“Sense bones cançons, aquest projecte no podria funcionar”
Comparteix
‘Turu’ Fernández i Maria Giurgila expliquen com Clams consolida la seva aposta musical transformadora amb el seu cinquè disc ‘Punts de Fuga’.
Clams va néixer d’una idea que ballava pel cap de l’Artur ‘Turu’ Fernández. Cantant i psicopedagog, va pensar a connectar aquests dos mons en una banda de pop-rock amb la coral d’una escola d’educació especial. I a veure què passava. Un primer concert a les Festes de la Mercè, que culminava el projecte ‘Música per la Inclusió’, va obrir el camí d’una banda que ja suma més de deu anys de trajectòria.
Parlem de Clams, que amb el llançament del seu cinquè treball, ‘Punts de Fuga’, fa un pas més en una proposta que combina música, convivència i un canvi de mirada sobre la discapacitat. El disc, que presenten l’1 de juliol a les 20.30 h a la sala Luz de Gas de Barcelona, parla de límits, pors, relacions i llibertat, però també d’una manera de fer que ha anat acostant les coristes al centre del procés creatiu.
Ho expliquen el mateix ‘Turu’ Fernández, vocalista i impulsor del projecte, i la Maria Giurgila, corista de la banda. Tots dos parlen de la necessitat de ser escoltats com un grup de música, i no només com un projecte d’inclusió, i també de convivència, cocreació i somnis de futur, com el de la Maria, que algun dia imagina Clams a l’escenari del Palau Sant Jordi.
Clams neix d’un projecte educatiu i d’un primer concert a les Festes de la Mercè. En quin moment vau notar que allò deixava de ser només una iniciativa escolar i es convertia en una banda?
‘Turu’ Fernández (T.F.): Ho vam notar justament quan vam arribar a fer aquell primer concert. Aquell dia tots vam tenir la sensació que allò no podia acabar allà. Fins aleshores havíem treballat més des de la idea de coristes i músics, però el que el projecte demanava era una altra cosa: convertir-se en una banda. Va ser una evolució natural, com passa amb qualsevol altre grup musical.
‘Punts de Fuga’ és el vostre cinquè treball. Què ens podeu explicar del disc?
Maria Giurgila (M.G.): El disc parla de sentiments que totes les persones podem tenir. També explica que, en algun moment, totes les persones podem necessitar fugir d’una situació que ens afecta.
T.F.: Comparteixo del tot aquesta mirada més introspectiva que apunta la Maria. El disc té un fil conductor que es va desplegant en cada cançó a partir d’aquest viatge interior que totes les persones podem fer en algun moment. Parla d’aturar-nos, de reflexionar i d’escoltar aquests diàlegs interns que tenim amb nosaltres mateixos. Cada cançó ho reflecteix d’una manera diferent.
Què representa dins l’evolució del grup?
T.F.: Una de les coses més interessants és que hem arribat a un punt convergent com a banda, a partir de les reflexions i les aportacions de tothom, i això s’ha anat donant d’una manera molt natural. Em costa ser objectiu perquè ho visc des de dins, però si escoltes el primer disc i després aquest, hi ha una diferència molt clara. La manera d’entendre les cançons i d’enfocar-les és totalment diferent.
Maria, hi ha alguna cançó del nou disc que t’agradi especialment?
M.G.: M’agrada molt cantar el primer senzill del disc, que es titula ‘Ara et toca a tu’ i parla d’una relació. Explica aquell moment en què no estàs bé i li dius a l’altra persona que li agraeixes el camí compartit, però que el vostre temps s’acaba aquí. Parla de posar límits, però també d’agrair allò que has viscut amb aquella persona. És una cançó d’agraïment. Ja tinc moltes ganes de cantar-la al concert de Luz de Gas.
‘Turu’, sovint dius que Clams és una banda de pop com qualsevol altra. Per què és important que us escoltin com una banda i no només com un projecte d’inclusió?
T.F.: Forma part de l’evolució que hem fet. Al principi, veníem d’un projecte més escolar, de quan jo treballava amb les coristes, i és normal que el focus es posés molt en la discapacitat, en el projecte social i en la transformació. Ens sembla perfecte, perquè també és un dels objectius de Clams. Ara bé, el talent artístic, creatiu i musical quedava en un segon terme. Avui, penso que hem arribat a un punt en què aquests dos espais conviuen. I conviuen perquè també hi ha bones cançons. Sense bones cançons, aquest projecte no podria funcionar.
La part artística és essencial.
T.F.: Evidentment, perquè, abans de res, és un projecte musical. I, dins d’aquest projecte, hi ha una missió que forma part de la seva essència. Volem contribuir a canviar la mirada, a transformar socialment i a fer de pont cap a la inclusió.
Maria, com recordes la primera vegada que vas pujar a l’escenari amb Clams?
M.G.: La primera vegada que vaig pujar a l’escenari va ser una mica com pensar: a veure què passa. Els nervis, vulguis o no, sempre hi són. Però són nervis bons. T’ajuden, t’impulsen i et fan voler fer-ho millor.
Què fas per gestionar aquests nervis?
M.G.: Em dic a mi mateixa que soc aquí, que he treballat molt per arribar-hi, i que la gent que m’espera ha vingut a veure’m. Pensar això m’ajuda. Em fa sentir que tot sortirà bé i que ho puc tirar endavant.
‘Turu’, dius que prefereixes parlar de convivència que d’inclusió. Quina diferència hi ha?
T.F.: Crec que la inclusió no ve sola. Primer has de generar espais de convivència, espais on passin coses compartides, com pot ser un concert amb persones i disciplines diferents. Aquests espais són oportunitats que et poden canviar la mirada. És com un tren que passa: cadascú decideix si l’agafa o no. Si l’agafes, creixes i pots veure el món d’una manera més oberta. Si no, et quedes amb una mirada més reduïda i tancada.
Maria, què és el que més t’agrada de formar part d’una banda com Clams?
M.G.: Gaudeixo de cada part del procés. Quan estem component, gaudeixo de la composició. Quan assagem, també ho gaudeixo. I quan som damunt l’escenari, en un concert, encara més.
Una de les idees més interessants és que els coristes no només canteu, sinó que també creeu. Com heu participat en el procés creatiu del nou disc?
M.G.: Vam partir de zero. No hi havia res, només idees. Cadascú compartia les seves vivències: a una persona l’havia deixat la parella, una altra explicava una altra situació que havia viscut… A partir d’aquí, anàvem veient que d’aquelles experiències en podia sortir una cançó.
T.F.: Ha estat un procés realment cocreatiu, i això mostra fins on hem arribat. El projecte és viu, ha anat evolucionant i ha anat creixent. Abans, el punt de partida de la creació era molt més dirigit. En Jordi, que és compositor, guitarrista i cantant, i jo mateix portàvem moltes de les idees. Érem un punt de creació molt important dins de Clams. Fins i tot la part de les coristes estava molt marcada: aquí hi haurà els cors, aquí entrareu, aquí fareu això… Ara no té res a veure. El focus està posat en tothom igual i estem tots a la mateixa alçada. Ha estat molt interessant veure com ha canviat aquesta manera de treballar.
De fet, en els últims anys heu posat molt el focus en la qualitat artística. Com heu fet créixer artísticament la banda?
T.F.: Ho hem fet intentant treballar el projecte artístic des de tots els vessants. Com a banda, Clams també necessita una part de management, una part de comunicació, treballar les xarxes i cuidar tot allò que envolta el projecte musical. Al final, es tracta d’acompanyar-te de professionals experts en cada àmbit, deixar-te guiar per aquesta expertesa i corresponsabilitzar-te de la feina que et toca fer. Cadascú ha d’aportar des del lloc que sap ocupar.
Maria, tu has notat molt de canvi en la manera de treballar del grup entre el primer disc i aquest últim?
M.G.: Sí, ara cadascú fa més la seva feina abans de trobar-nos. Assagem a casa, o allà on sigui, i després, quan ens reunim, posem en comú tot el que hem treballat. Això fa que els assajos siguin un espai per compartir la feina feta i fer créixer les cançons entre tots.
T.F.: Estic d’acord amb la Maria, i això també ha estat un aprenentatge. Els assajos, en part, es fan a casa. Quan ens trobem tots junts, posem en comú la creativitat i el talent, però la feina individual l’has de fer abans. Cal treballar i pencar per respecte a totes les persones que són allà assajant. Has de portar els deures fets. Crec que aquesta fórmula és la que explica que ja anem pel camí dels tretze o catorze anys de banda, perquè tothom rema cap al mateix lloc.
Després del concert de Luz de Gas i de ‘Punts de Fuga’, cap a on us agradaria que anés Clams?
M.G.: A mi, personalment, i també com a grup, m’encantaria cantar al Palau Sant Jordi. Penso: uau, jo vull ser allà cantant. Crec que ens ho mereixem. Tenim la qualitat i ho tenim tot per poder-hi ser.
T.F.: A mi també m’agradaria que altres bandes del circuit poguessin demanar la col·laboració de les coristes. A poc a poc veig que s’obren escletxes i que això comença a passar. De vegades, en un espectacle es busca una banda de gòspel o un altre tipus de col·laboració. Doncs nosaltres també podem sumar. De fet, ja ha passat i hem vist que funciona. I si ho mirem també des del vessant social, l’impacte que pot tenir que un referent musical faci aquest pas des del talent és molt gran. Crec que aquí hi ha una aposta a fer.
Afegeix un nou comentari