Tothom tenim les nostres coses. Aquesta seria una d’aquelles expressions que, no per típica i tòpica que soni, té més o menys validesa que qualsevol altra generalització que cadascú de nosaltres som capaços de fer al llarg d’un dia. Una setmana. O un mes sencer. Ens l’haurem dit i ens l’hauran pronunciat un fotimer de vegades després d’haver fet un comentari curiós, de tenir una inquietud peculiar o de dur a terme alguna acció poc habitual per la majoria, encara que aquesta sigui silenciosa. En algun moment, la situació ens haurà fet sentir estranys, potser incompresos i, fins i tot, fora de lloc quan ens vèiem asseguts en un emplaçament idoni.

Però llavors apareix el dia en què aquell comentari, aquella inquietud i aquella acció que semblaven paranormals als ulls d’un món on la normalitat la carrega el diable, passen a esdevenir la primera pedra d’un nou projecte. Com per art de màgia o amb l’ajuda d’un destí capritxós, coincideixen en l’espai i en el temps unes quantes persones que senten certa complicitat quan comenten les mateixes inquietuds i les volen defensar, difondre o gaudir realitzant les mateixes accions o activitats. Aquest és el primer pas i el que vindrà després és el resultat de la inèrcia que aporten les ganes de compartir amb els demès allò que algun dia creies només a l’abast de ments pròpies de bitxos estranys. Com la teva. Perquè totes i tots seguim tenint les nostres coses, però això no vol dir que les de la resta siguin totalment diferents. Segur que hi ha persones en la mateixa circumstància que et trobes tu. Amb fòbies i fílies similars. Només es tracta de cercar qui. El com arribarà a posteriori, un cop aquelles complicitats s’hagin transformat, de cop i volta, en autèntiques afinitats.

I és que el teixit associatiu del nostre país és fruit d’un treball d’afinitats. Trobar-se. I, sobretot, compartir. La creació d’una entitat acostuma a ser l’acció que canalitza els comentaris i les inquietuds expressades un dia qualsevol en un context també qualsevol. No importa el motiu pel qual es constitueixen. No n’hi ha de vàlids. Ni de poc legítims. Tots valen per igual. Les fòbies i les fílies, per minoritàries que siguin, es poden convertir en una missió per la qual lluitar, i guanyar la batalla només serà possible si t’uneixes amb qui tens aquella inquietud en comú. Per petiteta que sigui. Per curiosa que pugui semblar. Les parelles s’uneixen per amor. Les entitats es creen per afinitats. Perquè aquell comentari que un dia va ser només teu, demà es pot transformar en una acció per seguir fent un món millor.