La gent que ens movem en l’àmbit 'social' parlem de persones en 'situació de vulnerabilitat', 'en risc d’exclusió social', 'd’inserció sociolaboral', 'd’ocupabilitat', de 'competències transversals', i d’altres paraulotes que sovint acabem entenent només nosaltres. De què estem parlant? Per què, amb tota la xarxa pública d’Oficines de Treball, Serveis Locals d’Ocupació, Sistema de Garantia Juvenil i d’altres polítiques d’ocupació que existeixen, és necessari que les entitats socials també s’hi dediquin?

Per dir-ho senzill, el nostre mercat de treball està dissenyat de manera que sempre hi haurà més persones que volen treballar que llocs de treball disponibles. Com si fos el joc de les cadires, no n’hi ha per a tothom. A banda de qüestions més estructurals del treball al mercat que no ho posen fàcil, i en les que no entrarem per manca d’espai en aquesta reflexió, la capacitat de trobar una feina i mantenir-la depèn de diverses qüestions, com ara la formació (allò que sap fer), la disponibilitat (fins a on pot anar a treballar i en quin horari), l’estat de salut o el com de bé es presenta en els processos de selecció, entre d’altres.

Les empreses, en els processos de selecció busquen el millor, de manera implacable, i, així, les persones que presenten mancances en algun o diversos d’aquests aspectes queden descartades una vegada i una altra.

En alguns casos estem parlant de persones que amb una petita orientació o formació podran sortir endavant i, en d’altres, parlem de persones que no tenen formació, que els fracassos anteriors els han portat a perdre la confiança en si mateixos, de vegades també han perdut els hàbits més bàsics, han de resoldre qüestions de salut o familiars que limiten la seva disponibilitat, no se senten part de la societat que els envolta, no saben moure’s pel seu entorn, etc. Els motius són múltiples i sempre complexos i la qüestió és que quan aquestes persones volen sortir endavant mitjançant una ocupació laboral, necessiten algú que estigui per elles.

Actualment, els serveis d’ocupació públics acostumen a ser útils per aquelles persones que compten amb un major nivell d’autonomia. Allà on cal una atenció molt més individualitzada, molt més a mida, molt més pacient i llarga en el temps, molt més integral i coordinada amb altres serveis, es fan imprescindibles les entitats socials. A Catalunya, fa dècades que desenes d’entitats socials cobreixen aquest espai acompanyant aquestes persones de manera ajustada a les seves circumstàncies i innoven en funció de les canviants necessitats socials.

L’especialització de vegades ve donada en funció de la dificultat (haver passat per presó, haver patit maltractaments, haver estat sota tutela pública, tenir dificultats funcionals, haver viscut un procés migratori, haver viscut processos d’addicció, entre d’altres), d’altres vegades ve donada pel territori d’actuació.

Tot i que sovint són desconegudes per a la societat en general, han esdevingut necessàries per a implementar polítiques socials i d’ocupació amb aquelles persones que volen treballar i que, com diem, presenten més dificultats de les habituals. El seu paper de trinxera ajuda a reconduir vides que s’havien trencat i contribueixen a una societat més equilibrada.