Bintou Jawara: “Necessitàvem referents reals que ens mostressin camins possibles”

El pas a la vida adulta és un moment ple d’incerteses per a qualsevol jove, però els reptes es multipliquen quan s’ha crescut dins del sistema de protecció. La manca de referents propers, la soledat no desitjada i els dubtes sobre el futur són algunes de les preocupacions que comparteixen molts infants i adolescents tutelats.

Parlem amb Bintou Jawara i Romaisa Krima, dinamitzadores del projecte ‘Relats en primera persona’, impulsat des d’Entre Joves de la Federació d’Entitats amb Projectes i Pisos Assistits (FEPA). Ens expliquen com va néixer el projecte i per què els espais de trobada entre iguals poden esdevenir una eina clau per acompanyar els processos d’emancipació. També reflexionen sobre la importància de l’escolta i el valor de comptar amb referents que hagin passat per experiències similars.

Com neix el projecte ‘Relats en primera persona’?

El projecte ‘Relats en primera persona’ neix d’una experiència compartida. Les persones joves extutelades que formem part del grup de treball d’Entre Joves hem viscut en primera persona el pas pel sistema de protecció i coincidim en una mancança clau: la falta de referents reals, propers i creïbles que ens mostressin camins possibles cap a la vida adulta, més enllà dels discursos institucionals.

Quan érem infants i adolescents tutelats, necessitàvem veure i escoltar persones que haguessin passat pel mateix que nosaltres i que ja haguessin pogut construir el seu propi projecte de vida. Tenir aquests testimonis, poder-hi connectar i reconèixer-nos-hi, és una eina fonamental per començar a imaginar i dissenyar el propi futur i per trencar certs sostres.

Quina necessitat vau detectar que us va portar a impulsar aquesta iniciativa?

En el grup de treball que dinamitzem ens vam preguntar què ens hauria ajudat en el moment de fer els 18 anys i afrontar el cessament de la tutela. La resposta va ser clara: ens haurien calgut referents reals que haguessin passat pel mateix procés i ens mostressin que era possible construir un projecte de vida.

També vam detectar una manca d’informació sobre programes i suports per a jovent extutelat. Més enllà de les necessitats materials, la sortida del sistema acostuma a anar acompanyada d’incertesa, soledat no desitjada i la sensació de no tenir una xarxa que et sostingui.

Per què és important que els infants i adolescents que viuen en CRAE puguin escoltar les experiències de persones joves que han passat per situacions similars?

Per a nosaltres, haver pogut escoltar persones que havien passat pel mateix hauria estat clau. Quan vius en un CRAE, el futur sovint es percep amb molta incertesa i costa imaginar com serà el pas a la vida adulta. Conèixer experiències de joves que també han crescut dins del sistema de protecció, que han sortit d’un CRAE, han començat a treballar o han continuat estudiant, ajuda a posar cara i realitat a aquest futur.

Et permet veure que hi ha camins possibles, diversos, i que no estàs sol en aquest procés. A més, aquests referents, des d’una mirada entre iguals, ajuden a reduir l’angoixa, a entendre millor la pròpia situació i a començar a construir expectatives més realistes i assolibles sobre la vida adulta.

Com va anar la primera sessió celebrada a la Fundació Santa Rosalia?

Va ser un èxit total que ens va permetre reafirmar la necessitat real d’aquestes trobades. Hi van participar sis infants i adolescents, quatre nois i dues noies d’entre 13 i 17 anys, que es van mostrar molt receptius i participatius amb les dinàmiques proposades.

De fet, es van obrir de manera totalment voluntària a explicar-nos les seves històries, buscant comprensió i guiatge individual per al seu futur. L’equip educador també va constatar la rellevància de la sessió i ens va convidar a fer més xerrades perquè van detectar que els joves realment ho necessitaven.

Quines preguntes o inquietuds van expressar amb més freqüència els participants?

Els adolescents van mostrar preocupació per la gestió de diversos àmbits de la vida adulta, com ara l’econòmic, l’emocional, el familiar i la gestió del temps davant de tantes responsabilitats noves. A alguns els feia respecte no saber on viurien quan fessin els 18 anys, com seria la seva vida o com podrien mantenir els vincles que ja tenen a la seva ciutat.

Per això, sovint preguntaven com funciona el dia a dia dels pisos per a joves en procés d’emancipació. En les dinàmiques també vam identificar sentiments diversos respecte al cessament de la tutela: por, incertesa i ansietat, però també alegria, orgull i, en algun cas, indiferència.

Quins són els principals reptes que afronta el jovent quan arriba a la majoria d’edat i inicia el seu procés d’emancipació?

El pas a la majoria d’edat ja és complex per a qualsevol jove, però en el cas del jovent extutelat els reptes es multipliquen. El primer impacte és la incertesa: no saber si el recurs que necessites tindrà plaça lliure o si hauràs d’esperar en una llista indefinida.

Alhora, s’hi suma una profunda soledat i la gestió de tràmits burocràtics que sovint desconeixen, però que tenen una repercussió directa en el seu futur. L’emancipació és un problema crític per a tot el jovent, però per a les persones que passen pel sistema de protecció és encara més complex perquè no parteixen de la mateixa base ni amb les mateixes condicions.

Durant la sessió van emergir emocions com la por, la confusió, la indecisió o l’orgull. Què ens diuen aquests sentiments sobre aquesta etapa vital?

En iniciar la dinàmica preguntàvem als joves si es veien preparats per marxar del CRAE l’endemà, i alguns responien que sí. Però, a mesura que avançava la sessió, es feia evident la dependència que encara tenen del sistema i els dubtes sobre si realment podien assumir tot el que implica aquesta nova etapa.

Aquesta seguretat inicial, vinculada a l’orgull i a les ganes de ser independents, donava pas a la indecisió, la confusió i la por al futur. També va ser molt significatiu veure com alguns joves s’identificaven amb les dinamitzadores, fet que va afavorir una connexió més propera i una relació de confiança.

Quin paper tenen els espais d’escolta i diàleg en l’acompanyament dels infants i adolescents tutelats?

Les condicions materials són fonamentals: habitatge, alimentació o dret a l’educació. Tanmateix, avui també cal tenir molt presents altres reptes, com la soledat no desitjada, que en el cas del jovent extutelat s’agreuja encara més.

En aquest context, els espais d’escolta i diàleg són essencials. Sentir-se escoltat, expressar-se lliurement i rebre validació emocional contribueix a reforçar l’autoestima, la seguretat i la capacitat d’afrontar el futur. També és important dotar els joves d’eines per gestionar els vincles i les dificultats familiars.

Quins objectius us marqueu per als pròxims mesos amb aquest projecte pilot?

A curt termini, l’objectiu és dur a terme xerrades en tots els CRAE gestionats per les entitats de la xarxa de FEPA. A mitjà termini, i tenint en compte la bona acollida, ens proposem establir aliances amb l’Administració per ampliar el projecte a CRAE d’entitats no federades.

Paral·lelament, volem mantenir una actitud flexible pel que fa a la metodologia. Estem obertes a revisar i adaptar les dinàmiques si detectem maneres més efectives de comunicar-nos amb els joves, amb la prioritat que el projecte sigui realment útil i significatiu per a elles.

Què us agradaria que s’enduguessin els infants i adolescents que participin en aquestes sessions?

El nostre objectiu és que surtin de la xerrada fent-se preguntes: què volen per al seu futur i com poden començar a visualitzar-se en una vida que, en la mesura del possible, puguin decidir. Volem posar el focus en allò que sí que poden triar: estudiar, imaginar què els agradaria fer i permetre’s desitjar un futur propi.

També volem transmetre que, malgrat les dificultats, és possible assolir objectius. El camí no és fàcil, però volem que marxin amb una idea clara: tenen capacitat per decidir, transformar la seva realitat i esdevenir agents de canvi, amb eines com l’educació i el suport adequat.

Quins aprenentatges creieu que aquesta experiència pot aportar a altres entitats i professionals que treballen amb infància i joventut?

Aquesta experiència posa en valor la importància de complementar la mirada professional amb la veu i l’experiència del jovent amb experiència pròpia. Nosaltres venim des d’un altre lloc: no ocupem una posició d’autoritat ni formem part d’un espai obligatori, sinó d’un espai de trobada i coneixement compartit.

Aquesta diferència fa que els joves se sentin més lliures per expressar-se i afavoreix una comunicació més honesta. Per això, creiem que és interessant que les entitats incorporin espais complementaris on els joves puguin trobar referents propers i sentir-se escoltats des d’un altre lloc.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by FEPA (@fepa_red)