El salt que necessita el sistema educatiu

Alumnes treballant a l'aula Font: CDC a Unsplash

El salt que necessita el sistema educatiu

Resum: 

El sistema no estava preparat per a garantir una educació híbrida per a tothom (digital i presencial), ni estava preparat per a donar resposta de manera personalitzada a les diferents necessitats d’infants, adolescents i famílies.

 Font:

Joan Cuevas

Politòleg. Cap de projectes a la Fundació Bofill.

més articles de Joan Cuevas

Els temps que venen implicaran reptes majúsculs per a les nostres societats. Podríem pensar que aquesta afirmació és una mica fatalista, però són molts els informes prospectius que ho assenyalen. Algunes amenaces: l’emergència climàtica (l’any 2100 ens podria estar costant el 10% del PIB), migracions mai vistes (només de l’Àfrica Subsahariana a Europa s’espera passar dels 19 milions de persones el 2010 a 78 milions el 2050), o la destrucció de gran part dels llocs de feina més rutinaris. I un repte inesperat: la pandèmia de la COVID-19.

La nostra societat no es pot permetre entomar reactivament i a contrapeu aquestes amenaces. Cal avançar-se i enfrontar-les proactivament, de tal manera que fem possible el manteniment i millora d’una societat que volem democràtica, justa, igualitària, i amb el màxim de benestar de manera generalitzada. Però si no fem els deures els reptes comportaran reculades socials importants.

Aquestes amenaces posaran fortament contra les cordes un dels pilars centrals que permeten construir societat: el sistema educatiu. De fet, la crisi de la COVID-19 ha evidenciat que no estem preparats per entomar els reptes que venen. El sistema educatiu té molts deures per fer. El sistema no estava preparat per a garantir una educació híbrida per a tothom (digital i presencial), ni estava preparat per a donar resposta de manera personalitzada a les diferents necessitats d’infants, adolescents i famílies.

Hi ha però un bona notícia. Més de la meitat dels docents volen més innovació, i ja hi ha un grup ja molt gran experiències d’èxit a l’hora de transformar centres educatius o altres iniciatives socioeducatives comunitàries. El sistema no ha fet els deures, però la societat està preparada per implementar canvis ambiciosos.

Quins són doncs els principals frens per poder implementar els canvis necessaris al sistema? Cal assenyalar tres obstacles.

El primer és la idea que millorant una mica el que tenim ja tindrem suficient. No és això, el que necessitem és un canvi de paradigma, tal i com assenyalen les evidències internacionals i les experiències de transformació de centres educatius. No hem de millorar una espelma, hem d’instal·lar una bombeta, perquè sabem que existeix i que funciona. Cal situar al conjunt de la comunitat educativa en aquesta ambició de canvi (i no de petites millores).

El segon fre és de governança: cal articular una massa crítica en suport del canvi. No és suficient tenir bones idees i persones que hi donen suport. Cal articular el canvi, perquè si no es fa, les pors tenen totes les de guanyar per aturar el procés. Com diu Judith Buttler “De vegades hi pot haver progressos, però el progrés no és necessari, no és inexorable. No som enginyers del futur, però (...) podem establir les aliances que facin possible que passin coses”.

El tercer fre és el de la manca d’una agenda de canvi. Quines són les palanques clau que cal canviar? Assenyalo 4 grans àmbits de política educativa que caldria impulsar els propers anys:

  • Segregació escolar i gratuïtat de l’escolarització. Sabem que per a que una persona pugui aprendre amb qualitat s’han de donar determinades condicions de base. Per exemple, sabem que quan l’alumnat vulnerable va amb alumnat vulnerable en un mateix centre, els seus resultats educatius als 15 anys són equivalents a 2,5 anys menys d’escolarització respecte la mitjana. Per evitar-ho cal garantir baixos nivells de segregació, i Catalunya està a la cua de la Unió Europea. Per reduir la segregació sabem el que cal fer tant a nivell municipal com a nivell global. Un altre exemple: sabem que encara hi ha aspectes que considerem bàsics de l’escolarització que no són gratuïts (materials, excursions, colònies). Cal posar-hi remei.
  • Programes per accelerar la transformació educativa. Hi ha evidències sobrades que l’educació ha de ser competencial (i no memorística), ha de ser experiencial, col·laborativa, personalitzada, amb una avaluació formativa. Però a nivell de sistema costa acompanyar, capacitar i impulsar aquests canvis a nivell de tota la xarxa de centres educatius. Hi ha experiències de les quals podem aprendre per poder traslladar aquests canvis a tots els centres, com ho va ser Escola Nova 21. Cal impulsar programes d’aquest tipus a gran escala.
  • Hi ha reformes estructurals del sistema educatiu pendents des de fa anys que cal implementar sens falta. Alguns exemples: Impulsar definitivament un finançament asimètric per als centres, que assigni recursos segons grau de necessitat; Un sistema d’accés a la docència i formació inicial com la de la majoria de països europeus, no memorístic sinó competencial i pràctic; Una política de desenvolupament i formació docent que faci créixer als professionals i apliqui les mateixes evidències d’aprenentatge (no formacions memorístiques, sinó experiencials, col·laboratives i competencials); o una política ambiciosa d’orientació educativa i de reducció de l’abandonament escolar.
  • Una política educativa realment 360. Afortunadament Catalunya és un país amb un potent entramat associatiu amb un paper educatiu clau. Però cal una política pública que aprofiti tota aquesta potencialitat. Un exemple pot ser Portugal, que en pocs anys ha impulsat polítiques que garanteixen el gaudi d’experiències educatives més enllà de les estrictament lectives.
Etiquetes: 

Afegeix un comentari nou