Clara Bara: “La tragèdia de Rana Plazano va ser un accident, sinó el resultat de prioritzar el benefici”
Comparteix
Tretze anys després del col·lapse del Rana Plaza, SETEM denuncia que les condicions laborals a la indústria tèxtil global continuen marcades per salaris insuficients, manca de seguretat i opacitat.
Tretze anys després del col·lapse del Rana Plaza, la pitjor tragèdia de la indústria tèxtil contemporània, les seves conseqüències continuen marcant el debat global sobre drets laborals i responsabilitat empresarial. Més d'una dècada després de l'accident, moltes multinacionals encara no han signat l’Acord Internacional per garantir la seguretat de les treballadores.
Des de Xarxanet, parlem amb Clara Bara, responsable de comunicació de SETEM Catalunya, per analitzar per què aquell 24 d’abril de 2013 va ser un punt d’inflexió, quins elements del sistema productiu continuen generant vulneracions i per què és imprescindible que les marques signin l'acord.
Per què el col·lapse del Rana Plaza continua sent un punt d’inflexió tretze anys després?
Perquè va fer visible el cost humà de la indústria tèxtil globalitzada. El 24 d’abril de 2013 almenys 1.138 persones van morir cosint roba per a grans marques internacionals en un edifici que tenia esquerdes i que no era segur. No va ser només una tragèdia, sinó la prova que el model de producció tèxtil es sostenia sobre salaris de misèria, manca de drets i absència de controls de seguretat reals.
Tretze anys després, continua sent un punt d’inflexió perquè va generar una pressió social sense precedents i va demostrar que, quan hi ha mobilització, es poden generar canvis estructurals.
La tragèdia no va ser un accident, sinó el resultat d’un sistema que prioritza el benefici. Quins elements d’aquest sistema continuen vigents avui?
Malauradament, molts dels factors que van provocar el Rana Plaza continuen vigents. Les grans marques segueixen pressionant per produir cada cop més ràpid i més barat, imposant preus i terminis que traslladen tota la pressió a les fàbriques i a les treballadores. Això es tradueix en salaris insuficients, jornades excessives, hores extres forçades i repressió sindical.
També hi ha molta opacitat en les cadenes de subministrament. El problema no és només de la roba barata: és estructural i afecta també marques cares i de luxe.
Quins avenços ha suposat l’Acord Internacional per a la Seguretat i la Salut en la Indústria Tèxtil?
L’Acord Internacional és un dels avenços més importants sorgits arran del Rana Plaza. És un mecanisme legalment vinculant que obliga les marques signants a assumir responsabilitats en matèria de seguretat. Ha assegurat inspeccions independents, programes de formació i mecanismes de denúncia per a les treballadores.
Avui més de 290 marques l’han signat. Només a Bangladesh cobreix 1.758 fàbriques i prop de 2'9 milions de persones treballadores. Això demostra que quan les empreses assumeixen compromisos obligatoris, les millores són reals i mesurables.
Tot i aquests avenços, moltes fàbriques encara no compleixen els requisits de seguretat. Quines mancances són més preocupants actualment?
A Bangladesh, gairebé la meitat de les fàbriques incloses al programa no han completat les millores necessàries en sistemes d’alarma i detecció d’incendis, i més d’una quarta part encara no garanteixen evacuacions segures. Són mesures bàsiques que poden salvar vides.
També ens preocupen nous riscos vinculats a la crisi climàtica, com les altes temperatures i l’estrès tèrmic dins les fàbriques, que afecten directament la salut de les treballadores.
Des de SETEM denuncieu que marques com IKEA, Decathlon o Amazon encara no han signat l’Acord. Quins arguments donen i per què no són suficients?
Aquestes empreses acostumen a dir que ja disposen de sistemes interns d’auditoria o protocols propis de control. Però això és precisament el que ja existia abans del Rana Plaza, i va demostrar ser insuficient. Els controls interns no tenen la independència, la transparència ni l’obligatorietat necessàries per prevenir riscos greus.
L’Acord, en canvi, estableix inspeccions externes, seguiment públic i obligacions clares per a les marques. Per això considerem que no signar-lo és una decisió irresponsable quan existeix una eina contrastada que salva vides.
Aquest any heu centrat la mobilització en IKEA. Què demaneu exactament a la marca i com pot sumar-s’hi la ciutadania?
Demanem a IKEA que signi immediatament l’Acord Internacional i assumeixi la seva responsabilitat envers les persones que fabriquen els seus productes tèxtils. Una empresa amb la seva dimensió i capacitat econòmica no pot quedar al marge d’un mecanisme bàsic de protecció laboral.
La ciutadania s’hi pot sumar participant en accions de sensibilització, fent pressió pública a xarxes socials, etiquetant la marca i exigint que signi l’Acord. També animem a donar suport a la Campanya Roba Neta durant tot l’any.
Afegeix un nou comentari