Àmbit de la notícia
Social

Alba Muntadas: "Tenir una malaltia física m'ha ajudat molt per entendre el meu transtorn mental"

Entitat redactora
Fundació Pere Tarrés - Transversal
Autor/a
Carlos Faneca
  • L'Alba Muntadas és activista en salut mental, voluntària de Salut Mental Catalunya i membre del comitè en primera persona.
    L'Alba Muntadas és activista en salut mental, voluntària de Salut Mental Catalunya i membre del comitè en primera persona.
  • Imatge d'un Grup d'Ajuda Mútua (GAM) impulsat per la federació Salut Mental Catalunya.
    Imatge d'una sessió grupal de teràpia amb animals del XarXaJoves. Font: Luis Ros
  • El XarXaJoves és un programa d’acompanyament integral per a joves amb problemes de salut mental de 16 a 25 anys i les seves famílies.
    El XarXaJoves és un programa d’acompanyament integral per a joves amb problemes de salut mental de 16 a 25 anys i les seves famílies. Font: Luis Ros

L'activista en salut mental, voluntària de Salut Mental Catalunya i membre del comitè en primera persona de la federació, ens parla de la seva experiència i de la reivindicació d'enguany del Dia Mundial de la Salut Mental.

'Salut mental, salut mundial: un dret universal'. Aquest és el lema del Dia Mundial de la Salut Mental, que enguany se celebra el 10 d'octubre, i que resumeix la reivindicació d'un col·lectiu que encara avui pateix discriminació per salut mental, estereotips nocius, l'estigma a la comunitat i vulneracions de drets. En definitiva, una situació que impedeix les relacions saludables, les interaccions socials i els entorns inclusius necessaris per al benestar de totes les membres de la societat.

Salut Mental Catalunya és un moviment social de referència al nostre país al voltant de l'atenció i suport a les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies. La federació, de llarga trajectòria, està formada per una xarxa de més de setanta-cinc entitats de persones amb problemes de salut mental, les seves famílies i amics. Cada any, en el marc del Dia dels Drets Humans que se celebra el 10 de desembre, Salut Mental Catalunya impulsa una campanya amb informació al voltant dels drets en salut mental.

Parlem amb l'Alba Muntadas, l'activista en salut mental, voluntària de Salut Mental Catalunya i membre del comitè en primera persona de la federació, a més de dinamitzadora de Grup d'Ajuda Mútua (GAM) de primera persona. "Salut Mental Catalunya té una filosofia al voltant de tres branques: primera persona, familiars i professionals. Perquè si hem de canviar les coses, serà molt més fàcil fer-ho junts. Tots hem de remar en la mateixa direcció per millorar l'atenció i la prevenció", exposa.

Muntadas, qui pateix un trastorn bipolar, ens parla de la seva vida, de la malaltia mental, de com la va ajudar a comprendre aquesta malaltia una malaltia física que també va patir, de la vulneració de drets que pateixen les persones amb trastorns mentals i dels recursos que es destinen a aquest àmbit.

Parla'ns una mica de tu. Quina és la història de l'Alba Muntadas?

Abans de tenir la malaltia mental, mai hauria pensat que la podia tenir. Estava casada, tenia una carnisseria amb la meva família, tenia dos fills i aparentment no tenia problemes econòmics, ni socials. Però als 27 anys em van provocar un avortament. No vaig fer cap dol, però, a partir de llavors, em vaig començar a trobar malament. I als 29 anys, un dia m'envien a l'hospital per un intent de suïcidi. Al cap de dos dies em diagnostiquen un trastorn bipolar, i va començar tot un periple, molt dur, perquè jo no ho acceptava. "Això li passa a la gent que té problemes", pensava, però jo també en tenia i no ho sabia.

Va ser molt dur. Tres intents més de suïcidi, dos anys de teràpia electroconvulsiva, molt medicada i no servia de res. I ara, fa set anys, em van diagnosticar una estenosi traqueal. A priori era una operació molt senzilla, però es va complicar. Vaig estar dos mesos i mig a l'hospital, amb sis operacions, catorze dies en coma i em van dir que no parlaria mai més. Però, mira'm, no callo [riu].

“Abans que em diagnostiquessin la malaltia mental, mai hauria pensat que la podia tenir".

Com t'ha afectat el trastorn mental?

Després de passar tot aquest periple, amb els anys vaig començar a millorar. M'ha ajudat molt tenir una malaltia física per entendre la malaltia mental. M'ha ajudat a entendre que, igual que quan estic afònica no puc parlar tant, doncs quan estic deprimida no puc fer tantes coses com voldria. Quan estàs en una malaltia mental, et diuen que has de fer coses, però tu no pots. A mi això em frustrava, perquè era incapaç de cuidar dels meus fills, de cuidar-me a mi mateixa o de fer altres coses. M'esforçava a fer-ho, però com més m'esforçava, més em frustrava perquè no podia.

Quan una persona té la cama trencada, tothom entén que no pot caminar, i quan s'està recuperant, s'ha d'esforçar a caminar. Però la malaltia mental no es veu. No saps quan has de començar a caminar.

Si una de cada quatre persones patirà un trastorn mental al llarg de la seva vida, per què la salut mental es troba en un pla desigual respecte a la salut física?

Una d'aquestes desigualtats és la manera de tractar la malaltia. He estat a l'hospital comarcal per intent de suïcidi, amb un règim de visites normals, en què podia sortir de l'habitació, anar a la cafeteria mirar la televisió i amb el meu mòbil. I he estat ingressada en un psiquiàtric, per una regulació de medicació voluntàriament, on vaig anar pel meu propi peu, i tot és ben diferent. No he tingut mai cap episodi traumàtic, però he vist els protocols que es duen a terme, en els quals hi ha una amenaça. A mi em fa pànic ingressar a l'hospital des d'aleshores.

De la mateixa manera que plorar, s'entén com un símptoma, l'agressivitat no s'entén així. Quan tens por, no saps què passa, i hi ha persones que no fan res, però altres actuen per defensar-se. Si et despertes a un llit lligat, et crea un trauma terrible. Hi ha una gran part de gent que té por d'anar a l'hospital. I quan hi va, és quan està al límit, quan ja no pot més. Sempre dic que si mai m'ingressen, que ho facin a un hospital normal. Tinc una malaltia?, doncs que m'ingressin com un malalt, que no m'ingressin a una cosa que està entre l'hospital i una presó. Totes aquestes coses fan que tothom et vegi com estrany.

Què cal aprendre de com es tracta la salut física per millorar la salut mental?

La salut física va cada vegada més cap a tractaments personalitats i el menys invasiu possible. I això també és el que hem d'aconseguir en la salut mental: tractaments més personalitzats i el menys invasiu, ja que la medicació crea addicció. He de dir que hi ha avenços, però sempre faig la comparació amb el canvi climàtic: avancem, però no sé si avancem prou. La salut és el que ens fa estar bé o estar malament. És bàsica pel benestar, i és el que volem: una salut global, no per parts.

"La salut és el que ens fa estar bé o estar malament, és bàsica pel benestar, i volem una salut global, no per parts".

Arran de la pandèmia les problemàtiques de salut mental han augmentat i s’han fet més visibles. És així o parlar de salut mental continua sent tabú?

Cada vegada se'n parla més. Però encara hi ha molt de tabú. Pensa que anys enrere, una persona que se suïcidés no podia ser enterrada a un cementiri. Era com una vergonya. Això feia que les persones no parlessin de la seva salut mental. O, més recentment, una persona amb un problema de salut mental que no pot anar a treballar, si no tenia un problema físic molt evident, era tractada com una gandula. Per tant, potser deien tenir una malaltia física per poder justificar la situació. Socialment, arrosseguem un estigma molt gran, una por interioritzada a parlar de certes coses.

Hi ha molt d'estigma encara.

Hi ha molt d'estigma, hi ha prejudicis i estereotips. Se'ns titlla de violents i s'ha fet com un relat que fa d'obstacle perquè moltes persones en parlin obertament. Això és una cosa que portem, com el racisme. Ningú és racista, però encara hi ha actituds racistes. Hem de ser realistes, és molt bo que se'n parli, i és molt bo que ens adonem del nostre racisme, de la xenofòbia, del nostre masclisme, perquè el tenim molt arrelat. Per tant, voler canviar-lo és positiu. Però que el vulguem canviar no vol dir que estigui canviat. Hem d'anar fent passos per fer-ho.

Com encaren la salut mental els joves als quals fas xerrades?

Anem a instituts, a centres de formació professional o escoles d'alta complexitat on tres persones que hem patit o patim un problema de salut mental els expliquem la nostra experiència, fent una valoració positiva i intentant fer èmfasi en la recuperació, però també ser realistes. Al final, fem un petit col·loqui. I veiem que hi ha nois i noies que s'expliquen, ara més arran de la pandèmia, sobre la seva vivència personal respecte la salut mental. Coses que no havien explicat mai, ni a professors ni a companys de classe.

Aconseguim que en parlin creant un espai de confiança, ja que nosaltres mateixos en parlem. Hem de crear espais on la gent pugui parlar, on el jovent pugui dir el que sent. De vegades també ens pregunten coses concretes, com de quina manera es pot ajudar una amiga que ha fet un intent de suïcidi. Sempre els dic, tracta-la com si tingués una altra malaltia, com si tingués un càncer, com si hagués tingut un atac de cor, etcètera.

El lema d'enguany del Dia Mundial de la Salut Mental és 'Salut mental, salut mundial: un dret universal'.

En l'àmbit de salut mental s'ha detectat, a nivell mundial, una gran quantitat de vulneracions de drets que ens converteixen en un dels col·lectius més vulnerables. Últimament, l'OMS està fent molt d'incís en aquest aspecte. De fet, la Convenció de Drets Humans es va fer per evitar conflictes, també dins les mateixes societats. I una manera d'evitar conflictes és respectar els drets humans. Si caminem tots cap aquí, tindrem una societat millor.

Nosaltres no només necessitem un ambient sa, sense contaminació, per viure-hi. També necessitem un medi ambient socialment sa, perquè som éssers socials. I si hi ha tensió, discriminació i por, no és un ambient sa, socialment desenvolupat. El respecte als drets humans contribueix a crear aquests ambients sans d'uns ecosistemes socials lligats a les persones, perquè som éssers socials dependents dels altres.

Quina és la reivindicació?

La voluntat és de fer visible que necessitem que es respectin els drets, necessitem que ens respectem entre persones, que ens respectin les organitzacions, que ens respectin els governs, que ens respectin les entitats. A l'informe de Salut Mental Catalunya sobre les vulneracions de drets en salut mental, es parla d'uns dos-cents casos, però pensem que són els mínims que poden haver-hi. Moltes vegades no som conscients de les possibles vulneracions de drets que patim, o ho confonem amb discriminacions. Des de l'OMS s'està fent molta incidència i recursos en això.

A vegades les paraules són paraules que tots sentim dir, però que tampoc sabem què volen dir. De vegades hi ha confusió entre aspectes com discriminació i vulneració. Des de Salut Mental Catalunya se'n parla d'això i visibilitzar les principals vulneracions i discriminacions en els nostres drets. D'aquesta manera, podem identificar aquelles situacions de la nostra vida diària que vulneren els nostres drets, però també suposen una discriminació per raó de salut mental.

Com valorares la inversió que es fa al voltant de la salut mental al nostre país? Quins aspectes cal reforçar? 

Jo ho veig positivament. Últimament, se'n parla molt i es comença a conscienciar. S'estan destinant molts més recursos i pressupostos molt més elevats. El que passa és que partim de molt avall. Però en tot cas, ho valoro positivament, perquè s'estan fent molts esforços. Això sí, crec que falta molta inversió, sobretot en l'àmbit comunitari i en la prevenció. Vivim en un món en què tot canvia ràpidament. I les nostres condicions les condicions ambientals, físiques, mentals i socials canvien ràpidament. Ens hem d'adaptar molt ràpidament a coses noves, i això requereix que ens hàgim de cuidar molt més.

"Vivim en un món al qual ens hem d'adaptar ràpidament, el que suposa que hem de cuidar-nos més"

En l'àmbit mental estem portant uns pesos molt grans, gran incertesa. I socialment s'ha de posar atenció al fet que aquests pesos no siguin tan grans. És cert que necessitem inversió per curar els que ja estem malalts, però la millor inversió és la prevenció. I això s'ha de fer a l'àmbit comunitari, perquè és la societat que estem creant, la que ha d'ajudar a rebaixar aquests nivells d'estrès, d'angoixa, d'incertesa... Hem de fer pinya i s'ha de posar molt d'esforç a l'àmbit comunitari i que la gent tingui la confiança de quan té un problema, poder expressar-lo. La millor inversió és la prevenció, sempre.

Comparteix i difon

Afegeix un nou comentari