Pilar Olivares: “Les nines són una eina perquè les nenes puguin imaginar el seu futur”

Dolls 4 Girls va néixer el 2016, arran de l’experiència de la Pilar Olivares als camps de persones refugiades de Grècia, on va detectar una mancança de joc entre les nenes. El que va començar com una recollida de nines ha anat creixent fins a portar l’entitat a actuar en contextos com Bangladesh, Ucraïna, la Palma o la DANA a València.

Ara, l’associació prepara el desplegament del projecte ‘Sin Miedo’, un taller educatiu per a escoles que vol treballar la igualtat i els referents des de la infància. En parlem amb la Pilar Olivares, fundadora de Dolls 4 Girls.

Vas fundar Dolls 4 Girls arran de la teva experiència als camps de persones refugiades de Grècia. Què vas veure que et va empènyer a crear l’entitat?

Jo venia de viure sis anys a Dubai, on les notícies estan molt capades. Sabia que hi havia una guerra, però no coneixia la magnitud de la crisi de les persones refugiades. Quan vaig tornar, va aparèixer la imatge de l’Aylan, aquell nen mort a la platja, i vaig començar a preguntar-me què estava passant. Aleshores me’n vaig anar a un camp de refugiats a Grècia, en un moment en què tot just començava aquella crisi.

Què et trobes quan arribes al camp?

Allà hi havia algunes joguines, pilotes i cotxes, però no hi havia ni una nina. Els nens jugaven amb qualsevol cosa, fins i tot amb un pal, i s’ho passaven bomba. Les nenes, en canvi, no jugaven. Vaig muntar Dolls 4 Girls des del mateix camp d’Alexandria, a través de Facebook. Recordo una nena d’uns tres anys, l’única que tenia una nina en tot el camp, pentinant una Barbie amb una forquilla de plàstic. Encara ara sembla que la vegi. Aquella imatge va ser la que em va fer decidir que havia de fer alguna cosa més: portar nines perquè les nenes dels camps poguessin jugar.

Per què el joc era tan important en aquell context? Què pot significar una nina per a una nena que viu en un camp?

El joc era una manera d’evadir-se. Una nina, per a una nena en un camp de refugiats, podia ser confort, companyia, algú a qui abraçar. Era una manera de treure la ràbia, però també de donar estimació i tenir alguna cosa pròpia enmig de tot aquell caos. És molt més que una joguina. Una pilota serveix per distreure’t, li dones una puntada i ja està. Però el confort que pot donar una nina només ho sap una nena. I alguns nens, també, perquè els nens també juguen amb nines, tot i que això encara no està tan clar per a tothom.

No tothom va entendre el que fèieu…

Sí, m’han dit de tot. Com que l’entitat es diu Dolls 4 Girls i quedava molt clar que anàvem a ajudar les nenes, em van arribar a dir que portava sexisme als camps. Em van dir bestieses tremendes, només perquè volia ajudar les nenes. Costa molt d’explicar, perquè encara hi ha moltes resistències amb les nines.  Jo veig pares que passen per davant d’una paradeta amb un nen i giren cua quan veuen les nines. Encara passa. Per això dic que estic lluitant una cosa titànica. És empoderament de les nenes, sí, perquè quan vols empoderar les dones ja arriben amb una motxilla. Hem de començar abans, amb les nenes, i donar-los eines perquè creixin sabent que poden ser molt més.

Després d’aquella primera experiència a Grècia, com va créixer Dolls 4 Girls?

Allò es va fer gran. Entre el 2016 i el 2019 vam ajudar persones refugiades a Grècia, també a les illes, i vam arribar a enviar molts contenidors. No sabia gaire què estava fent, però va anar molt bé. Som una ONG molt petita, però hem arribat a més de cent mil persones beneficiàries. Després, quan semblava que tothom anava a Grècia, vaig pensar que calia anar allà on no hi anava ningú. Amb els rohingyes hi havia hagut la neteja ètnica de Myanmar, i vaig decidir anar directament a Bangladesh, al camp de Cox’s Bazar, per veure què estava passant. Des d’aleshores hem estat en molts llocs: Bangladesh, Ucraïna, la Palma, la DANA... Allà on hem vist que podíem ajudar.

Enmig d’aquest periple, l’entitat ha evolucionat molt: de les nines bebè heu passat a les nines vestides de professions i esports.

Sí, a Bangladesh vaig tornar a sortir de la bombolla. Jo sempre portava nines bebè, amb la idea que les nenes tinguessin una nina per jugar i agafar-s’hi. Però al cap d’una setmana d’estar allà em van explicar que, a partir dels dotze anys, deixaven de tenir accés a l’educació perquè es considerava que havien de ser mares i cuidadores. Aleshores vaig veure clar que no podia continuar portant bebès. No podia estar potenciant, encara que fos sense voler, que aquelles nenes no tinguessin cap altre futur.

I què feu a partir d’aquell moment?

El 2019 vam decidir que les nines havien d’anar vestides de professions i esports, perquè, subtilment i sense ofendre cap cultura, les nenes poguessin veure que podien ser molt més que mares. Aquest va ser el gran canvi. Després va venir la Covid i ho va aturar tot, però el projecte ha continuat creixent. Vam continuar ajudant en altres emergències, com la Palma, Ucraïna o la DANA, i, paral·lelament, les nines de professions han anat derivant cap a un taller educatiu que volem fer a través de les escoles.

Aleshores, com explicaries la tasca que feu ara?

Després de gairebé deu anys repartint nines, joguines i ajudant nenes i nens en diferents contextos, ens hem adonat que la gent encara pensa que només donem nines a les nenes. I no és això, o no és només això. Ara tenim un projecte educatiu molt potent, però costa que s’entengui. Nosaltres continuem posant el focus en les nenes perquè hem vist aquest buit moltes vegades. Als camps de refugiats, quan arribaven joguines, sovint hi havia cotxes i pilotes, però molt poques nines. I aquí és on vam començar: intentant cobrir aquesta mancança perquè les nenes també tinguessin un espai de joc, de confort i, ara, també d’imaginació sobre el seu futur.

Hi ha qui podria pensar que una nina és només una joguina, però vosaltres dieu que és molt més que això.

Per a nosaltres és una eina educativa. Les nines són una eina perquè les nenes puguin imaginar el seu futur. Una nina vestida de professió o d’esport ens ajuda a obrir converses que, si no, potser no es farien. Quan entres en una aula amb una pilota, tothom juga. Però quan hi entres amb unes nines, passa una altra cosa. Aquesta és la conversa que volem tenir i la que hem de normalitzar. No és només jugar amb una nina, sinó preguntar-nos què representa, què imagina una nena quan la té a les mans i per què encara ens costa tant acceptar que també pot ser una eina per parlar de futur, d’igualtat i de referents.

Per què és important que el taller sigui mixt i que també hi participin els nens?

Vull que els nens hi siguin perquè vegin que les nenes també poden ser molt més. Per a mi és tan important que una nena vegi que pot ser allò que vulgui com que un nen ho assumeixi i ho normalitzi. Això és superimportant, i és el que estic intentant defensar ara mateix: que la igualtat no es treballi només amb les nenes, sinó també amb els nens.

Ara us voleu centrar en el projecte ‘Sin Miedo’. En què consisteix i què voleu treballar?

‘Sin Miedo’ és el taller educatiu que volem portar a les escoles. Treballem amb nenes i nens de cinc a vuit anys, que encara són petits, i ho fem a través d’un conte amb cinc nines, cadascuna vestida amb una professió diferent i vinculada a una dona referent. A partir d’aquest relat, les criatures juguen amb les nines i amb una sabata màgica que planteja aquesta idea: si te la poses, pots ser, pots fer. Les nines ens serveixen per obrir un diàleg i fer preguntes que, si no, potser no es farien. Encara que sigui durant una hora a l’any, val la pena que elles es plantegin què poden ser i que ells també vegin que elles poden ser-ho.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Dolls 4 Girls (@dolls4girls)

Per què li heu posat aquest nom?

Ve de Nina Simone. Una vegada li van preguntar què era per a ella ser lliure, i va respondre que ser lliure era no tenir por. Aquest és el nostre projecte. Per això es diu ‘Sin Miedo’ i no vull canviar el nom. Em passa el mateix amb Dolls 4 Girls. M’han arribat a dir que, si canviava el nom per Dolls 4 All, potser ens donarien una subvenció. Però jo els responc: perdona, és que nosaltres treballem amb les nenes. Aquest és el focus i no el vull perdre.

També heu incorporat dones referents al projecte.

Sí, i tenim unes referents potentíssimes. La Georgia Sarquella, cap de Cardiologia Pediàtrica de Sant Joan de Déu, és la nostra metgessa. L’Alexia Putellas ha acceptat ser la futbolista. També tenim la Yudania Gómez Heredia, la directora d’orquestra del disc Lux, de Rosalía. Jo volia una directora d’orquestra perquè una batuta és molt visual i molt fàcil d’entendre per a una nena petita. 

Quins altres perfils hi heu sumat?

També tenim la Marta Senso, comandant i pilot, i la Laura García, que és policia portaveu. Encara estem acabant de tancar altres perfils, com l’advocada o la jutgessa, però tenim un molt bon equip de referents i mentors. I això ho he d’agrair molt, perquè aquí no cobra ningú. Tot el que entra va per a les nenes o per a les nines. Això ens deixa sense gairebé diners, però és la manera com ho fem.

Venies del món de l’interiorisme. Per què et bolques del tot en Dolls 4 Girls?

Soc interiorista i he treballat trenta-vuit anys en interiorisme. Tot m’havia anat bé i he tingut la sort de viure els millors anys del sector, que crec que no tornaran a passar. Però em va semblar que aquest projecte era molt més important. Fa dos anys que hi estic dedicada al cent per cent, perquè val la pena i perquè és necessari. Ara bé, costa molt. Anem amb globus i no acabem d’encaixar en les convocatòries, perquè sempre són per a una cosa, per a un país o per a un altre. Però aquí estem.

En quin punt es troba ara la implantació dels tallers?

Ara mateix hem de fer un rebranding, perquè per molt que jo expliqui que estem enfocades en un taller educatiu, molta gent encara pensa que només portem nines. I no dic que no ho fem, perquè si veig una emergència i podem ajudar, ho fem. Però ja no és el nucli del projecte. El leitmotiv ara és aconseguir que aquests tallers es facin. De fet, ja se n’ha iniciat un a Mèxic, a Mexicali, gràcies a les Escoles Pies, que se n’han cuidat de tot. Jo estic lluitant perquè es pugui fer a Catalunya, però encara començaran abans a Madrid, perquè també ens ho estan demanant.

També teniu presència a Colòmbia.

Sí, tenim signat un acord a Colòmbia, amb les nenes wayuu de La Guajira, i em fa molta il·lusió. Encara no hi hem pogut arribar perquè no tenim diners. Hem intentat que Iberia ens facilités el viatge, però no ho hem aconseguit. Hi arribarem quan puguem. Jo ja no puc posar-hi més diners. Ara mateix, el projecte està preparat, però ens falta el finançament per fer aquest primer pas sobre el terreny.

Com pot col·laborar la gent amb Dolls 4 Girls?

Es pot ajudar comprant nines, per exemple, però encara hem de desenvolupar millor aquesta part. No tenim una base de socis, i a mi em costa fer aquest pas perquè en aquests deu anys he vist coses en el món de les fundacions i les ONG que m’han fet tenir molta prudència a l’hora de recollir diners. Quan hem estat molt apurades, hem fet algun crowdfunding, però no és una cosa que fem habitualment.

I quin suport us aniria especialment bé ara mateix?

Ara mateix ens ajudarien molt empreses que poguessin patrocinar les nines, per exemple la nina aviadora o la policia. Les empreses que busquen una responsabilitat social corporativa amb sentit ens podrien donar un cop de mà molt important. I també ens ajuda molt que se’ns doni veu, que se’ns conegui. Després de deu anys encara costa explicar tot el que fem. De fet, després de l’estiu volem fer un acte benèfic per celebrar aquests deu anys, que han estat titànics i fantàstics.

Quin diries que és ara el principal repte de Dolls 4 Girls?

El principal repte és poder fer els tallers i demostrar que funcionen. Tothom ens diu que el projecte és molt bonic i que la idea és molt bona, però hem de passar d’això a fer-lo realitat. Hem d’anar al terreny, posar-lo en pràctica i demostrar que pot sumar-se a les coses que ja funcionen. Ara mateix, el que més ens interessa és iniciar aquests tallers i veure que tenen sentit. Volem que les nenes es vegin vàlides i que els nens també les hi vegin. Per a mi, això és tan important com tota la resta.