Anna Rovira: "Sequoia és una illa on hem muntat una altra manera de viure que sí que ens és viable"

Ecovila Sequoia és una cooperativa integral de vida situada a Sant Vicenç de Torelló. Anna Rovira Mateu, una de les seves sòcies, n'explica el procés i la descriu com una illa amb uns altres ritmes i maneres de fer construïdes per persones que no podien o no volien encaixar amb el sistema capitalista.

Com neix?

Neix de persones de Barcelona que volien anar a viure al camp, però que també volien continuar tenint un vincle fort amb la ciutat. Teníem la voluntat de ser pont, recuperar la ruralitat que fos interessant davant de reptes com el canvi climàtic i el decreixement energètic, i agafar allò positiu de la ciutat com les xarxes i la tecnologia. No és un projecte primitivista, vol ser pràctic, vol ser referent i diferent.

El que proposem és bastant obert, hi ha hagut diversitat de gent, d’edat, de classe econòmica, i d’origen. Tot i així, veiem que el nostre model, com els de les cooperatives d'habitatge en general, continua sent elitista.

Per què?

Tot i que l’entrada econòmica és molt baixa, són 500 euros, la inversió és de temps, i per tenir temps has de tenir recursos o alguna cosa que et sostingui per no haver d'estar treballant. És per a persones que no es vulguin bolcar en la seva vida laboral o professional, persones que tinguin ganes de viure al mateix lloc, de no treballar 40 hores, de tenir temps per sostenir la vida.

Quantes sou?

Actualment som sis sòcies i hi ha tres persones voluntàries. També hi ha quatre sòcies col·laboradores. I quatre infants.

Com us heu conegut?

A través de les xarxes de projectes d'habitatge i de vida. Hi ha la Xarxa de Trobada de Comunitats de Catalunya, la Red Ibérica de Ecoaldeas, i Enredos. A través d’aquestes xarxes, la gent que en té ganes va fent rutes i es va movent per aquestes comunitats.

Esteu obertes a rebre gent?

Sempre. No tanquem les portes perquè la nostra comunitat és petita i perquè sigui sostenible ha de ser més gran.

Hi ha espai?

A la casa no, però volem trobar la manera que la gent pugui viure a prop. Estem en una antiga colònia i ens agradaria que els pisos poguessin passar a formar part de la comunitat. Hem pensat en comprar-los. La Sequoia no és l’edifici, és una idea i una comunitat que no s’acaba aquí. Hi ha gent que havia viscut aquí que ve de tant en tant, veïnes que venen a les activitats. Trobem maneres de col·laborar. El nucli dur hi viu i hi treballa, però hi ha altres cercles.

Cohabitatge, hort, activitats, pa... És un projecte integral. És ambiciós o és que és la manera de fer-lo transformador?

Crec que és el que s’ha anat construint. És ambiciós fins a cert punt. Hi ha activitat, no parem, però anem fent. És com l'slow food en slow work. Tenim altres feines. Jo, per exemple, tinc tres fills. És com una illa on hem muntat una altra manera de viure perquè l’altre no ens és viable.

Cobrem els mateixos diners que molta gent que diries que és pobre, però no ho vius com que ets pobre sinó com que tens més qualitat de vida. Si ho analitzes sembla que estiguis en la precarietat econòmica, però és un barem de valoració diferent.

Suposo que ha de ser difícil canviar de model de vida.

Jo no vaig canviar de model perquè quan vivia a Barcelona tenia un lloguer barat i mai he treballat 40 hores. El meu pare tenia una malaltia mental i pensava que el sistema m'arrossegaria, com a ell. Al sistema l’importes poc, va consumint persones. Si aguantes, bé i, si no aguantes, al psiquiàtric o a la presó o al carrer. Hi ha gent que no pot o que no vol viure d’aquesta manera.

"Si aguantes, bé i, si no aguantes, al psiquiàtric o a la presó o al carrer"

Com us sosteniu econòmicament?

Ho hem fet de moltes maneres. Ara un dels majors ingressos és el voluntariat europeu. Després hi ha les quotes de socis, que són 300 euros per persona més 10 hores de feina voluntària. Hi ha vendes de verdura de l'hort, de productes, i visites, com els grups d'escoltes, i cessions d'espais.

Què teniu pròximament?

Aquest dissabte tenim festa dub de 18 a 22 h. I el 22 d'abril tenim pizzeria.

Com us organitzeu?

Fem el dinar comunitari i rotatiu. Fem moltes hores de reunions, una setmanal i una mensual, en la qual parles de les àrees de gestió: economia, manteniment, neteja i energia, organització i comunicació emocional, i cuina i menjador. 

Sembla un projecte idíl·lic. Què és el més complicat?

La presència o l’atenció que requereix, la càrrega mental. Al final és una empresa, fas la feina d'una gestora immobiliària, i moltes vegades sense cobrar.

Abans de començar, és important tenir clar què és una cooperativa, deixar-se assessorar per entitats com Sostre Cívic, Celobert o La Dinamo. Són diners, però és que és molta feina, i són malestars que acabaràs havent de gestionar.

Ho recomanaries?

Animo la gent però amb consciència o amb respecte perquè no és fàcil i s'ha d'anar amb compte. M'ha agradat però també m'he cansat molt. No ho tornaria a fer com ho he fet, em deixaria acompanyar. Per a nosaltres ha sigut la clau la comunicació no violenta, si no ens haguéssim fet molt més mal. És important tenir eines per la facilitació de grups i la gestió de conflictes, i hi ha molta gent formada. T’estalvien moltes reunions i molts malentesos.

"No és el mateix muntar un campament que muntar una vida les 24 hores durant molts anys"

No és el mateix muntar un campament que muntar una vida les 24 hores durant molts anys. El nivell d’intensitat és gran. I s’ha d'anar amb compte amb les relacions obertes. Ho dic perquè molts problemes han vingut per això. Carnisseria emocional. No vol dir que no es pugui experimentar, però s'ha de ser molt conscient i no és gens fàcil.