La pobresa infantil: per fi arriba la voluntat política?

3 de cada 10 infants i adolescents creixen en risc de pobresa i/o exclusió social a casa nostra. Amb la crua dada del 34,5%, Espanya ocupa el primer lloc en pobresa infantil de la Unió Europea, i el que és pitjor: l’evolució mostra una tendència a l’alça (la taxa és 2 punts més alta que el 2022 i és la més alta des del 2015), segons un informe de la European Anti-Poverty Network (EAPN). La taxa catalana és del 32,6% i a la ciutat de Barcelona és del 32,3%, uns 76.443 infants i adolescents. Malauradament les llars amb infants i adolescents , sobretot les monomarentals, tenen més risc de patir pobresa i/o exclusió que el conjunt de la població o que altres tipus de llar. 

Més enllà de les mitjanes, a ningú se li hauria d’escapar, tampoc, la realitat diferencial dels territoris que fan que, per exemple els districtes de Ciutat Vella i Nou Barris a Barcelona, tinguin taxes de pobresa infantil molt més elevades que la mitjana de ciutat. 

La pobresa en el treball (tot i que ha experimentat una lleugera millora en els darrers anys) i el cost de l’habitatge (que continua ofegant a moltes llars, sobretot quan hi ha infants) estan a la base de l’empobriment de les condicions de vida dels infants. 2 de cada 10 nens i nenes a Barcelona pateixen carències socials i materials severes, com ara no poder anar de vacances una setmana a l’any, no poder fer front a una despesa imprevista de 700€ o no poder mantenir l’habitatge a una temperatura adequada (tant a l’hivern com a l’estiu). 

És per això que Europa ha demanat a Espanya que se’n ocupi. I la ministra d’Infància i Joventut, Sira Rego, ho ha dit ben clar aquest juliol: “Hem de tancar la bretxa d'inversió en la  infància que tenim amb la resta de la UE. Passar de l'1,5% del PIB al 2,4%. Tenim les eines, tenim la riquesa. Només l'hem de redistribuir. I l'únic ingredient necessari per fer-ho és la voluntat política”. Europa demana a l’estat espanyol que augmentin els ajuts a les famílies amb infants (Espanya s’ha caracteritzat per tenir un sistema de transferències a les famílies històricament molt feble) i que incrementi les garanties perquè més famílies puguin beneficiar-se de les ajudes disponibles (per exemple només 2 de cada 10 famílies potencialment beneficiàries del complement per a la infància vinculat a l’Ingrés Mínim Vital l’acaben ingressant).

Barcelona prepara una estratègia conta la pobresa infantil

Afortunadament les alertes han activat mecanismes en la bona direcció: Espanya desplega des de l’any 2022 i fins al 2030 el Pla d’Acció Estatal per la Implementació de la Garantia Infantil Europea, que donarà resposta a la recomanació que Europa va fer arribar a tots els seus estats membres de desenvolupar plans i estratègies per prevenir i combatre la pobresa infantil, trencar el cicle de transmissió intergeneracional de la pobresa i fomentar la igualtat d’oportunitats. 

En l’àmbit autonòmic, i alineat amb nova Agenda de reptes per a l’actualització del Pacte per a la Infància (2023), el passat mes de març es va presentar l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya 2024-2030, amb la finalitat de reduir la pobresa infantil de manera contundent i avançar cap a la igualtat d’oportunitats de tots els infants i adolescents de Catalunya. 

I, en l’àmbit local, Barcelona està en procés d’elaborar la seva pròpia estratègia per combatre la pobresa infantil, de cara al 2025 i amb horitzó 2030. 

Les palanques per trencar el cicle de la desigualtat

Tal vegada un dels elements més esperançadors de les noves estratègies polítiques per lluitar contra la pobresa infantil és que, a banda de reforçar el sistema de transferència de rendes (la ministra Rego vol impulsar una prestació universal de 200€ per fill a càrrec) es focalitzen en les palanques per trencar el cicle de reproducció de les desigualtats. Perquè un infant que creix en pobresa té altes probabilitats de patir pobresa en l’edat adulta i de tenir una llar en la qual els seus fills i filles també patiran pobresa.

Per això és tant important que els plans i estratègies no només millorin el sistema de transferències a les llars amb infants a càrrec, sinó que es complementin amb mesures que garanteixin l’accés efectiu i gratuït a serveis d’educació i cura de la primera infància; a una educació obligatòria de qualitat i accés gratuït a activitats extraescolars; a l’assistència sanitària (també d’oftalmologia, dentista i ortopèdia); a una alimentació saludable i a, com a mínim, un àpat saludable per dia lectiu; i també a garantir un habitatge adequat (en cost i en condicions d’habitabilitat).

Hem identificat aquestes palanques de canvi en les mesures esmentades, de manera que Europa, Espanya, Catalunya i Barcelona estarien alineades en els principals eixos de lluita contra la pobresa infantil. Els resultats estan encara per demostrar, però cal esperar que aquest nou focus polític generi un canvi de tendència en les taxes de pobresa d’aquí al 2030. 

I és que la lluita contra la pobresa en la infància no només és una qüestió de justícia social i de garantir els drets reconeguts dels nens i nenes. És també un repte d’intel·ligència col·lectiva. Tot just l’any passat un informe de l’Alto Comisionado de Lucha contra la Pobreza Infantil calculava que la pobresa infantil té un cost de, com a mínim, 63.079 milions d'euros a l’any, que és l’equivalent al 5,1% del PIB espanyol de 2019. I no es refereix al cost que té finançar les polítiques d’infància (hem indicat a l’inici de l’article que és de només l’1,5% del PIB), sinó ben al contrari, es refereix al cost que té no fer-ho. No invertir en infància es tradueix a nivell de país “en una reducció en la productivitat (perquè disminueix el potencial d'ocupació i ingressos de futurs treballadors i treballadores), en una reducció de la qualitat de vida i de l'estat de salut , i en una càrrega addicional en el cost i l'eficiència dels serveis públics”.

La qual cosa ens indica que mantenir alts nivells de pobresa infantil no només és profundament injust, sinó que resulta altament ineficient (recordem: l’1,5% del PIB d’inversió -totalment insuficient- es tradueix en un 5,1% del PIB en costos per no haver invertit més en la infància). Invertir en infància no només reduirà aquesta bretxa cost-benefici sinó que parlarà d’una societat a qui li importen les generacions actuals, i les futures.