Impotència, ràbia, tristor, però a la vegada, esperança, força i solidaritat, molta solidaritat. Solidaritat dels qui van socórrer les víctimes, dels taxistes que desallotjaven el centre de Barcelona, dels qui van córrer als hospitals, sense l'existència d'una demanda explícita, a donar sang, d'aquells qui van sortir a oferir una mica de menjar i aigua als centenars de vehicles aturats a les rondes de Barcelona... Solidaritat, d'un poble, d'una ciutat, d'un país que sempre ha enarborat la bandera i els valors del voluntariat, l'altruisme i en definitiva de l'associacionisme.

Tots units fem força, com diu la cançó, i segueix, tant se val d'on venim i aquest és el lietmotiv. La solidaritat no hi entén d'orígens ni religions, hi entén de persones. Persones que ens han deixat, innocents que ja no hi són. Persones que sense conèixer als primers s'han bolcat i empatitzat de seguida amb les seves realitats i familiars. Però no ho oblidem, també persones que han matat, en nom de qui sap què o amb l'objectiu de qui sap qui. Esgarrifances en sentir que tenien entre 17 i 29 anys. Criatures! A qui se'ls hi ha inculcat un fanatisme malaltís que té per objectiu arrabassar la vida! Jovent manipulat i maldestre, no lliure de culpa, però manipulat. I què podem fer enfront d'aquesta realitat? Què podem fer davant d'aquesta nova xacra que ens truca a la porta i que ve de la porta del costat? Sentit i esperit crític! Cal que vetllem pels nostres germans, amics, coneguts, cal que eduquem en el sentit crític! Que els joves creixin amb uns valors sòlids i que tinguin la capacitat de destriar entre els diferents camins que la vida els hi ofereix. I sobretot no ens hem d'arronsar, hem de sortir de casa amb el cap ben alt i tenir clar que no tenim por, que el terrorisme no pot vèncer, que l'esperança és la força que mou muntanyes i que les nostres vides, tot i patir un fort sotrac, seguiran endavant, igual que ahir, igual que demà.