Aina Pujol: "El que rebem a canvi és molt més gran que el que rebo a canvi d’altres coses"

Dins el moviment de voluntariat destaca el jovent que s’associa per tirar endavant entitats de lleure. Com sabem, els caus i esplais funcionen gràcies a l’esforç i dedicació de joves voluntàries que eduquen els 365 dies de l’any. Ara que s’acosta el dia del voluntariat, cal fer valdre la seva tasca.

L’Aina, que és cap del segon any a l'AEiG Pinya de Rosa de Blanes, parla sobre com és ser líder des del voluntariat i el que aconsegueix amb aquesta experiència.

Quina és la teva trajectòria a l’agrupament? I al moviment?

Jo vaig entrar al meu agrupament, al Pinya de Rosa de Blanes, quan tenia només sis anys, a CiLL, i vaig fer tots els anys com a infant del cau exceptuant tercer de pioners, que vaig haver de deixar-ho perquè em coincidia amb teatre, que són els estudis que estic fent ara. Però a final de curs em van convidar a fer la promesa amb els meus companys, i després vaig fer els dos anys de Truc.

Porto dos anys com a cap, n’hauria de portar tres perquè al primer any després de Truc vaig decidir que no era el moment. L’any passat vaig tornar-hi, i vaig fer tot l’any de cap amb la branca de LLiDs, i aquest any amb RiNGs. No he passat per l'Equip d’Agrupament, i de moment no he pensat fer-ho, perquè trobo que són càrrecs que s'han de fer molt bé. Potser ho deixo per més endavant. L’any passat vaig fer FOCA, la formació de caps, i va ser una experiència xulíssima.

Quina és l’anècdota que guardes del teu pas com infant i jove al teu agrupament?

Quan jo anava a primer de Rangers, estàvem a la sortida de Setmana Santa i vam fer una ruta, crec que la més heavy que he fet mai amb el Cau. Crec que els caps no van calcular bé la distància. Fèiem gairebé 40 quilòmetres cada dia en pujada amb nanos de dotze anys. I en aquella sortida, a més, era el meu aniversari, feia dotze anys. I a més a més vaig anar a la sortida amb angines, amb antibiòtics i amb febre. Va ser una sortida molt tràgica. 

Recordo fer la ruta plorant, dient-los als meus caps que si us plau, truquessin a un helicòpter, perquè no podia més. Però també recordo que un cop vam arribar al camp i va ser el meu aniversari, el recordo com el millor de la meva vida, perquè em van fer un pastís així rudimentari amb Nocilla i Pa Bimbo i llaminadures.

Els meus caps ón els meus guies dins de l'escoltisme i del moviment.

Com recordes els teus caps, quan eres infant i jove?

Recordo els meus caps, quan era infant i jove, amb molt d’afecte. Sempre hi ha caps amb qui estableixes més vincle i caps amb qui no tant, però recordo moltes figures referents en els meus caps, als quals encara els tinc molta estima i quan ens trobem pel carrer em fa moltíssima il·lusió. I intento que tota aquella experiència que em van transmetre, treure'n profit i aprendre'n molt. Em guio molt amb ells per poder ser jo ara una cap referent igual que ho van ser ells per mi. Són els meus guies dins de l'escoltisme i del moviment.

Quan era nena recordo que la meva mare i el meu pare el primer que em deien era que el que diguessin els caps anava a missa i que si m’havien d’esbroncar, ho farien. Podia haver-hi com molta confiança i afecte, però recordo tenir-los molt de respecte i saber quan era el moment de jugar i quan no. I trobo que potser ara s'està perdent una mica com aquesta cultura tenir els caps com aquesta figura de referència. 

Com és que vas decidir ser Cap? Quants anys portes sent-ho?

Fa dos anys que soc cap, en teoria hauria de ser-ne el tercer, però el primer any que em tocava ser-ho vaig decidir fer una pausa perquè necessitava pensar quin vincle volia tenir jo amb el moviment a partir d'aleshores, si realment volia arribar a ser cap i com ho volia fer. Em va anar molt bé perquè em va ajudar a veure l'any següent que sí que volia ser-ho, que ho portava molt endins i que si no hagués arribat a ser-ho, me n'hauria penedit. La veritat és que me n'alegro moltíssim d'haver fet el pas de tornar.

Vaig decidir ser cap perquè hi havia tota la meva colla de tota la vida. Els meus amics més propers són tots del cau, i em va tirar molt endavant ser cap amb ells perquè hi confio, hem crescut junts i són com germans. Em venia molt de gust perpetuar el moviment al seu costat. I també va ser per què sentia que m'ho devia, a mi i al moviment, per tancar el cercle, per transmetre a les següents generacions el que vaig aprendre com a nena i ser el referent que a mi m’agradava tenir. I aquí estem. De fet, la meva promesa de Llops o Ràngers va ser arribar a ser cap.

Què has après, sent cap?

He après que hi ha molta feina darrere que com a nena no veus i que també és bonica de fer-la. Em feia patir cremar-me molt amb el tema burocràtic, haver de preparar moltes activitats, però també he après que si fas pinya amb el teu equip de caps és una feina molt agraïda de fer, i que a vegades és fins i tot més agraïda que l'activitat en si. Aprendre a gestionar tot un grup amb els teus companys és un aprenentatge molt gran i molt bonic.

Sempre he sigut una persona amb molta iniciativa, i per això a vegades em mancava la paciència. Com a cap estic aprenent molt a tenir paciència perquè no tot sempre sortirà com vols i dependrà de com està aquell dia el grup. També estic aprenent molt a relativitzar que no tot sempre sortirà com nosaltres com a equip de caps havíem imaginat, i que també és bonic això. Estic aprenent a deixar-me sorprendre pels mateixos infants i és guai de veure-ho i viure-ho.

Què t’aporta la tasca de ser Cap?

M'aporta sobretot el treball personal de no treballar només pel meu aprenentatge, que és el que porto fent sempre, i és el que porten fent els meus caps tota la vida, i posar al centre els infants i joves, deixar espai a fer que el propi infant sigui el protagonista del seu propi creixement personal.

Em pensava que em costaria molt, i m’ho estic treballant molt perquè a vegades és difícil deixar de pensar en què tardaria a fer a tu com a nen i pensar només què necessita el grup que estàs portant ara, que serà diferent del que portaràs l'any que ve i és diferent del que vas portar l'any passat. M'està aportant com moltes eines de reinventar-me com a agent educatiu.

Com és la relació que teniu amb l’equip de caps?

Després de tota la setmana d'estar a Barcelona estudiant, treballant i tot aquest caos de la ciutat, de sobte arriba el dissabte, i sento moltíssima tranquil·litat. Dins del caos també, però com una tranquil·litat de connectar-me a mi mateixa i connectar-me amb les persones que tinc al voltant, perquè m'estic adonant que em costa molt trobar a la meva vida altres espais que no siguin el cau amb qui poder-me sentir connectada i arrelada.

Em ve de gust compartir aquest espai altruistament, sense res material a canvi, simplement l'experiència i el moment.

Que t’aporta fer tota aquesta feina que comporta ser cap des del voluntariat?

Trobo que com a cap, encara més que com a nena, em sento connectada amb la gent que tinc al voltant, i em ve de gust compartir aquest espai altruistament, sense res material a canvi, simplement l'experiència i el moment, i ho trobo molt bonic que ho puguem fer de manera altruista, sense esperar res a canvi. I tot i això, que és el que rebem a canvi és molt més gran que el que rebo a canvi d’altres coses que faig on sí que rebo una recompensa, sigui econòmica o sigui formativa. És heavy donar-se'n d'això.

Quina és l’anècdota més bonica que recordes sent cap?

El dia que vam fer la promesa amb els Llops i Daines. A mi em feia bastant de respecte muntar una promesa com a cap perquè jo com a nena ho vivia molt intensament i recordo molt les promeses més fluixes comparades amb els anys que la van treballar més.

Tot i la por a que no agradés, recordo que es va crear un ambient molt íntim, tot i l’edat del grup, són petits. Els de tercer any es van motivar molt i com a caps ho vam fer amb molta cura, ens vam entendre molt entre nosaltres i vam saber escoltar molt bé què necessitaven els nostres infants. I de sobte el tancament del curs va tenir molt de sentit. Jo la recordaré sempre i espero que els infants, també.

T’has trobat amb la típica situació que els teus amics queden i tu has dir la mítica frase de “No puc, tinc cau”? Els teu entorn ho entenen?

M'he trobat molts cops amb la típica situació que he de dir “No puc, tinc cau.” Bastantes vegades passa, però tinc la sort que els meus amics més propers són del cau també. Llavors, ho entenen perfectament, això de dir no puc quedar perquè he de muntar la sortida o perquè he d'entregar el dossier de campaments.

Però sí que la frase aquesta m'ha acompanyat molt sobretot quan he tingut relacions de parella amb persones que no tenen res a veure amb el cau o que venen d'un altre ambient. És frustrant perquè el cau, almenys a mi, com que hi estic molt implicada i m’agrada donar-ho tot, m'ocupa força part del meu temps lliure. 

Com compagines el cau amb la resta de la teva vida?

Soc actriu, i molts cops el cau m'ha coincidit amb càstings o rodatges o formació. Fa anys que tinc alguns cops el dilema de què passo per davant, perquè he de treballar i vull ser actriu, però alhora no vull que el cau sigui secundari, perquè m'ho passo molt bé i m’omple moltíssim. No li puc dir “No puc, tinc cau” a una productora que m'està citant a un càsting.

Altra gent amb qui m’he trobat que no formen part de l’ambient de cau que el tenen molt estigmatitzat. Hi ha un prejudici que al cau anem a fer ‘l’hippie’ quan realment no és això. M’he trobat amb gent que no ha entès què té d’especial com per sentir-ho ta profundament, però està bé trobar-se amb gent amb qui poder debatre. Si no hagués hagut de parlar amb algú què sento pel cau, potser no ho tindria tan clar.

Acabes el curs, mires enrere i penses en el primer dia que vas conèixer aquests nois i noies, i dius, què bonic haver construït aquest curs amb ells.

Què li diries a una persona per motivar-la a fer de cap?

Li diria que és una tasca que val la pena, perquè sí que hi ha moments d'alts i baixos, de frustració, d'anar de cul... Al final, els caps tenim una vida darrere del cau. Treballem, estudiem, tenim relacions amb altres persones, etc. Però arribar allà a les quatre de la tarda i passar temps amb aquells infants, crear vincles amb ells, crear confiança, i al final adonar-te que estàs sent un punt de referència per aquell nano i que creuen en el que estàs fent és molt satisfactori. 

I hi haurà moments menys bons que altres, però t’ho mires des de fora i t'adones que, al final, el cau és un lloc on no anem només a passar-nos-ho bé, sinó que hi ha tot un sentit pedagògic darrere. Acabes el curs, mires enrere i penses en el primer dia que vas conèixer aquests nois i noies, i dius, què bonic haver construït aquest curs amb ells i que hagin arribat a recopilar moments i records que tu has promogut d’alguna manera. Trobo que és una manera de sentir-te molt realitzada com a persona. O sigui, animaria moltíssim a tothom a ser cap, i tant.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de AEiG Pinya de Rosa (@caupinyaderosa)