Jaume León: “Durant segles, les campanes han marcat la vida dels pobles”

Durant anys i panys, les campanes van ser, alhora, una mena d’internet, ràdio, rellotge i sistema d’alertes. Aquest so tan característic va marcar el ritme quotidià dels pobles, però també els grans moments de la vida col·lectiva de les persones i, fins i tot, acompanyar-les des del naixement fins a la mort. 

De tot això en parlem amb el Jaume León, president de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, a les portes de la XXXVIII Trobada Nacional de Campaners, que se celebra el 26 d’abril a Os de Balaguer. León reivindica el valor patrimonial, cultural i humà d’una tradició que continua viva, tot i els reptes de protecció, relleu generacional i convivència amb la modernitat.

Quin paper han tingut les campanes en la vida col·lectiva dels pobles?

Les campanes són un llenguatge sense fronteres. Durant segles —i sovint, encara avui— han marcat la vida dels pobles. No només assenyalaven les hores, sinó que ordenaven el dia a dia de la comunitat. De fet, tenien una doble missió. D’una banda, marcaven les hores i, per tant, també el ritme de la vida del poble.

Això també ha deixat rastre en el llenguatge.

Sí, per exemple, en l’expressió ‘ha perdut l’oremus’. Antigament, volia dir que el campaner havia perdut l’hora, que s’havia despistat i no havia tocat quan tocava. Per això, al poble, sobretot la gent gran, deien que havia ‘perdut l’oremus’. Avui es fa servir com si algú estigués una mica tocat del bolet, però l’origen no és aquest. Això ja dona una idea de la importància que havien tingut les campanes en la vida quotidiana.

Les campanes eren molt més que un rellotge.

Ajudaven a orientar i ordenar la vida del poble. Per exemple, a Lleida, quan hi havia molta boira, les campanes ajudaven la gent a situar-se. En dies molt tapats, quan amb prou feines es veia res, el toc de les hores era el que et permetia saber si era matí o tarda, si s’acostava el moment de tornar a casa, si es feia fosc o si tocava treure els animals.

També marcaven, i sovint encara ho fan, moments importants de la vida col·lectiva.

En molts llocs, la campana t’acompanya quan neixes i t’acomiaden quan mors. Ja a l’edat mitjana era així, i per això forma part de la vida de la comunitat d’una manera molt profunda. Després hi ha una cosa molt curiosa, i és que el so de les campanes té alguna cosa molt especial. D’alguna manera, recorda aquest batec que escoltem durant nou mesos al ventre de la mare. Pot semblar una imatge molt romàntica, però explica bé per què les campanes són tan especials.

La seva importància ha estat reconeguda arreu.

Sí. Primer es van reconèixer a Catalunya com a patrimoni immaterial, l’any 2017. Després va arribar el reconeixement per part del ministeri, i finalment, el 2022, el de la UNESCO com a patrimoni immaterial de la humanitat.

Avui, la seva funció pràctica s’ha reduït molt, però vosaltres defenseu que continuen formant part de la cultura i de la identitat del país.

Sí, tot i que avui pràcticament totes les campanes estan electrificades, sobretot als pobles i a les ciutats, perquè els campaners també tenen la seva feina i no poden assumir sempre els tocs manuals. Ara bé, quan hi ha un acte especial, el mecanisme es desconnecta i el toc es torna a fer manualment.

Hi ha una certa tensió entre aquesta mecanització i el toc manual?

No diria que hi hagi una tensió. Evidentment, el més bonic seria que el toc fos sempre manual, però avui això és molt difícil. Qui pujarà a tocar les campanes manualment a les dotze de la nit? A més, tot i que comença a haver-hi gent jove, la majoria de campaners ja tenen una edat.

La mecanització ha estat necessària.

Sí, com ha passat amb tantes altres feines manuals. En el cas de les campanes, la mecanització era fàcil d’implantar, perquè n’hi ha prou amb un comptador o rellotge programat. Això permet que el campaner pugui activar un toc concret fins i tot des del telèfon. Per exemple, si s’ha mort algú i cal fer sonar les campanes, ho pot gestionar a distància, encara que no sigui al poble.

Els tocs de campana s’entenien igual a tot arreu?

No exactament. A Os de Balaguer, per exemple, hi van campaners de pobles diferents i tots poden fer tocs semblants —a mort, a sometent o a missa—, però cadascú els fa amb el seu toc especial. Passa una mica com amb el català, que canvia segons el lloc.

És fàcil entendre un toc de campanes?

Sí, mentre hi hagi algú que emeti el missatge i algú altre que el sàpiga interpretar. Hi havia tocs molt generals, però també n’hi havia de molt concrets. A Alberola, per exemple, n’hi havia un que volia dir ‘que ve el francès’, segurament per avisar de l’arribada de tropes durant la guerra del Francès. També n’hi havia un altre que deia que hi havia boira i no hi havia farina per pastar. Per tant, alguns missatges els entenia tothom i d’altres només tenien sentit entre pobles o comunitats concretes.

Encara permeten crear nous llenguatges?

I tant. Mentre hi hagi una persona que vulgui crear un toc i una altra que l’entengui, això continua viu. Nosaltres, per exemple, aquest any en farem un en honor d’Ignasi Cortés. També es fan tocs per la llibertat, per la pau o pel papa. Al final, es poden crear tocs nous per a l’efemèride o el moment que es consideri oportú.

Tocar-les no és tan senzill com sembla.

Aprendre a tocar-les, com tot, requereix passió i pràctica. No és especialment difícil, però tampoc és una cosa que surti sola. Passa com amb un instrument: pot ser una guitarra o una flauta; al final, tot depèn de la pràctica.

Amb tot, hi ha una dificultat física i tècnica.

Sí, i una de les principals dificultats, que sovint no es té en compte, és simplement pujar al campanar. Molts tenen escales estretes i costerudes. El d’Os, per exemple, té 84 esglaons d’escala de cargol, i això ja fa que tocar campanes no sigui una cosa menor, sobretot quan els campaners es fan grans.

Això ha obligat a buscar alternatives.

Per això, en alguns llocs hi ha sistemes de cordes que permeten tocar des de baix, sense haver de pujar fins a dalt. Un cop al campanar, la força també hi juga un paper, però no tant com pot semblar, perquè el batall, encara que pesi, en balancejar-se es deixa portar. Qualsevol persona el pot fer batre amb una mica de pràctica. L’altra dificultat és el soroll. Per això molts campaners porten cotó fluix o protectors d’orelles, sobretot en el cas de la canalla.

Una feina clau també és inventariar campanes i campanars.

És una feina constant. Fins i tot en municipis petits, no hi ha només el campanar de l’església principal, sinó també ermites allunyades que sovint passen desapercebudes. Per això l’inventari és fonamental. Moltes vegades, aquestes campanes més apartades no es coneixen prou i queden més exposades al robatori o a qualsevol altra pèrdua. Tenir-les localitzades i documentades és una manera bàsica de protegir-les.

Falten eines legals per protegir aquest patrimoni?

Ara mateix s’està tramitant una llei al Parlament per protegir el so de les campanes, precisament perquè de vegades arriba gent de ciutat a viure en un poble i li molesta un so que fa segles que forma part de la vida de la comunitat. No parlem d’un soroll nou, sinó d’un element patrimonial i quotidià que sempre ha estat allí. Per això cal que els ajuntaments tinguin més eines per protegir-lo i evitar que algú de fora faci desaparèixer una cosa que forma part de la identitat del poble.

S’està treballant en el relleu generacional al món de les campanes?

S’estan fent escoles de campaners en diversos punts del país, com Olot, la Garrotxa, la Vall d’en Bas, les Garrigues o Tarragona, on hi ha grups molt actius i també gent jove. Per tant, hi ha relleu, però alhora molta gent gran continua sostenint aquest món. Això també es nota dins la confraria. Fins ara, la junta ha estat formada per persones amb molta experiència, que han lluitat molt per preservar-la, però comença a ser el moment que s’hi incorpori jovent i que aquest relleu es pugui fer al seu costat, almenys durant els primers anys.

La propera Trobada Nacional de Campaners se celebrarà a Os de Balaguer el 26 d’abril i estarà marcada pel record d’Ignasi Cortés. Quin llegat deixa?

L’Ignasi Cortés va ser algutzir i alcalde d’Os de Balaguer, i també president de la confraria durant molts anys. Va ser una figura clau per preservar aquest món, per impulsar la festa i per mantenir viva la trobada de campaners. Era una persona molt especial, que sabia escoltar i que valia molt la pena de conèixer. Va morir al novembre i, tant al poble com dins del món campaner, és una referència per a nosaltres. Per això enguany li volem fer un reconeixement.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya (@campanes_cat)

Què es trobarà la gent que s’apropi a la trobada?

Hi trobaran una jornada que manté l’esquema habitual de la trobada. Al matí arriben els campaners, hi ha activitats i, a partir de mig matí, els qui s’hi han apuntat pugen al campanar i fan els tocs propis del seu poble. Durant el dia també hi ha una fira vinculada al món de la campana i, després, es fan la missa i el dinar popular, que és un dels moments forts de la jornada. Tot plegat es manté gràcies a la implicació de l’Ajuntament, del veïnat i de la gent voluntària del poble.

Per què Os de Balaguer s’ha convertit en el centre de referència del món campaner?

Tot va començar l’any 1988, quan es va fer un homenatge al campaner d’Os de Balaguer, Josep Otin, amb motiu de la seva jubilació. Van venir campaners d’altres llocs i allò, que gairebé havia nascut com una trobada familiar, va funcionar tan bé que es va decidir repetir-la. Amb els anys, aquella iniciativa ha arrelat fins a convertir Os de Balaguer en un punt de referència del món campaner.

A nivell més personal, com vas arribar al món de les campanes?

Jo venia del món del turisme. Treballava en un tour-operador i, després d’una etapa molt intensa, en què vam organitzar el primer Mobile World Congress, vaig decidir fer un canvi de vida. Així vaig anar a parar al monestir de les Avellanes, per ajudar a posar-lo en marxa a nivell turístic.

I et vas topar amb l’Ignasi Cortés.

Sí, allà el vaig conèixer, i va ser ell qui em va enganxar a aquest món. Em va fer quedar, viure-ho de prop i aficionar-me a les campanes. En aquell moment, la confraria passava una crisi i vam intentar refer-la. En el meu cas, tot va començar amb un gir vital i amb la trobada amb una persona tan especial com l’Ignasi.