Passenger Tales: "No hi ha una foto millor o pitjor mentre parlin de vosaltres"

"Les meves fotografies parlen de mi, del meu procés, del meu dolor, de la meva acceptació, del meu cos, de la meva sexualitat", diu Lilian, una de les participants de Passenger Tales.

Nuria Prieto, que dirigeix aquest projecte de fotografia participativa amb persones migrades LGTBI sempre els diu: "No hi ha una foto millor que una altra, mentre parlin de vosaltres".

La segona edició de Passenger Tales culmina amb una exposició a l'Associació Taller 131, un espai cultural situat al barri del Raval de Barcelona. Ho fa després d'un procés de set mesos amb amb la col·laboració d'Acathi, el Centre LGTBI i Fujifilm.

El projecte neix quan Prieto descobreix que, més enllà de documentar una realitat com a fotògrafa, com a mediadora artística, pot crear espais segurs d'autorepresentació perquè les protagonistes puguin explicar la seva història en primera persona i potenciar, així, el poder transformador de la fotografia.

Els dona una càmera i coneixements tècnics, però sobretot espais de trobada, de coneixença i reflexió, i referents inspiradors a través de visites a exposicions, perquè acabin creant un assaig fotogràfic.

Durant el procés, són elles les que prenen totes les decisions: des de les fotos que fan fins a on colocar-les i com mostrar-les a l'exposició.

I és que el centre no és la tècnica sinó el procés de les participants, i també el resultat, amb un valor artístic sorprenent: "Totes som creatives, només cal un empenta i l'espai per desenvolupar la creativitat".

Un resultat que es mostra també mitjançant visites guiades que permeten la ressignificació de l'experiència, però també la sensibilització sobre inclusió social a la societat a través de ponts de diàleg.

Per tot això, han quedat finalistes als premis Impulsa de Fundació Catalunya Cultura i han rebut una menció especial.

Violència estructural abans i després de migrar

Les participants es veuen afectades per almenys dos sistemes d'opressió, pel fet de ser migrades i per la seva identitat de gènere o orientació sexual, tant al país d'origen com al d'acollida. "Tenim casos extrems en què han fugit per intent d'assassinat", explica Prieto.

Després d'un procés migratori, "arriben trencades, no tenen xarxes de suport, i s'han d'enfrontar a situacions com trobar feina o habitatge, i gestionar la documentació, que és un procés llarg. Mentrestant, han de sobreviure excloses socialment".

"Perquè et donin l'asil a Espanya has de tornar a viure i demostrar les violències que patit al país d'origen", denuncia.

El procés creatiu deixa aflorar emocions i les ajuda a trencar els estereotips i a sentir que no estan soles. Com diu Francis: "A no tenir por de dir el meu nom ni d'agafar-li la mà a un home". Com diu Lilian, a acceptar-se: "Mai m'hauria imaginat que el meu cos podia ser artístic".

El sostre de vidre de la cultura

Passenger Tales ha transformat aquestes vides i en són mostra els testimonis i els resultats. És per això que l'any que ve el projecte s'expandirà per treballar amb col·lectius de dones amb Mujeres Pa'lante.

On el projecte per ara no ha pogut arribar és a les grans sales de cultura del país. Prieto es pregunta per què no té cabuda a centres com La Virreina o el Caixa Fòrum, especialment a causa de la burocràcia i la temporalització: "No podem esperar cinc anys per exposar. És un projecte social, té un impacte ara, i necessita que es visibilitzi".