Charo Díez: “Els recursos actuals no donen resposta a la problemàtica dels trastorns de conducta”

Tenir algú a la família amb qui tens una convivència difícil a causa d’alteracions de salut mental, i que no rep l’atenció adequada per part de les administracions, és el malson que viuen les famílies de persones amb trastorns de conducta. La problemàtica és tan gran, i els recursos tan escassos, que aquestes persones es veuen abocades a l’exclusió social i, en els pitjors casos, al suïcidi.

Actualment, a Catalunya hi ha 1.700 places públiques en residències per a persones amb diagnòstic de salut mental. Molta de la joventut d'AFATRAC, però, no poden accedir-hi perquè no compleixen alguns dels requisits, com acreditar una discapacitat igual o superior al 33%.

Això és el que denuncia Charo Díez, presidenta d’AFATRAC, l’associació de famílies de persones afectades pels trastorns de conducta. L’entitat treballa per acompanyar i crear espais de suport mutu per a les famílies, alhora que avancen per a aconseguir una vida digna per a les persones amb aquesta afectació.

Com neix AFATRAC?

L’associació va néixer de la necessitat d’un grup de mares de canviar la seva vida i la dels seus familiars. Tot va començar quan el mes de maig del 2016 i el desembre del mateix any es van publicar als mitjans de comunicació les cartes de dues mares desesperades. 

Quan es va publicar la primera carta, amb el dolor, la desesperança, la premonició i la impotència amb la qual estava escrita, hi va haver un munt de mares i pares que es van posar en contacte amb nosaltres per a dir-nos que es trobaven en la mateixa situació de desemparament i desesperació. Però cap responsable de l’administració es va fer càrrec del problema que presentàvem. 

I així es va crear l’associació?

El 10 d’octubre del 2016 un grup de mares vam anar al Parlament de Catalunya en una sessió de Dones i Salut Mental. Al torn de preguntes, vam exposar la dificultat per trobar recursos pels nostres fills i filles. En acabar l’acte, vam conèixer altres mares, i la diputada Magda Casamitjana es va oferir a ajudar-nos. 

Va ser així que el 6 de novembre de 2016 vam decidir constituir l’associació que ja dúiem en ment.  

Quin objectiu perseguiu?

L’objectiu principal és el suport i acompanyament a les nostres famílies. Aconseguir que es trobin millor i més fortes per a poder enfrontar-se al repte que suposa la seva vida diària. 

Però AFATRAC és una associació ambiciosa i tenim altres objectius tan importants com aquest. Volem incidir políticament perquè els recursos canviïn i siguin adequats a aquesta problemàtica tan severa i que va en augment. També volem aconseguir que els nostres familiars tinguin una vida autònoma i digna, entre altres. 

Quantes famílies hi ha implicades a l'associació?

Som 270 socis. Si em preguntes per la implicació activa, et diré que som poques les famílies implicades. El dia a dia és molt dur i complicat de gestionar i et deixa poc temps i poques forces. 

Com us organitzeu?

Tenim una junta amb nou membres i diferents grups de treball: comunicació, formació i investigació, voluntariat, relacions institucional, laboral, famílies, habitatge i organització, i també administració.

“En menys de tres anys han mort sis joves de la família d’AFATRAC i això no pot ser”.

Quins són els principals reptes dels joves amb trastorns de conducta?

Els principals reptes passen tots per aconseguir un projecte de vida digna i això suposa tenir recursos sanitaris, socials, educatius i laborals adequats a la seva patologia.

I els de les seves famílies?

El repte de les famílies d’AFATRAC és aconseguir recursos diferentsals existents: sanitaris, socials, educatius, laborals, d’habitatge, judicials...  Que sàpiguen com atendre els nostres familiars com es mereixen. 

Els recursos actuals no donen resposta a la problemàtica d’elevada complexitat dels nostres familiars. En alguns casos acaben vivint al carrer perquè la convivència és impossible, o a la presó. En els casos més greus, acaben al cementiri. En menys de tres anys han mort sis joves de la família d’AFATRAC i això no pot ser. Ja n’hi ha prou, ni una mort més. Necessitem recursos adients.

LA PRESÓ NO ÉS EL LLOC PER ALS NOSTRES FILLS

Avui el jutge ha ordenat la presó provisional al Robert, el nostre fill d’AFATRAC.

https://t.co/NX94FziSj2 #NIUNAMORTMÉS #JUSTICIARESTAURATIVA #AFATRAC pic.twitter.com/AoFObEfBiV

— AFATRAC (@afatrac) October 3, 2022

Teniu algun tipus de suport extern?

Només tenim el suport d’alguns voluntaris, generalment familiars, que col·laboren en els diferents grups de treball. També tenim un grup que fa la seva col·laboració els dissabtes despatxant a la botiga Rescatem, que és un projecte que hem engegat com a associació. Alguns professionals ens assessoren en temes puntuals. 

Ens podries parlar una mica més del projecte Rescatem?

Rescatem és una botiga de roba i complements on treballen joves de la nostra associació. El projecte comença quan la preocupació de les famílies perquè els nostres familiars no accedeixen al món laboral ordinari es fa palesa. Ni tan sols en centres especials de treball ni en empreses d'inserció.

Per què una botiga de roba?

El fet que sigui una botiga de roba i no un altre tipus de treball ens ve donat perquè una mare disposa d’un local en un bon lloc de Barcelona, a prop de la Sagrada Família. També perquè una altra és patrona de la fundació Horitzó del Berguedà que, entre altres moltes activitats, fa la recollida de roba de segona mà del Berguedà. 

Teníem el local i teníem el producte. Per tant, la idea va sorgir de forma natural.  

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de AFATRAC Lluitem x 1 vida digna (@afatrac)

La iniciativa està funcionant com esperàveu?

La botiga està responent a les expectatives i als càlculs que havíem fet. És una botiga que no pot ser autofinançada, cosa que ja sabíem. E

stem pagant tres sous per una feina que segurament la podria portar una sola persona. Però l’objectiu és preparar els joves per al món laboral i per això tenim un educador social que està amb ells les vuit hores laborals, i això té un preu.  

“Les famílies, som simplement famílies i no tenim ni la formació ni els recursos materials per atendre’ls”.

Quines solucions demaneu a les administracions?

Demanem una atenció adequada a les necessitats dels nostres familiars, que actualment no es pot fer per manca de recursos adequats. Les famílies, som simplement famílies i no tenim ni la formació ni els recursos materials per atendre’ls.. 

Els centres terapèutics existents són privats i molt cars. La justícia actual, quan arriben als divuit anys, és merament punitiva, amb el càstig com a únic recurs. La justícia restaurativa és de moment una quimera.

Hi ha moltes mancances.

Els centres educatius no saben com afrontar la situació actual en la qual cada vegada n’hi ha més casos de trastorns de conducta. Hi ha manca de recursos i formació per donar resposta a uns casos tan disruptius. 

No poden accedir a habitatge protegit perquè consumeixen. No poden accedir al món laboral perquè no tenen formació ni hàbits de treball... Com podeu veure, ens trobem en un atzucac sense sortida si no som una mica imaginatius i fem coses diferents.