Montserrat Sala: “Cal portar la sardana més enllà del món sardanista perquè més gent la conegui i l’estimi”

En plena commemoració del doble aniversari de la Colla i del Grup Sardanista Dintre el Bosc, l’entitat manresana també mira enrere sense deixar de pensar com continuar fent créixer la sardana. Amb setanta-cinc i quaranta-cinc anys de trajectòria, respectivament, arriba a aquest moment amb la sardana com a eix, com sempre, però també amb altres iniciatives com una coral, caminades, activitats obertes i una vida associativa que ha anat aplegant i unint generacions.

En parlem amb la seva presidenta, Montserrat Sala, qui repassa la trajectòria de l’entitat, el pes de la sardana de competició, els reptes del relleu generacional, alhora que defensa la necessitat d’obrir mires per portar la dansa més emblemàtica de Catalunya més enllà del públic habitual.

Enguany, celebreu els setanta-cinc anys de la Colla i els 45 del Grup. Què és avui Dintre el Bosc?

Avui, Dintre el Bosc és una entitat cultural amb la sardana com a eix principal, sobretot la sardana de competició. Assagem, ballem, anem a concursos i mantenim viva aquesta part més sardanista, que és la nostra base. Amb tot, també som una entitat molt plural. Hi ha gent que no ha ballat mai una sardana i, en canvi, forma part del grup i participa en les activitats que fem. Tenim un grup de caminades i també una petita coral. Per tant, la sardana és el cor de l’entitat, però al voltant seu hi ha molta vida.

Sou quatre colles a l’entitat.

Sí. La colla principal és la Colla Dintre el Bosc, que és la que ara fa setanta-cinc anys. L’any 1981 es van tornar a trobar persones de diferents èpoques d’aquella colla i tothom volia ballar amb el nom de Dintre el Bosc, però en una colla de competició hi ha dotze persones. Aleshores, els més grans van passar a ser les Arrels de Dintre el Bosc. Els fills que acompanyàvem els pares, com jo en aquell moment, que teníem dotze o tretze anys, ens vam engrescar i vam buscar gent per fer els Brots de Dintre el Bosc. I quedaven els més petitons. També hi havia famílies amb fills més petits, els vam engrescar i d’aquí van sorgir els Barrufets.

Dintre el Bosc uneix diverses generacions.

Sí, finalment són quatre generacions. Ara mateix està més pelut, perquè ens costa una miqueta més i, en actiu, només hi ha dues colles i mitja, per dir-ho d’alguna manera. Però estem oberts a tirar endavant i a continuar lluitant. Tenim gent de totes les edats, aquesta és la veritat. Quan n’hi ha prou, ballem amb un nom o amb un altre, i anem fent.

Què suposa per a vosaltres haver arribat fins aquí?

Ens semblava una fita molt llunyana i, de cop, t’adones que hi has passat tota la vida. Hi ha moments que costa de creure. El meu sogre va ser un dels fundadors i ara ja no hi és, però penses que fa 75 anys un grup de joves va decidir tirar-ho endavant. Aquells nois que van anar a Montserrat tenien disset o divuit anys i ganes de fer coses, com també en té el jovent d’avui. La vida ha canviat, és clar, perquè aleshores estaven en plena dictadura, però hi ha coses que no han canviat tant. El jovent continua sent engrescador, amb iniciatives i ganes de crear.

Dintre el Bosc es va aturar uns anys i es va reactivar el 1981 fins avui. Com valoreu aquesta trajectòria?

Ara ho estem veient mentre preparem el llibre de l’entitat i parlem amb gent que ballava als anys seixanta i setanta. En aquell moment, quan als nois els tocava anar a la mili, havien de deixar la colla i, si festejaven, sovint la parella també deixava de ballar perquè no quedava bé que continués mentre ell era fora. Per falta de gent, cap al 1971 o 1972 la colla va quedar en un punt mort.

Fins que va arribar el retrobament.

Sí, el 1981, arran d’un homenatge a Francesc Juanola, es van retrobar dansaires de diferents colles. Els de Dintre el Bosc van veure que aquell any haurien celebrat els trenta anys i es van tornar a engrescar. S’hi va sumar gent dels anys cinquanta, seixanta i setanta, també persones més joves, i d’aquell aniversari en va néixer la llavor. Des del 1981 fins ara no hem parat.

Com celebrareu el doble aniversari?

L’aniversari va arrencar amb un acte de reconeixement al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa, una cosa important per a nosaltres perquè som una entitat de Manresa i portem el nom de la ciutat a tot arreu. Després vam fer un sopar amb gent de diferents generacions, també amb persones que feia molts anys que no ens vèiem. Va ser un moment bonic i, alhora, de record per a tota la gent que ha passat per la colla i que ja no hi és.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por GS Dintre el Bosc (@gsdintreelbosc)

La celebració no s’acaba aquí.

Hem plantejat tot un any d’aniversari. Estem preparant un llibre per deixar escrita la història de l’entitat i un espectacle per explicar què significa formar part d’una colla sardanista de competició. També serem l’entitat administradora de la Festa de la Llum de Manresa de l’any que ve, amb la voluntat que la sardana hi torni a brillar amb força. A més, tenim projectes vinculats a la coral i estem gestant unes colònies de cultura tradicional, per plantar una llavor que pugui créixer més endavant.

La sardana arrossega sovint l’etiqueta de cosa de gent gran. És una mirada injusta?

Aquesta etiqueta sovint ens l’hem posada nosaltres mateixos, els sardanistes. Quan vas a una plaça, és veritat que hi veus molta gent gran, però si vas a un concurs de sardanes de competició hi trobes molta gent jove i molta canalla. No sé per què pesa més una imatge que l’altra, perquè la sardana és molt més àmplia que només ballar-la.

Cal explicar-ne tota la diversitat.

Sí, perquè al món de la cobla també hi ha molts joves tocant i molt bons músics, i als concursos de composició hi ha joves que escriuen sardanes i s’hi presenten. Però sovint ens quedem amb l’altra etiqueta, i als mitjans també els agrada molt. Ens agradaria que ens mostressin d’una altra manera. Encara no som un esport de risc, entre cometes, com poden ser els castellers, però ballar sardanes és un esport. Sobretot si vas al món dels punts lliures. Si no estàs en forma, allà no aguantes ni per casualitat. 

Una cosa és ballar sardanes a plaça i una altra és formar part d’una colla de competició. Què implica competir en una colla sardanista? 

La competició és com una lliga de futbol o de bàsquet. Competeixes amb les colles de la teva categoria per ballar millor, interpretar millor la sardana i aconseguir un conjunt més ben treballat. Parlem de vuit, deu o dotze persones que han d’anar exactament iguals, i això demana molt assaig, esforç físic i compromís personal i col·lectiu. És una competició pura i dura, però amb un component cultural, perquè és una dansa. Hi pesa la música, la interpretació, l’esforç físic i també la part matemàtica de comptar i repartir bé la sardana. És molt més plural del que molta gent es pensa.

En aquest sentit, què aprèn una persona jove en una colla que potser no aprendria en altres espais?

Sobretot, compromís, treball en equip i amistat. En una colla també hi pesa molt la part individual, perquè el teu comportament com a persona influeix en el conjunt. I després hi ha tot el vessant cultural. Si tens ganes d’aprendre a repartir, a escoltar la música i a interpretar-la, tot això també t’enriqueix.

Com viviu el relleu generacional a Dintre el Bosc?

De moment, bastant bé. Tenim la sort de ser una entitat força familiar. Jo sempre acabo dient que el Grup Sardanista Dintre el Bosc és una segona família, perquè hi passa de tot. Hi ha abraçades, plors, riures i discussions, com en qualsevol família. També hi ha molta gent que hi ha arribat sense cap lligam familiar i s’hi ha quedat. A vegades hi ha trobat parella, o l’ha trobada fora i l’ha portada a l’entitat, i així hem anat creixent. En el meu cas, els meus pares es van conèixer a la colla, els meus sogres també es van conèixer gràcies a la colla, i els meus fills hi han crescut. Ara, fins i tot, ja hi porten els seus nens.

Heu fet tot de propostes que barregen tradició i llenguatges més actuals. Com es renova la sardana sense desdibuixar-la?

Nosaltres ens hem apuntat a tots els carros de renovació que hi pugui haver, però sempre respectant la tradició de la sardana. Ens vam sumar a la SardaNova, que vam estrenar perquè el Santi Arisa és de Manresa i ens ho va proposar, i també vam ballar el ‘Coti x Coti’ quan tocava, que potser ens ha acabat avorrint una mica, però endavant.

La idea és arribar més enllà del públic habitual.

Amb la Capitalitat de la Sardana, aquesta era una de les fites que teníem i que continuem tenint. Cal portar la sardana fora dels sardanistes perquè més gent la conegui i l’estimi. A l’espectacle inaugural vam barrejar el Dan Arisa amb La Principal de la Bisbal, dansa de carrer i dansa tradicional. També hem fet sardanes amb flamenc, dansa contemporània i nois que feien botar pilotes de bàsquet. Tot això ajuda a veure la sardana d’una altra manera. Jo soc una amant de la sardana tradicional, però hem de ser oberts i continuar endavant, perquè la tradició és creixement i moviment.

Què li diries a una persona jove que pensa que la sardana no va amb ella?

Primer li preguntaria si l’ha provat abans de dir que no va amb ella. Vine, prova-ho i intenta conèixer-la. Potser no t’agradarà el ball, però potser t’interessarà la música, el món de les revesses o la cobla, que té una qualitat brutal i que sovint valoren més els músics de fora que nosaltres mateixos. La sardana té molts vessants. Abans de dir que no va amb tu, vine, coneix-la i escolta-la. I, a partir d’aquí, si dius que no, doncs no.