Mohammad El Gazawi diu que ja no és un refugiat. Va créixer a Síria, va fugir per la guerra, va malviure durant mesos al camp d'Idomeni, a Grècia, i va ser un dels pocs que va aconseguir sortir d'allà pels compromisos d'acollida dels estats europeus: ell va triar Espanya, i hi va arribar com a refugiat el 29 de desembre del 2016. Però ara ja s'ha emancipat. Ha sortit del programa estatal d'acollida, ha aconseguit guanyar-se un sou, i té una vida estable i segura. "Tot va bé, perfectament, sense problemes, per fi visc normal", diu.

Quan va esclatar l'èxode de Síria i milers de sirians es van quedar atrapats en la ruta dels Balcans cap a Alemanya, la Unió Europea es va comprometre a acollir 160.000 persones dels camps de refugiats de Grècia, Itàlia i Líbia, entre d’altres. Els grans estats europeus van incomplir flagrantment els compromisos: a Espanya, de les 17.337 persones previstes en van acabar arribant tot just 2.792. Una, el Mohammad.

Era la primera vegada des de la Segona Guerra Mundial que Europa havia de fer front a una crisi de refugi: hi havia persones picant a la porta, i Europa no tenia a punt l'habitació dels convidats.

En termes globals, el problema era minúscul. Al món, hi ha 68,5 milions de persones desplaçades o refugiades. El 2016, Europa es comprometia tot just a acollir-ne 160.000. Un any abans, Alemanya sola havia obert les fronteres per a gairebé un milió de sirians. I estats com Turquia (3,5 milions) o el Líban (1 milió) gestionaven una porció molt més gran de l'èxode sirià. Però situava la Unió Europea i els governs estatals davant d’una disjuntiva històrica: impulsar una política d'inclusió i gestió de la diversitat, que requeria pedagogia i respostes complexes, o fer una política reactiva, configurada al volant de la por i el recel.

En aquell context, Casa Nostra Casa Vostra va organitzar a Barcelona la manifestació més gran del món per l'acollida. I va créixer una consciència social per encarar la crisi d'acollida des de la perspectiva dels drets humans. En contrast amb el racisme rampant, emergia una societat civil compromesa, que aplanava el camí per fer una política valenta de reformes profundes. Hi havia l’oportunitat de derogar la Llei d'Estrangeria i elaborar el reglament de la Llei d'Asil, a Espanya; de renovar el Pacte Nacional per la Immigració i dotar de mitjans suficients la Secretaria d'Igualtat, a Catalunya, i, en general, d’encarar les migracions i el refugi des d'una perspectiva de desenvolupament social, humà i econòmic.

Lamentablement, la majoria d'institucions no van saber aprofitar la finestra que s'obria. I així hem arribat, tres anys més tard, a la situació d'avui. L'exili sirià s'ha frenat, però persisteixen en molts llocs del món les desigualats, els conflictes, les persecucions ideològiques i la crisi climàtica. Fa tres anys, Espanya no va ser capaç de complir el compromís d'acollida de 17.337 persones. L'any passat, van sol·licitar asil a l'Estat 54.065. I aquest any, de gener a maig, han estat 46.596, cosa que fa vaticinar un altre any rècord. Ara no venen de Síria, sinó de Veneçuela, per la crisi política; de Colòmbia, per la "situació volàtil" des dels acords de pau amb les FARC, segons l'ACNUR, i de l'Amèrica Central (Nicaragua, Hondures i El Salvador), per la violència de les maras, que els governs són incapaços de frenar.

Sense haver fet els canvis estructurals necessaris per afrontar aquesta nova realitat, l’Estat té aparença de col·lapse en la gestió de l’acollida: mesos d’espera per obtenir la primera cita a l’Oficina d’Estrangeria, més mesos d’espera per a l’assignació de plaça en un centre d’acollida, lentitud exasperant en els tràmits, en l’obertura de noves places i en la gestió administrativa. A Barcelona, Migrastudium ha arribat a crear un programa d’acolliment per als sol·licitants d’asil que no tenen sostre mentre esperen per a la primera entrevista, i que han de dormir al carrer.

Malgrat això, la fortalesa de la societat civil, la gestió de moltes entitats i la solidaritat del veïnat han propiciat moltes històries d’èxit. Hi ha Mohammads a cada cantonada. Hi ha refugiats a la universitat, hi ha famílies senceres que han trobat aquí la calma que necessitaven, hi ha refugiats que han obert empreses, hi ha empreses que no s’aguantarien sense la feina dels refugiats, hi ha nadons que han crescut en un país en pau, hi ha refugiats en pobles minúsculs, hi ha cases que feia temps que eren tancades i que han tornat a obrir. Hi ha vida, hi ha esperança, hi ha futur.

I això és així perquè el dret d’asil és un dret fonamental, recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, i desenvolupat a la Convenció de Ginebra. No és optatiu, ni un caprici ni una opció política. Aplicar-lo és una obligació moral i legal de tots els Estats. I l’obligació de la ciutadania és vigilar que es compleixi.