Jaume Abella: "Cap animal hauria de viure en aquestes condicions"

A la família d'en Jaume van tenir un gos fa anys que va morir de vellet el 2009. Al cap del temps, va voler animar els meus pares a tornar a tenir un gosset i els vaacompanyar a la protectora. Finalment, ells no es van veure amb cor de tenir un altre gos, però ell es va quedar com voluntari. I ja són gairebé 8 anys.

Què és la Lliga per a la Protecció d'Animals i Plantes de Barcelona?

És una associació sense ànim de lucre que es dedica a acollir animals en situació d'abandonament, tractar els seus problemes de salut i buscar-los una llar definitiva via adopció perquè puguin tenir una família que els estimi i els cuidi fins al final.

Es reben animals abandonats pels seus propietaris, rescatats (per exemple de síndromes de Noè), que el seu propietari ha mort i ningú se'n pot fer càrrec, tractant de no discriminar per raça, mida, edat, ni condicions físiques. Quan l'aforament està complet, que malauradament és la situació habitual, es gestionen llistes d'espera. En qualsevol cas, és una associació amb política de zero sacrificis. A la protectora, per una qüestió de viabilitat i recursos, es treballa amb gats i gossos. Altres animals domèstics es deriven a associacions especialitzades.

Estem en deute amb ells i sento que dedicant-los el meu temps, encara que només sigui en part, compenso aquest deute.

Què et va portar a fer voluntariat allà?

Suposo que veure aquells animals en situació de desprotecció, havent de viure en gàbies sense la calor d'una llar, em va pesar al cor. Realment no havia vist mai una protectora, i per molt que les condicions de la Lliga són relativament bones, cap animal hauria de viure en aquestes condicions, privat d'una família, en un lloc on les condicions són dures malgrat l'esforç de tots els que intentem ajudar-los. Quan ho vaig veure vaig sentir que havia de fer alguna cosa per ajudar-los.

Què t'aporta contribuir al benestar animal?

M'aporta el sentiment d'estar fent quelcom objectivament bo, positiu, que millora el benestar físic, però sobretot emocional, d'animals que no tenen cap culpa de la situació en què es troben. Són persones els que els han abandonat i, sovint, maltractat, i sento que, com a societat, estem en deute amb ells i sento que dedicant-los el meu temps, encara que només sigui en part, compenso aquest deute.

Vam quedar-nos allà no sé quanta estona, en silenci, mentre l'acariciava suaument. Sentia la seva tristesa i em sentia jo també profundament trist i impotent. 

Per què recomanaries col·laborar-hi?

Perquè és el nostre deure, perquè ells estan totalment desprotegits i a mercè del que nosaltres fem, perquè ells no tenen cap poder sobre les seves vides, i tot allò que els succeeix, i en particular el fet de trobar-se abandonats en una protectora, és responsabilitat nostra com a societat.

Tenim el deure moral d'ajudar-los i fer-nos-en responsables, i fer-ho a la Lliga és una forma molt directa de fer-ho, ja sigui com a voluntari, com a padrí, o com a soci, ja que sempre es necessiten diners i mans per donar-los les atencions necessàries (veterinàries, físiques, psíquiques), així com un entorn segur i el més confortable possible mentre els trobem una llar definitiva.

Quines tasques fas durant el temps que hi dediques?

M'encarrego de passejar gossos de mida gran i mitjana. Tinc torn els diumenges al matí de 8 h a 12 h. Durant aquest horari, junt amb els altres persones voluntàries, treballadores i padrines, passegem tots els gossos. Les voluntàries, tractem de minimitzar el seu estrès durant els passejos evitant situacions que els posin nerviosos o els produeixin por, els donem carícies i amor en la mesura del possible, i si el temps ho permet, els raspallem, juguem amb ells al pati, o els rentem, segons ens indiquin els treballadors.

A part, esporàdicament també porto la càmera de fotos i pujo a la zona de gats per fer-los fotografies per les difusions a la web i xarxes socials. Quan faig això, després dedico unes hores més a casa a identificar els animals fotografiats i fer una mínima edició de les fotografies.

Tenim el deure moral d'ajudar-los i fer-nos-en responsables.

Explica'ns un moment clau que recordis.

És difícil triar-ne només un. Però el moment que més m'ha marcat tots aquests anys és el dia que ens van portar a l'Hades, un gos adult de mida gran amb la mirada més dolça i trista que he vist mai. Continuo pensant que, per la reacció d'incomprensió i tristesa de l'Hades en veure'ls marxar, les persones que deien haver-lo trobat eren realment les que fins llavors eren la seva família. Les persones treballadores el van deixar a una gàbia buida perquè estigués tranquil i em van dir que si volia podia estar una estona amb ell.

Vaig entrar i vaig seure al terra de la gàbia. Ell es va estirar al meu costat, recolzant el seu cap contra la meva cama. Vam quedar-nos allà no sé quanta estona, en silenci, mentre l'acariciava suaument. Sentia la seva tristesa i em sentia jo també profundament trist i impotent. Encara avui sento aquesta tristesa al cor quan recordo aquell dia. Segueixo a la Lliga per l'Hades, i per tots els altres Hades que malauradament continuen arribant-nos cada dia.