amb salut mental acaben al carrer perquè no tenen el suport necessari, perquè no han sabut gestionar la seva economia, perquè no tenen suport familiar, perquè són molt desorganitzades, etcètera. I si sumes això al preu de l'habitatge a Barcelona, és bastant fàcil que s'hagin quedat sense llar.

Són persones per la discapacitat, i el fet de tenir papers, és molt possible que tinguin ingressos, però no se'ls saben gestionar i no saben moure's per elles mateixes. La persona nouvinguda, al revés. Podria tenir una feina i ser molt organitzades, però pel fet de no tenir papers, ni ingressos, ni cap ajuda, ni treball, està al carrer, però són persones que tenen molt de potencial i poden oferir ajuda a altres persones. Així que vam veure que els dos perfils es podien complementar molt bé.

"Som un suport perquè les persones diagnosticades de salut mental, com a protagonistes, vagin cap a on volen anar".

Quants usuaris teniu?

Ara tenim dues llars en aquest model de funcionament. Estem preparant una campanya de finançament col·lectiu, que començarà cap a finals d'any, de cara a obrir una tercera llar. En un pis hi ha quatre habitacions on viuen tres persones amb diagnòstic de salut mental i una persona nouvinguda; a l'altre pis hi ha tres habitacions, dues persones amb diagnòstic de salut mental i una persona nouvinguda. Així que tenim set persones beneficiàries d'aquest projecte.

Què us comparteixen les persones usuàries de la seva experiència amb l'altre perfil?

Sobretot el que rebem és agraïment. A les persones nouvingudes els agrada molt el projecte, diuen que no només és una necessitat tan bàsica com tenir un sostre sinó que se senten útils, senten que estan ajudant. I al final s'han generat relacions molt boniques entre ells, s'ajuden, i tant un perfil com l'altre se senten molt agraïts. Se senten bé i s'ho passen bé amb les altres persones, comparteixen, aprenen d'elles i practiquen l'idioma.

Les persones amb diagnòstic de salut mental també se senten molt agraïdes perquè senten que tenen un suport amb aquesta persona, també per part de les professionals, però es generen unes relacions de convivència molt boniques. En general el feedback ha estat maco.

Quin és el context familiar en el qual es trobaven les persones diagnosticades de salut mental?

Tenim casos diversos, però totes provenien d'una situació de necessitat. Ens diuen que estan millor ara. Hi ha dues que venien d'estar en una residència privada, perquè les residències públiques estan sobresaturades, amb llistes d'espera molt llargues. Pagaven molt més i tenien molta menys autonomia, amb habitacions compartides i sentien que en la seva vida no estaven avançant.

Una altra persona venia de viure amb la família i els altres dos casos són joves extutelats, amb discapacitats, que estaven a centres de menors amb allargament d'estada i sense suport familiar. Són diverses situacions que demostren la falta de recursos per diferents contextos i sobretot en persones joves. Totes les persones que tenim amb diagnòstic de salut mental són persones més o menys joves.

"Les persones nouvingudes no només ho veuen com la resposta a una necessitat tan bàsica com tenir un sostre, sinó que se senten útils".

 

Quina és la relació amb la família en aquests casos?

Les persones que provenien de les residències privades més o menys tenen suport familiar. En el cas de la persona que venia directament de l'entorn familiar, les dues parts es trobaven en un moment de sobrecarregament, d'haver d'estat pendent i conviure amb ella, perquè al final en la convivència, quan portes tants anys i hi ha hagut conflictes familiars, es generen dinàmiques que costen molt de trencar i acaben fent que les persones es cremin. Ara la relació és molt millor. Les dues persones extutelades no tenen suport familiar.

A la família els hi costa acceptar que la persona amb diagnòstic de salut mental accepti que hi ha coses que no pot fer. Hi ha molt expectatives trencades, segueixen imposant la seva esperança perquè aquesta persona actuï com elles consideren que hauria d'actuar, però al final potser no ha de ser així. I per aquest motiu hi ha molta frustració. Les famílies no haurien de veure's obligades a assumir això si no ho poden fer. Per això també donem resposta a una necessitat de les famílies.

Dius que la majoria de persones usuàries són joves. La salut mental en els joves durant la pandèmia ha estat un gran tema.

Amb la pandèmia aquesta situació s'ha agreujat. De fet, una de les que va estar al centre de menors va tenir un ingrés psiquiàtric arran de la pandèmia. I els que vivien amb la família estaven molt pitjor arran de la pandèmia perquè havien hagut d'estar tancats a casa i convivint molta estona.

El vostre projecte ajuda a lluitar contra estigmes i prejudicis al voltant dels problemes de salut mental.

Són persones que funcionen d'una manera una mica diferent en alguns temes i tenen algunes dificultats, però com altres persones. Hem de començar a canviar de paradigma i plantejar que l'ésser humà és divers. Tothom és diferent. I, o comencem a plantejar tots els nous recursos des d'una perspectiva de diversitat, o molta gent quedarà exclosa. Amb la discapacitat física és molt més visible, però amb la salut mental és més difícil de veure.