Xavier Badia: "Totes les persones que han comès errors tenen dret a reconstruir la seva vida"

Després d’una llarga trajectòria com a docent, primer com a mestre dins d’un centre penitenciari i després com a voluntari, Badia ha conegut de prop una realitat sovint invisible i plena de prejudicis socials.

En aquesta entrevista reflexiona sobre el valor de l’acompanyament emocional, la importància de no jutjar les persones pel delicte que han comès i la necessitat d’oferir oportunitats reals de reinserció. Amb una mirada profundament humana, defensa que el voluntariat és una porta oberta entre la presó i la societat, i que ningú hauria d’afrontar sol el procés de tornar a començar.

Quina és la teva història personal i què et va portar a implicar-te en el voluntariat penitenciari?

He estat tota la vida professor de secundària i, en un moment determinat, vaig deixar-ho per dedicar-me a altres coses, sobretot a temes de pau i drets humans. Després vaig tornar a l’ensenyament i vaig demanar al departament que em donés una plaça de mestre en una presó.

Finalment, me la van donar i vaig conèixer un món que desconeixia completament. Quan em vaig jubilar com a mestre en una presó, com que era membre de Justícia i Pau i sabia perfectament que hi havia un programa de voluntariat penitenciari, vaig continuar anant a les presons, aquesta vegada com a voluntari.

Recordes quin va ser el moment o la motivació concreta que et va fer decidir començar a col·laborar amb el programa de presons de Justícia i Pau?

Va ser el fet de conèixer aquest món com a professional, com a mestre, i em va impactar molt emocionalment. Quan em vaig jubilar vaig decidir apuntar-me al programa de voluntariat de Justícia i Pau.

Per què creus que és necessari el voluntariat dins de l’àmbit penitenciari?

Nosaltres sempre hem defensat que la intervenció de persones voluntàries a les presons és fonamental. La presó és un món molt tancat i molt repressor, forçosament repressor, en què passen moltes coses i on les persones viuen moments molt transcendents de la seva vida. Són persones que han comès un delicte o diversos, per les raons que siguin, i que tenen l’oportunitat de tancar una etapa i crear-se una nova identitat per viure una vida al marge del delicte.

El paper del les persones voluntàries és molt important en aquest procés. Nosaltres som una porta oberta cap a l’exterior. Els posem en contacte amb persones que no pertanyem al sistema penitenciari ni al Departament de Justícia, i els oferim visions diferents de les que viuen dins la presó. Som persones que els podem ajudar i, de fet, acabem sent peces importants durant el temps que estan complint condemna.

En què consisteix exactament la tasca que duus a terme amb les persones internes?

Hi ha una relació llarga en el temps en què es va creant un vincle de confiança. Aquest vincle es construeix molt a poc a poc, a foc lent, i requereix molta paciència. Per a la persona interna, la persona voluntària acaba sent un suport, una persona amb qui poden parlar de coses que no expliquen ni als companys, ni als funcionaris, ni als professionals del centre. És un espai on es poden desfogar.

Nosaltres intentem donar suport a aquestes persones, orientar-les si ho demanen i ajudar-les a reflexionar quan tenen problemes, recaigudes o conflictes. Intentem que puguin pensar què ha passat i què haurien pogut fer diferent. La relació que establim no té res a veure amb la relació que tenen amb les persones professionals del centre penitenciari.

Quines són les situacions o problemàtiques més habituals que trobes quan entres en contacte amb les persones que atens?

Les situacions dins la presó són molt variades. Hi ha persones amb addiccions, procedències familiars molt diferents i històries molt diverses. Però, en general, sobretot en persones que compleixen condemnes llargues, hi ha una gran pèrdua de confiança en si mateixes, molta desorientació i molta por al futur.

Quan s’acosta la sortida, moltes vegades tenen ganes de sortir, però també senten pànic. El món ha canviat mentre ells eren a la presó i sovint continuen pensant en el món que van deixar quan hi van entrar. Tenim la funció de donar-los confiança i ajudar-los a recuperar esperança. Ells saben que no els jutgem, i això és molt important.

Què creus que aportes tu, personalment, a les persones que reben aquest voluntariat?

Nosaltres aportem confiança i la certesa que no jutgem. La persona voluntària ha de ser capaç de separar la persona del delicte que ha comès.Si una persona no és capaç d’establir aquest vincle de confiança, millor que no es dediqui a això. Jo sempre ho dic molt clar quan faig formació a noves persones voluntàries.

Ha d’escoltar molt més del que parla. Ha d’adaptar-se al ritme de l’altra persona i entendre moltes vegades allò que no es diu explícitament. Independentment del delicte que hagi comès, tota persona té dret a refer la seva vida i a crear-se una nova identitat. Les persones voluntàries intentem ajudar en aquest procés.

I a tu mateix, què t’aporta aquesta experiència en l’àmbit humà o personal?

A mi m’ha aportat moltíssim. Tot aquest món de la presó, del delicte, de la marginalitat extrema i de persones amb mancances afectives immenses era un món que jo desconeixia. Ara em considero una persona millor que abans de conèixer tot això. He reforçat molt la meva capacitat d’escoltar.

L’exercici de no jutjar no és fàcil. Tampoc no és fàcil veure que una persona va per un mal camí i, en lloc de dir-li simplement "això no", ajudar-la perquè ella mateixa ho entengui. Tot això ho he après a la presó.

Com solen relacionar-se les persones internes davant la presència i l’acompanyament de les persones voluntàries?

Sempre hi ha alguna persona que rebutja l’acompanyament, però és poc habitual. En general, ens consideren persones molt importants durant el temps que compleixen condemna. Són persones molt agraïdes i acaben oferint-te un nivell de confiança que fins i tot fa una mica de vertigen.

Ara bé, també ha de quedar clar que no és una relació d’amistat. La persona voluntària ha de deixar clar que és una relació d’acompanyament que, algun dia, s’acabarà. L’objectiu és que la persona sigui autònoma i pugui viure sense necessitat d’aquest suport.

En què consisteix el programa de presons de Justícia i Pau? Quin és el principal objectiu?

Nosaltres fem, bàsicament, acompanyament personal durant el compliment de condemna. Després tenim un programa que es diu 'Suport', que funciona com una mena de mentoria. Acompanyem persones que estan a punt de sortir de la presó i que no tenen xarxa familiar o social. Un voluntari s’emparella amb una persona interna i l’acompanya també durant un temps a l’exterior, quan surt en llibertat.

Quina importància té, segons tu, l’acompanyament emocional i social en els processos de reinserció?

És fonamental. Les persones que no tenen suport familiar ni social necessiten un referent. La sortida de la presó, vista des de fora, sovint es percep com una alegria, però moltes vegades genera molt vertigen i molta por.

No hi hauria d’haver cap persona que sortís en llibertat definitiva sense cap mena de suport si no té xarxa familiar o social. Necessiten algú que els ajudi a fer aquest trànsit cap a la comunitat amb unes certes garanties d’èxit.

Hi ha alguna experiència o història que t’hagi marcat especialment durant tots aquests anys de voluntariat?

Experiències n’hi ha moltes. Ara mateix penso en una persona a qui vaig acompanyar i que després va tornar a la presó. Tot i això, em va demanar que continués anant-lo a veure. Ara tornem a plantejar com afrontar la seva futura llibertat definitiva. Que et demanin ajuda d’aquesta manera és molt satisfactori.

Però també hi ha fracassos. Hi ha acompanyaments que es trenquen i la persona voluntària ha d’aprendre a gestionar aquestes emocions.

Quin missatge donaries a les persones que tenen prejudicis sobre el món penitenciari i que no entenen la necessitat d’aquest tipus de voluntariat?

La societat sovint no vol saber res de les persones que estan a la presó. Hi ha qui pensa que haurien de quedar-s’hi tota la vida. Jo sempre distingeixo entre les víctimes, que tenen tot el dret al seu propi procés i al seu dolor, i el paper que ha de tenir la societat.

La societat ha d’entendre que les persones que estan a la presó han estat condemnades pels seus actes, però que també tenen dret a refer la seva vida i a viure al marge del delicte. I això, en molts casos, és molt difícil sense suport. Per això l’acompanyament és imprescindible per evitar la reincidència. Totes les persones que han comès errors tenen dret a reconstruir la seva vida.