Soc actriu, narradora oral i dramaturga. Els meus espais de treball poden ser els escenaris, les biblioteques, els carrers o el meu escriptori. Quan vaig estudiar arts escèniques, no vaig imaginar que podria treballar en un hospital. I, en canvi, això és el que ha acabat passant. Als hospitals he contat històries i dirigit escenes. Al costat del personal sanitari i els pacients, hem escrit contes i poemes, hem jugat, hem cantat, hem rigut i gaudit de l'activitat artística.

Aconseguir conquistar aquest territori ple de prohibicions, de normes i de protocols ha estat una batalla temerària. Són moltes les associacions culturals, els artistes i els voluntaris que han anat guanyant terreny als hospitals. Ho han fet a força de demostrar, amb les seves accions, que l'art és una via de comunicació indiscutible entre la malaltia i la salut. És un vehicle que ens permet integrar a les nostres vides, de diverses formes, allò que ens sobrepassa: el dolor, el fracàs, la mort.

L'art ens permet simbolitzar sense explicar. És un acte íntim i, alhora, expansiu, que ens deixa veure, a través dels seus codis, les emocions. Sensacions que s'amaguen darrere d'un diagnòstic, una incertesa o una espera.

Quan es practica una activitat artística dins de l'hospital, aquest procés és capaç de transformar moments d'estrès en instants poètics. Quan creem, l'univers imaginat canvia l'ordre de les regles, les jerarquies solen diluir-se, les noves normes emergeixen com un salvavides enmig de la tensió i la rigidesa. És com obrir les finestres en un espai tancat i assetjat per la por. Respires. Entres en el joc proposat amb un estat d'ànim, i tornes a la realitat distret, embolicat en l'aura de la creació.

El joc, germen de tota activitat artística, és un mediador entre el que és real i imaginari i, sobretot, un productor de poètiques. Ens permet ser-ne un altre, transformar l'espai i el temps. Les llargues esperes agraeixen aquells instants en què el joc apareix, en què vivim per moments “una altra realitat”.

Llegir, actuar, pintar, esculpir, tocar un instrument, són activitats que no formen part de l'itinerari que imaginem en el nostre trànsit per un hospital. No obstant això, quan estem en una situació de crisi, la pràctica o la recepció de l'art en els espais sanitaris, pot avivar el procés de catarsi que retorna a l'ésser humà aquesta pulsió de connexió amb l'altre. Et fa menys vulnerable.

L'expressió artística és una activitat que, des del seu propi llenguatge, ens dóna l'oportunitat de comunicar-nos sense límits, de ser intensament més humans, intensament forts, intensament fràgils.

Quan un hospital li obre les portes a un col·lectiu que vol afavorir la convivència, la socialització i el vincle, es beneficien no sols els pacients, sinó els seus familiars i el personal sanitari. Als pacients els permet tornar a ser, i els alleuja de l'estigma de "ser" un malalt o patir una malaltia. Al personal sanitari els allibera dels seus rols fixos, els dóna l'oportunitat de mostrar-se, i sobretot li permet fer la seva tasca professional amb un pacient més relaxat, més animat. Llavors, això que al principi era és només un punt de suport, sol convertir-se en una necessitat.

Una necessitat de la qual cada vegada estem més conscients. Fins i tot quan una pandèmia ataca el nostre sistema sanitari, pensem en les emocions que queden reprimides davant l'emergència. Sabem que l'art pot ajudar a conciliar aquestes emocions, ajudar-les a florir, convertir-les en un fruit amb el qual podem alimentar les nostres fortaleses.

L'art és teràpia? Des de la meva experiència puc dir que no. No obstant això, facilita processos de comunicació, relaxa al pacient, el convida a evadir-se i al mateix temps, l'ajuda a trobar-se amb si mateix. Quan l'art entra en un hospital transforma tot al seu voltant. No és un complement a una teràpia o a un tractament. L'art, com diria el poeta Enric Casasses, no és teràpia, és salut.