Succeeix poques vegades. I quan passa, ningú sabem molt bé com abordar-ho. Les consignes socials no existeixen per aquestes circumstàncies. I si la persona afectada és algú molt especial i conegut, és un còctel que no saps bé com sortirà. Però a vegades surt molt bé, tan bé, que sembla arribar a revertir la mateixa transcendència del moment.

Això és el que està passant aquests dies amb l'Arcadi Oliveres. L'anunci fet, sense embuts ni anestèsia per ell i la seva família, de la seva malaltia terminal, ha sacsejat a mig país. I com deia, l'excepcionalitat de la situació i el carisma de la persona, han fet que tot s'hagi capgirat.

La malaurada mort del seu fill fa uns anys, varen ensenyar a l'Arcadi, que els funerals poden ser guaridors, però és molt millor si tot plegat, ho podem fer abans del funeral. I acceptant la seva situació amb una enteresa, pròpia del personatge que ha estat sempre, ha permès el retorn d'un petit percentatge de la gratitud de tanta gent a tot el país de tot el que generosament ha donat durant tants anys. I encara que el percentatge sigui petit, quan és tant el que s'ha donat i tanta la solidesa que s'ha transmès, el retorn és una allau de gratitud, bondat i emoció.

He tingut la sort de trobar un moment aquests dies per parlar amb ell i "abraçar-lo". El mateix Arcadi de sempre. Sensible, personal, proper i lúcid. Crec que mai havia anat a parlar explícitament amb ningú, amb la clarividència, per ambdues parts, que allò era un comiat. Un agraïment, però també un comiat.

Només una persona com ell, és capaç d'aprofitar el moment per disculpar-se un cop més per una anècdota sense importància d'un oblit de fa molts anys.
Gestiona el seu comiat, amb la mateixa lògica que gestionava l'agenda en plena activitat. Quan una vegada li vaig preguntar amb quin criteri decidia quina xerrada feia, intentant entendre la lògica, em va respondre: "L'únic criteri és que hi càpiga a l'agenda". I anava amunt i avall per tota Catalunya amb la seva furgoneta.

La seva pedagogia, el seu discurs, les seves idees, el seu suport incondicional a qualsevol iniciativa que tingués sentit per ella sola, han fet de l'Arcadi algú molt especial. Molta gent ha vist encendre valors, esperança i esperit de lluita en les seves xerrades. Avui escoltava algú que explicava que la seva mare deia: "Cada vez que escucho a Arcadi, pierdo un poco la fe en la maldad humana"

I és exactament això. En un món on tot funciona amb uns esquemes preestablerts, l'Arcadi amb la seva manera de fer, els trencava tots, i el contingut que acompanyava a aquesta forma també era nou i esbotzava tota la formalitat i el discurs. La no-violència i l'exposició de forma pausada, però de contingut absolutament revolucionari, encenia totes les sales on ell ha estat explicant, un i mil cops, tot el que ha anat digerint i aprenen.

Tenim una sort, i és que la seva prolificitat, ha fet que les llavors s'hagin estès per tot arreu, i som centenars, potser milers que ens recordem d'ell quan hem d'abordar un nou projecte, prendre una actitud o fer una xerrada. És un bon llegat. I el millor de tot plegat, li hem pogut dir abans que marxi. Gràcies, Arcadi!

Article original publicat a La Creu del Sud