Què és la mirada restaurativa?

La mirada restaurativa s'ha situat en el mapa de l'acompanyament, la mediació i la facilitació de grups i en la metodologia del treball de processos, tant en l'abordatge de violències masclistes com en la resolució de conflictes. L'apliquen entitats com Fil a l'Agulla o L'Esberla, en contraposició a una mirada punitiva. Què vol dir i què implica aquesta perspectiva?

Com que les agressions masclistes no són casos aïllats sinó que responen a patrons socials, culturals i institucionals promoguts pel patriarcat, consideren que la mirada punitiva no aborda l'agressió de forma col·lectiva i, per tant, no implica un procés de transformació.

La mirada restaurativa té com a objectiu que l'agressor es responsabilitzi de l'agressió i participi de les mesures que s'han de prendre per restaurar el dany causat a la persona agredida i al col·lectiu o organització, i no imposa unes mesures de càstig que, a llarg termini, podrien generar un efecte rebot i no tindrien un impacte en el col·lectiu.

Fil a l'Agulla assenyala en el seu manual de gestió de les agressions masclistes que "l'únic agressor no és el que ha estat acusat" i, per tant, quan hi ha una agressió s'ha d'implicar tot el col·lectiu per prevenir que no es tornin a produir aquestes actituds, especialment els homes cisgènere, que són els que exerceixen aquestes violències.

És un marc de gestió de conflictes que es pot aplicar a diferents àmbits, i que actualment es treballa molt en centres educatius per incorporar l'aprenentatge sobre la responsabilitat, la reparació, i la resolució dels conflictes. Des de l'Esberla, consideren que sovint els conflictes en l'àmbit educatiu es resolen des de la mirada punitiva i el jovent aprèn a solucionar-los també a través de càstig sense entendre que "la violència que estan vivint i reproduint és sistèmica". 

"Si apartem de la societat totes les persones que cometen un acte violent serà molt difícil que hi hagi una comprensió d’aquestes dinàmiques i no tindran oportunitat d’aprendre a relacionar-se des del compromís i la responsabilitat dels seus actes", apunten al seu blog. 

En l'àmbit educatiu, aquest marc s'acostuma a proposar partint dels principis restauratius, que es treballen amb una sèrie de preguntes:

1. Tothom té una perspectiva única i una contribució valuosa a fer

Què ha passat? Què va passar? Quin és el teu punt de vista? Quina és la teva història?

2. Els nostres pensaments influencien les nostres emocions i ambdós influencien allò que diem i fem.

Què pensaves i, per tant, què senties?(en el moment dels fets, abans, ara)

3. Les nostres accions tenen un impacte sobre nosaltres mateixos i les persones del nostre voltant. 

Qui ha estat afectat i com? Com t’ha afectat la situació? Què t’ha afectat més?

4. Les nostres accions són estratègies per donar resposta a les nostres necessitats.

Què necessites per tirar endavant? Què necessites per sentir-te reparada?

5. Les persones afectades per una situació són les millor situades per resoldre-la

Què pots fer/què podem fer donar resposta a aquestes necessitats?

Una justícia sense espasa

Aquesta perspectiva es basa en la idea de justícia restaurativa que va néixer als anys 70 en l'àmbit penal per donar protagonisme a les víctimes amb l'objectiu que la persona que ha comès el delicte repari el dany.

Crim i càstig no poden ser intercanviables perquè llavors el càstig no és menys cruel que el crim, diu la investigadora postdoctoral Brunilda Pali al blog del Leuven Institute of Criminology, que afegeix que la justícia restaurativa va en contra de l'estàtua al·legòrica de Lady Justice perquè la justícia ni ha de ser cega, ni ha de voler escalar, ni ha de portar una espasa.

Els cercles de paraula

Una de les tècniques que s'utilitza per a l'abordatge d'agressions i conflictes amb mirada restaurativa és el cercle de paraula, que prové sobretot de la tradició dels pobles indígenes i d'altres precedents de pràctiques comunitàries. Consisteix en utilitzar un objecte paraula que es va passant d'una persona a l'altra per donar l'oportunitat de parlar i ser escoltada.

Des de Fil a l'Agulla expliquen que ha de ser voluntari expressar-se i que també es pot fer a través de silencis. El cercle l'han de presentar una o dues persones i plantejar-lo com un ritual "que apel·la al cor de cadascú i a la saviesa del grup". També han de presentar l'objecte, que ha de tenir un significat per al grup, per tal d'afavorir l'expressió de les emocions.

Aquestes persones facilitaran el diàleg al llarg del procés i llançaran una pregunta a l'inici, més o menys oberta, segons la intenció del cercle, que ha de ser clara, rellevant i donar peu a respostes genuïnes, i que es pot anar repetint. També prepararan el grup per entrar en un espai segur i de confiança, per exemple, establint principis de confidencialitat, respecte i cura.

És una tècnica que busca l'horitzontalitat i la igualtat d'oportunitats, i que permet expressar les emocions, que és el que forja les relacions d'un grup, així com promoure l'empatia, l'escolta i les habilitats socials. Pot tenir diferents usos més enllà de la gestió de conflictes com ara la coneixença, la presa de decisions i el treball de les dinàmiques de poder, i es pot facilitar per promoure la participació de totes les persones.