20 anys del ‘No a la Guerra’

Al carrer hi havia nervis i emoció per saber quan es posaria a caminar la manifestació. Era el 15 de febrer de 2003 i, a Lleida, les persones i entitats que van articular la Plataforma del ‘No a la Guerra’ d'Iraq veien com la seua crida a dir no a la il·legal i infame invasió d'Iraq tenia una resposta que no havien imaginat.

A corre cuita calia reorganitzar l'espai i el recorregut de la manifestació per donar cabuda a totes les persones que s'aglutinaven darrere la pancarta ‘Aturem la Guerra del Petroli’, sostinguda per activistes anònimes i sense cap representant polític al davant. La capital ponentina es va trobar amb la manifestació més gran de la seua història -amb balls de xifres, com sempre, que anaven dels 16.000 de la Guàrdia Urbana als 30.000 dels organitzadors - però ningú negava que mai s'havia mobilitzat tanta gent als carrers lleidatans.

Això mateix va passar en multitud de ciutats i pobles de Catalunya que, amb un clam unànime, van declarar-se terra de pau. No hi va haver espontaneïtat d'un dia, sinó que al llarg de setmanes es va anar constituint la Plataforma del No a la Guerra. Es van fer assemblees en molts espais diferents, es va explicar geopolítica als instituts i a la universitat per frenar les informacions esbiaixades que llençaven alguns polítics i mitjans.

Es va incorporar la cultura de la pau en la pedagogia i aquesta va anar calant en les converses quotidianes a les trobades a la parada de l'autobús, o l'ascensor de la feina o mentre esperàvem torn al mercat de dissabte. En qualsevol racó del país es parlava de la construcció política i mediàtica d'una mentida com era la de culpar tot un país de l'atac a les torres bessones i de ser posseïdors d'armes químiques, sense ni una prova. Ens duien a la guerra i la població no entenia el motiu, calia respondre.

El govern espanyol, juntament amb els Estats Units i la Gran Bretanya, agermanats pels desitjos colonials d'acaparament de recursos aliens com el petroli, amb l'aberrant necessitat de fer moure l'engranatge de la indústria militar i per l'encegament de control polític a casa dels altres, van decidir portar la mort i la destrucció a l'Iraq. Aquella aliança va ocasionar una de les crisis més grans a l'Orient Mitjà que encara cueja 20 anys després.

La societat civil espanyola, malgrat tot, va obtenir una de les grans victòries democràtiques: la caiguda a les eleccions del govern del PP, amb José María Aznar al capdavant, i la retirada de les tropes espanyoles desplegades a l'Iraq. 20 anys després, quan ja s'ha demostrat sobradament que fou una guerra il·legal, que Iraq no disposava d'armes químiques, i després de milers de morts; encara no han estat jutjats els tres màxims responsables. En el cas espanyol, tampoc s'han demanat disculpes a la ciutadania iraquiana ni a l’espanyola.

A Catalunya, les demandes d'aquella ciutadania organitzada que reclamava pau, que exigia acabar amb els pressupostos militars per destinar-los a despesa social, va provocar l'aprovació el juliol d'aquell mateix any de la Llei de Foment de la Pau al Parlament de Catalunya, una llei pionera al món. La Llei té un preàmbul ambiciós i això com a poble defensor de la pau ens n'ha d'enorgullir:

"Cal impulsar una nova cultura de la pau, basada en l'abolició de la guerra i en el compromís d'arribar a acords pacífics que solucionin els conflictes; la pràctica de la no-violència; la promoció dels drets humans; el respecte dels drets dels infants; la promoció del desenvolupament econòmic i social sostenible; la reducció dels desequilibris econòmics i socials fins a erradicar la pobresa; la construcció de la seguretat global i el desarmament progressiu; l'esforç per a protegir el medi natural de les generacions presents i futures; el respecte i el foment de la igualtat de drets i oportunitats de les dones i els homes, i l'eliminació de les formes de racisme, xenofòbia i dels actes d'intolerància"

Ara ens cal passar de l'ambició de les paraules a fer-ne una realitat per a la vida. La voluntat de la llei cal que sigui aplicada i desenvolupada coherentment.

No tenim espai suficient per enumerar els múltiples conflictes armats que hi ha hagut al llarg d'aquests anys, on bona part de l'armament que s'hi ha destinat ha estat produït a l'estat Espanyol i en altres països del Nord. Guerres com la de Síria -que encara ens avergonyeix com hem negat els drets a les persones refugiades-, la del Iemen -a qui hem obviat mentre es jugava el mundial de futbol en el país agressor-, la del Tigre i tantes altres on la mort, la tortura, les violacions o el tràfic de dones i infants són el pa de cada dia i nosaltres permetem que en nom de la seguretat s'aixequin murs per no acollir les víctimes.

I com a colofó a la commemoració dels 20 anys del “No a la Guerra” ens situem a les portes de l’any d’inici de la guerra d'Ucraïna, també una invasió il·legal. En aquesta ocasió la societat civil no ha estat prou forta davant els embats de la política lligada a la indústria armamentista. La gestió del conflicte per part de les nacions alineades a l'OTAN ens deixa de nou amb falsos dilemes: la securització europea en lloc de la seguretat humana. En un moment de múltiples crisis, sobretot democràtiques, l'absurd concepte de "guerra justa" ens buida les arques públiques i augmenta encara més els pressupostos per a despesa militar, mentre no destina ni un sol cèntim a la recerca de construcció de pau.

L'absència de guerra no és la pau, però sí que és fonamental per poder construir una vida digna lliure de violències. Així doncs, ens cal tornar a l'esperit de la societat civil que ara fa 20 anys cridava ‘No a la Guerra’; exigim que els nostres governs promocionin i fomentin la pau i no contribueixin a les escalades militars.