Josep Maria Solé: "La protecció de les persones amb discapacitat no pot passar per sobre de la seva llibertat"

El setembre del 2021 va entrar en vigor la reforma legislativa que regula el suport formal a l’exercici de la capacitat jurídica de les persones amb discapacitat. La nova normativa suposa tot un canvi de paradigma per al suport a aquest col·lectiu, enterra els procediments d’incapacitació i els substitueix per d’altres més respectuós amb les voluntats i les preferències de la persona, en la línia de la convenció dels Drets Humans de les persones amb discapacitat.

Parlem de tot plegat amb el Josep Maria Solé, advocat i director de Support-Girona, que celebra aquest canvi de mirada sobre els drets de les persones amb discapacitat, alhora que reclama que la nova normativa es desplegui amb tots els ets i uts.

Support-Girona és una entitat de referència pel que fa al suport a les persones amb discapacitat.

Som una organització especialitzada en el suport individualitzat a persones que el necessiten per gestionar aspectes de la seva vida, com tenir cura d’elles mateixes, de la seva salut, de les seves relacions amb els altres o de la seva economia, entre altres, perquè sols tenen dificultats per superar els obstacles amb què es topen. 

En quin sentit?

Normalment, això està associat a dificultats originades per una discapacitat intel·lectual, per situacions de salut mental que generen discapacitat psicosocial o per malalties relacionades amb l’envelliment que minven capacitats cognitives i afecten a l’hora de comprendre i gestionar el dia a dia. A Support-Girona intentem cobrir aquestes necessitats de suport.

Com orienteu la vostra tasca?

Actuem des d’una perspectiva de defensa dels drets de les persones que soles ja no poden defensar-los; alhora, donem suport a la presa i gestió de les seves decisions. Així, les persones a qui orientem la nostra feina, soles, potser no entenen el context en què s’ha de prendre una decisió, de vegades no acaben de veure les alternatives que tenen al davant o no són conscients que l’alternativa que més els agrada pot suposar un risc per a elles i acabar generant-los un prejudici…

En aquest sentit, la nostra força rau en el suport a la presa de decisions i en la gestió d’aquestes. Per la nostra part, intentem orientar aquest suport cap a la inclusió social, a què aquestes persones tinguin una millor relació amb el que volen fer a la vida i amb els altres.

Pot mencionar algun exemple?

En cito un concret: hem treballat amb una persona que, vivint a dos carrers d’un centre d’assistència primària, no hi havia anat mai perquè el seu funcionament mental i la seva manera d’interactuar amb els serveis de salut no acabaven de casar. Així, calia que algú modifiqués la conducta d’aquesta persona o del servei de salut, cosa que és molt més difícil. 

I quina va ser la vostra feina?

En bona part, intentar que aquesta persona, que tenia problemes de salut importants, exercís el seu dret a rebre assistència sanitària; i que el servei de salut, que té l’obligació de prestar-li, modifiqués parcialment els seus protocols per tal de poder assolir aquest dret. És a dir, casem la necessitat amb la potencialitat. Ara, aquesta persona està ben atesa de la seva malaltia, rep la medicació que ha de rebre i la seva vida ha canviat a millor. Aquest és només un exemple de com treballem.   

Al setembre es va aprovar la reforma legislativa per al suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica, què implica aquest canvi?

La nova norma aplica la convenció de Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, que prohibeix, des del punt de vista dels Drets Humans, aquesta pràctica immensament generalitzada per solucionar situacions com la que he descrit.

Abans de la reforma, quan una persona no podia gestionar sola els seus drets i interessos per manca de capacitat de fer-ho sense el suport adequat, la solució era incapacitar-la. És a dir, es treia la possibilitat jurídica que la seva decisió valgués i es transferia el deure de prendre la decisió a un altre, el seu tutor o curador. Aquest ha estat el mecanisme jurídic que hem emprat durant segles per resoldre aquestes situacions. 

"L’essència de la dignitat de les persones és que puguin prendre decisions segons la seva voluntat i els seus interessos".

I això ara ha canviat.

Sí, perquè la convenció diu que això atempta contra els Drets Humans, atès que l’essència de la dignitat de les persones és que puguin prendre decisions segons la seva voluntat i els seus interessos, i la condició de discapacitat no ha de fer perdre aquest dret. Ara bé, sí que hi ha persones que tenen dret a què se’ls hi proporcionin els suports adequats per exercir aquesta capacitat jurídica en igualtat de condicions. I és precisament això el que materialitza aquesta llei. 

Així, a partir d’ara cap jutge podrà incapacitar ningú.

Exacte, i el que sí que diu la llei és que es pot demanar al jutjat, però també organitzar notarialment, i per tant des de l’àmbit privat, la forma de donar suport a les persones que soles no gestionen prou bé els seus assumptes. I, evidentment, aquest suport no pot anar contra la voluntat i les preferències de les persones.  

És tot un canvi de paradigma per a les persones amb discapacitat.

Sí, perquè ara ja no es poden imposar limitacions a la persona; i, per altra banda, a qui vol ajudar ja no se li atorguen poders en la vida de la persona, sinó que se li exigeix que tingui en compte la voluntat i preferències. És un canvi de paradigma i un repte enorme.

La reforma es va aprovar al setembre, com n’avalueu el seu desplegament?

Lamentablement, podem afirmar, després de set mesos, que els jutjats no s’han llegit la llei sencera. Ho dic perquè la norma deixa clar que qui doni suport a una persona amb discapacitat només tindrà capacitats representatives en casos excepcionals. Doncs bé, el 90% de les sentències que s’estan produint al conjunt del país són excepcionals. I, és clar, si passa això vol dir que alguna cosa no s’ha fet bé.

Penso que ens costa abandonar el paradigma anterior, en què era més important protegir les persones, encara que els prohibissin fer coses, que fomentar la seva participació en igualtat de condicions.

Com a societat, ens costarà interioritzar aquesta nova mirada?

Segurament, ens costarà generacions, però els aplicadors de la llei han d’intentar treure’s de sobre els seus prejudicis. Entenc les dificultats per aplicar aquest canvi en altres àmbits, però no en l’aplicació judicial. Ho trobo una manca de professionalitat i de respecte a tots aquells que ens hem esforçat tant per canviar la situació anterior i donar resposta al repte tan gran que suposa. 

És una decepció?

Absolutament, perquè no pot ser que les resolucions acabin sent les mateixes per a una persona gran que pateix Alzheimer molt avançat i que ha perdut l’habilitat d’expressar les seves idees d’una forma entenedora, que per a un noi amb discapacitat intel·lectual, que ha arribat al jutjat conduint el seu cotxe, que treballa i té dues criatures. No pot ser el mateix, perquè aleshores vol dir que no hem entès res.

Estem bolcant molts esforços per saber com es fa això de donar suport a la presa de decisions sense limitar la llibertat de les persones, d’aquí la meva decepció.

D’alguna manera, el canvi que ha materialitzat la llei també implica més riscos.

Una de les conseqüències de la llibertat és el risc. Per posar un exemple: la llibertat que tenim totes les persones de poder triar de qui ens enamorem és fantàstica, estem d’acord; però és cert, i es manifesta sovint, que hi ha persones que no acaben de triar bé i acaben sent víctimes de violència, abusos o crims en mans de la persona que havien triat com a parella sentimental. I, oi que no prohibim a ningú enamorar-se?

De la mateixa manera, no pel fet que ens puguem equivocar s’ha de prohibir prendre una decisió. No hi ha exercici de la llibertat que no comporti un risc. El que cal és ajudar i donar suport a la presa de decisions.

Les famílies també temen aquest risc?

S’entén perfectament la por a l’abús, al fet que altres s’aprofitin del seu fill o filla amb discapacitat. Ara bé, el que s’ha de fer és acompanyar les famílies per incorporar aquest nou valor, en què la participació social en igualtat de condicions passa per davant de la protecció. Malgrat que, evidentment, cal anar cap a una societat on tenir una discapacitat no generi cap risc. Cal combinar ambdós aspectes, però la protecció de les persones amb discapacitat no pot passar per sobre de la seva llibertat. I aquesta és una transició que hem de poder fer.

Parlem de la figura de l’assistència, el mecanisme de suport que tenim a Catalunya.

Amb la reforma legislativa, el procediment judicial pot reconèixer que a una persona li pot convenir rebre suport i s’assigna una persona per ajudar-la a gestionar les seves decisions. A diferència del que passava a Espanya, a Catalunya teníem una figura, anterior a la reforma, que s’anomena assistència i ja estava en la línia del respecte als Drets Humans. 

En què consisteix?

És una figura de suport per a la persona amb discapacitat, però només funciona en el cas que sigui la pròpia persona qui demani ajuda. No ho pot fer ni un jutge, ni la família, ni ningú. És a dir, només la persona pot dir que vol ajuda i assenyalar qui vol que li presti aquest suport. És una figura amb què hem pogut experimentar de cara al canvi legislatiu i amb la qual, des de Support-Girona, hem pogut liderar i ajudar moltes persones en situacions realment complicades.

Així, aquesta figura catalana de l’assistència casa força bé amb la nova norma.

Sí, amb el canvi legislatiu el que hem fet des de Catalunya ha estat ampliar el ventall de possibilitats respecte a qui pot demanar suport a través d’aquesta figura que és l’assistència. I també s’ha afegit la possibilitat, només en casos excepcionals, de donar-li facultats representatives. Malauradament, com he dit abans, aquesta excepcionalitat s’ha aplicat en gairebé la totalitat dels casos, i això no està gens bé.

En general, creieu que estan prou ben protegits els drets i voluntats de les persones amb discapacitat?

Si mirem la llei, podem dir que tenim la legislació més avançada d’Europa. Per contra, en la pràctica, no hi ha un reconeixement social d’aquest canvi. No s’ha divulgat prou i pensem que ni el sistema judicial ni l’Administració se l’acaben de creure. Ens continuen demanant que actuem com abans. En la situació anterior a la reforma, Catalunya va poder articular tota una xarxa d’entitats que ha estat reconeguda internacionalment com un dels millors sistemes socials de suport del món. Lamentablement, dubto que l’any que ve puguem dir el mateix.

També us volia preguntar pel jovent: heu advertit d’un repunt preocupant de joves en situació de risc per la seva salut mental i emocional, sobretot arran de la Covid-19.

Ho veiem amb molta preocupació. Els canvis provocats per la pandèmia ens han destarotat a tots; alhora, ens han impedit ignorar les relacions més properes perquè hem estat moltes hores amb les nostres famílies. Això ha fet explotar algunes situacions, especialment entre els joves, on la salut mental no és bona i les relacions han quedat absolutament alterades. 

"No hi ha exercici de la llibertat que no comporti un risc".

En què s’ha traduït tot plegat?

En violència al si de la família, consum de tòxics, tendència a l’aïllament, desvincular-se de les coses que són pròpies del jovent, com les ganes de compartir i socialitzar. Hi ha molts joves que han perdut aquest hàbit i els seus pares diuen que no volen sortir de casa ni relacionar-se. 

Són situacions molt difícils de conduir.

Hi ha un risc molt gran que la família no ho pugui gestionar i la persona jove quedi aïllada, i fins i tot acabi al carrer perquè no sigui possible la convivència familiar. A banda, aquest perfil de joves amb dificultats tan extremes té immenses dificultats per tenir una activitat formativa i una inserció laboral efectiva, i això és molt preocupant. 

En aquest àmbit, Support-Girona encapçala el projecte europeu e-Youth, per a la inclusió social de joves amb discapacitat o situacions complexes.

El repte és com fer que aquest malestar que tenen tants joves no els exclogui dels serveis que tenen al seu voltant i no arribin a situacions més greus que després ja no és possible reconduir. El que no volem per aquest conjunt de joves és tancar-los en un centre i que quedin aïllats del seu entorn, en un règim d’involuntarietat i sotmesos a teràpies coercitives.

I val a dir que la resposta que hem rebut a aquest plantejament ha estat molt positiva. Tothom s’hi ha volgut sumar i tenim socis tan potents com Mental Health Europe i organitzacions de països com Dinamarca o Eslovènia, entre altres. 

Quins altres projectes en què participeu destacaríeu?

Doncs estem contents que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’hagi fixat en nosaltres com un soci clau en la iniciativa ‘Quality Rights’, per tal de desenvolupar els Drets Humans en l’àmbit de la salut mental. Es tracta d’una plataforma de formació en línia per a professionals d’aquest àmbit que els ha de permetre adquirir un millor coneixement en matèria de drets per tal de modificar protocols i maneres de fer que hem aplicat fins ara, i que no primaven el respecte als Drets Humans.