Adriana Alcover: “Les sales de concerts construeixen ciutat i reivindiquem que siguin considerades equipaments culturals”
Comparteix
El projecte Curtcircuit, impulsat per l’ASCC, fa catorze anys que agita la programació musical de les sales d’arreu del país. En parlem amb Adriana Alcover i Fátima Mellado, les seves directores.
La música en viu no només passa pels grans festivals o pels escenaris més multitudinaris. A Catalunya, les sales de concerts tenen un paper fonamental en l’acompanyament d’artistes emergents i en la construcció de la vida cultural de barris, pobles i ciutats. Des d’aquesta mirada, Curtcircuit reivindica les sales com a espais de proximitat, de comunitat i de cultura de base.
Parlem amb Adriana Alcover i Fátima Mellado, directores de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) i de Curtcircuit, sobre aquest cicle de concerts, la necessitat de descentralitzar la música en viu i els reptes que afronten les sales petites i mitjanes en un ecosistema cultural cada vegada més marcat pels grans esdeveniments.
Què és Curtcircuit i què el fa singular dins del panorama musical català?
Curtcircuit és un cicle de concerts impulsat per l’ASACC, l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya. Hi ha diversos elements que el fan singular. D’una banda, és un cicle impulsat per una associació cultural sense ànim de lucre. Això ja és un fet diferencial, perquè no treballem des d’una lògica purament de mercat. Entenem el cicle des d’un altre punt de vista, menys mercantilista, precisament per la naturalesa de qui som.
D’altra banda, és un cicle que té lloc a tot Catalunya, a les quatre demarcacions, i nosaltres creiem molt en la territorialitat i en el paper de les sales com a base del teixit cultural del país.
Quins objectius us marqueu des de l’associació a l’hora de definir la programació?
Tenim alguns criteris molt definits que marquen pràcticament totes les edicions. El primer és la paritat de gènere, el 50% del cartell està format per artistes dones. També intentem incloure altres dissidències de gènere i identitats racialitzades.
Un altre criteri molt important és garantir unes condicions laborals dignes. Tots els artistes estan contractats, igual que l’equip que hi treballa.
També posem el focus en les sales que assumeixen més risc, sobretot les petites i mitjanes. Són espais que no sempre poden arriscar tant en la seva programació i que encara arrosseguen dificultats després de la pandèmia.
I, finalment, hi ha la voluntat de sortir de Barcelona. És cert que aproximadament la meitat de les sales sòcies són a Barcelona, però també hi ha moltes altres que mirem d’abarcar.
Ens hem de remuntar al 2013 per recuperar els inicis del projecte.
La crisi del 2008 havia colpejat de ple i les sales estaven en una situació molt complicada. Patien molt econòmicament i els costava programar, sobretot programar amb cert risc.
Això feia que els projectes més emergents quedessin invisibilitzats i que també fos difícil programar artistes més consolidats, perquè no hi havia prou recursos. Des de l’associació es va decidir crear Curtcircuit per poder generar un cicle que permetés accedir a patrocini privat, presentar-nos a determinades subvencions i disposar de recursos per programar.
L’objectiu era ajudar el circuit de sales en un moment econòmicament complex i compartir riscos amb els espais. D’aquesta manera es podia recuperar la idea de circuit musical.
Un macrofestival passa. Les sales, en canvi, hi són de manera continuada.
I com ha evolucionat el projecte amb el pas dels anys?
Ha estat un projecte que ha funcionat molt bé i que està molt ben valorat entre les sales associades. També pels artistes i oficines de management.
Les sales ens demanen formar part del circuit perquè fem una promoció molt acurada, i això és especialment important per als espais petits i mitjans, que sovint no poden accedir a determinades accions de comunicació.
En un context en què sembla que només existeixin macrofestivals i grans esdeveniments, què aporta un projecte com el vostre?
Nosaltres sempre diem que la música en viu a Catalunya té dues velocitats. D’una banda, hi ha la velocitat de les grans arenes, dels macrofestivals, dels grans esdeveniments i dels concerts al Palau Sant Jordi. Són espais que funcionen molt bé, amb preus d’entrada molt alts, però que omplen i fan sold out constantment.
De l’altra, hi ha les sales de concerts, que van a una altra velocitat, més pausada, però que són les que fan cohesió, territori i cultura de proximitat. Són les que realment arrelen al territori. Un macrofestival passa, s’acaba i fins l’any següent. Les sales, en canvi, hi són de manera continuada.
Per nosaltres, les sales són la cultura de base. Són els espais on creixen els artistes. Cap artista neix directament en un festival o al mig del Sant Jordi. Això és essencial recordar-ho.
També el paper comunitari que desenvolupen a cada barri.
Nosaltres entenem les sales de concerts com a espais de comunitat. Són espais on, com a ciutadania, compartim. La música en directe és una activitat cultural molt catàrtica i molt vinculada a la unió col·lectiva. No és una activitat que es visqui només de manera individual, sinó que l’entenem des de la col·lectivitat.
Per això les sales formen part del territori, del barri, de les ciutats i d’allò comú. Les sales construeixen ciutat i, és per això, que des de l’associació fa molt de temps que reivindiquem que siguin considerades equipaments culturals del territori. Igual que en un barri, districte, poble o ciutat hi pot haver un teatre, una biblioteca o un centre cívic, també hi hauria d’haver una sala de concerts.
Volem deixar clar que les sales no són només un contenidor d’activitat, sinó agents culturals del territori. Evidentment, tota aquesta feina de construcció de comunitat sovint es fa amb pocs recursos i en una situació de precarietat que afecta la cultura en general, i les sales de concerts en particular. Per això també necessitem suport institucional i administratiu per garantir la supervivència d’aquests espais, que considerem fonamentals per a una vida cultural activa.
I què ens cal per garantir la continuïtat d’aquest ecosistema cultural del que estem parlant?
Evidentment, calen recursos i finançament públic. Però també cal reconeixement per part de les administracions i les institucions. Cal que les sales siguin reconegudes com a espais de cultura i com a equipaments culturals, i cal una política pública en l’àmbit de la música en viu que les defensi i les protegeixi.
Ara mateix les sales estan categoritzades com a activitats recreatives i encara no com a activitats culturals. Això genera un marc normatiu que no les protegeix com es mereixen. Entenem que la seva activitat pugui despertar queixes veïnals o conflictes, però les sales estan insonoritzades i sovint els problemes no es donen dins, sinó fora, a l’espai públic. Aquí hi ha d’haver corresponsabilitat entre l’administració pública i les sales.
Afegeix un nou comentari