Khurshid Wardak: “No hi ha paraules que ho puguin descriure”

La Khurshid és una jove d’Afganistan que va arribar a Badalona fa uns anys, fugint dels talibans. Un cop a Catalunya, va haver de lluitar per tirar endavant la seva vida amb totes les dificultats que comporta fer-ho lluny de qui s’estima.

Com vas arribar a Catalunya?

Jo estudiava economia a la universitat de Kabul, només em quedava un semestre per graduar-me i van arribar els talibans. No vaig aconseguir el meu somni. El procés ha sigut molt desesperant perquè ells ens apallissaven i no estàvem preparades per refugiar-nos i marxar a un altre país. De cop, sense tenir gaires opcions, vam haver de sortir i venir a Espanya. Tot el camí ha sigut molt dur, a vegades, quan penso en la gent, m’entristeixo molt.

Vas venir acompanyada, però?

Vaig venir amb la meva mare. Quan vaig arribar, per una banda, estava contenta perquè podria complir el meu somni: terminar els meus estudis per ajudar la gent que m’envolta. Ara bé, és difícil començar de nou en un país desconegut, amb una cultura i llengua diferent, no tenir amigues per parlar quan ho necessites... Em sentia sola.

Com et va afectar?

Personalment em va afectar molt perquè sabia que no podia tornar al meu país aviat, espero que ningú hago d'experimentar aquesta sensació. És molt difícil explicar com pateixes, no hi ha paraules que ho puguin descriure.

"El racisme institucional existeix, existeix molt"

Vosaltres éreu civils, malgrat tot. Com és que vau ser perseguides?

Nosaltres som civils i no tenim cap relació amb el govern. En totes les guerres els que pateixen són els civils perquè els polítics ja tenen els seus recursos. A banda, les persones amb diners que viuen allà no tenen cap problema. No són com nosaltres.

Un cop aquí, hi va haver una resposta del teixit associatiu?

No coneixíem ningú fins que vam trobar la Nadia Ghulam, que ara és al nostre costat i ens ajuda amb el que necessitem. No conec la comunitat afganesa perquè la majoria no es queden aquí, marxen a altres països perquè no hi ha xarxes ni ningú que estigui al seu costat. Només hem tingut suport a través de la Nadia i Ponts per la Pau.

Com us va ajudar?

Vaig conèixer la Nadia quan estava totalment desemparada, sola sense conèixer ningú en un país que no és el meu i és totalment diferent. Ella, com una germana, em va donar confiança i va estar al meu costat, m’animava i estic molt contenta perquè ara tinc algú que m’ajuda.

Entreu i coneixeu-nos a la nostra web.

Treballem per un futur digne per les dones a l'Afganistan. Pels seus drets i per la pau.https://t.co/AtXVtcaije

— Ponts per la Pau (@Pontsperlapau) February 18, 2024

Penses que la comunitat de persones refugiades podria estar millor atesa?

No saben què fer, no estan ben ateses. Hi ha moltes organitzacions que treballen per a les persones refugiades, però les nostres necessitats són molt grans i no poden atendre tothom. No està bé perquè el sistema no ens ho faciliti, per molt que les entitats ho intentin sempre hi ha moltes barreres burocràtiques que no faciliten la nostra vida.

I un cop aquí, has sentit racisme institucional?

El racisme institucional existeix, existeix molt. Jo el desconeixia perquè mai m’havia refugiat, però ara que soc refugiada veig que, pel fet de ser musulmana, dur un mocador i ser d’Afganistan, el tracte no és el mateix. Et tracten diferent si vens d’un altre país, no ets musulmana o tens una forma de vestir diferent; l’atenció és diferent.

Quina penses que és la solució?

Hem de fer una reforma gran, important, per atendre les persones amb necessitats de manera equitativa i no posar el color de pell o la religió pel mig. Ajudar les persones tal com són, persones.