Repensar la cobertura del conflicte a Ucraïna des del periodisme de pau

“(…) desaprendre la guerra, desconstruir-la, mostrar allò que els discursos amaguen sobre ella, per reconstruir les múltiples maneres en què els éssers humans podem fer les paus”.

Vicent Martínez Guzmán, Filosofía para hacer las paces

La cobertura mediàtica sobre el conflicte russo-ucraïnès arran dels moviments del govern rus del passat mes de febrer de 2022 requereix d’una lectura crítica que demana deixar de banda els binarismes per donar context i aprofundir.

Des d’un enfocament de comunicació per a la pau, podríem classificar les cobertures en 5 grans blocs: les que enfervoreixen el conflicte; les que subratllen la propaganda de tots els actors recaient en la desinformació; les que s’atansen a la guerra des de la superficialitat i només col·laboren en la infoxicació de la opinió pública; les que amaguen la informació sobre aquells subjectes i grups que treballen pel fi de la guerra i, per últim, aquelles cobertures que es posicionen amb les víctimes i els subjectes més vulnerables i que es distancien del discurs hegemònics de les elits.

1) D’una banda, aquelles peces que animen, trivialitzen i, fins i tot, ‘glamouritzen’ la guerra amb una certa estatització com, per exemple, el reportatge sobre Olena Zelenska, parella del president Zelenski, en la coneguda revista de moda Vogue o certes informacions donades al principi del conflicte com l’especial del programa La Clave de La Sexta del 29 de març on es banalitzaven els cossos paramilitars i es donaven dades errònies sobre la seva inoqüitat.

2) Les cobertures que sucumbeixen a la propaganda de guerra (opacitat, censura, especulació, obstacles a la llibertat de premsa...) i que, per tant, col·laboren en l’escalada militar com totes aquelles centrades en la demonització de Putin i la glorificació de Zelesnki deixant de banda les consideracions polítiques, econòmiques i geoestratègiques de tots els actors implicats, inclosos l’OTAN, Estats Units i la Unió Europea i les seves respectives “posades en escena”.

3) Aquelles informacions simplistes que no aporten una bona anàlisi del conflicte i que se centren en la reproducció constant de la violència directa i la retransmissió ‘en viu’ i ‘en directe’ al més pur estil ‘reality show’, abundant en el soroll informatiu i l’espectacularització de la guerra i no deixant espai dins l’allau informatiu per pensar opcions de resolució del conflicte més enllà de la immediatesa.

4) En quant a les mancances i silencis, podríem dir que la cobertura general del conflicte entre Rússia i Ucraïna s’ha caracteritzat també per no haver mobilitzat la societat civil i haver invisibilitzat les accions i iniciatives de pau arreu o les notícies sobre objeccions i desercions en les quals no s’ha posat el focus.

5) Per últim, també cal destacar allò que s’ha fet bé o que s’ha rectificat durant els darrers sis mesos. Així, per exemple, és just afirmar que els mitjans han parat atenció a les persones refugiades i han exposat la crítica, també reiterada des del moviment antiracista, de la doble vara de mesurar en el tractament tant mediàtic com institucional que han rebut les persones que fugien d’altres conflictes com el de Síria o Afganistan. També, alguns mitjans com la BBC han establert certa distancia vers l’emissor de la informació, sense assumir-la com a pròpia (segons l’OTAN, segons fonts oficials del govern X, etc.).

Aquests són alguns dels elements que dibuixen el retrat robot de la cobertura mediàtica dels primers mesos de conflicte. Ja se sap, però, que amb la cronificació de la guerra, la novetat i l’impacte social decauen, i també ho fa el temps informatiu. La guerra fora de focus és encara més perillosa i, probablement per això, aquest és el moment per a reflexionar sobre aquesta praxi periodística d’immediatesa i els seus valors, i desviar la mirada cap a aquelles cobertures que busquen anar més enllà del fet històric i del relat intrèpid i que volen, tal com explicava la periodista Olga Rodríguez en el seu article ‘Donde las madres entierran a sus hijos’, exercir com a corresponsals del pau.

Parlem d’un periodisme, doncs, que obre finestres de possibilitat a la sortida del conflicte i que posa la mirada en l’alto el foc en la resolució, i a futur, en la reconstrucció i la reconciliació. Un periodisme que treballa en favor de la prevenció d’altres possibles conflictes i que posa en valor el diàleg enmig de la polarització. Un periodisme que humanitza, que fomenta l’empatia i la comprensió dels fets. Un periodisme, al cap i a la fi, que mostra el patiment de totes les parts i que posa les cures i la vida –fins i to enmig del caos– al centre del relat informatiu.