Ann Desola: “Vivim en un sistema patriarcal que dubta de la capacitat de la dona per ocupar càrrecs de poder”

Tot i que les dones són majoria en molts àmbits de la nostra societat, sovint, aquestes esdevenen una minoria quan parlem de la seva presència en càrrecs directius o òrgans de poder.

Entrevistem a l’Ann Desola, presidenta del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), per conèixer la seva realitat i amb quines dificultats, encara avui, es troben les dones en l’àmbit del Tercer Sector i del món educatiu.

Ets dona, jove i presidenta d’una entitat, tres conceptes que, malauradament, poques vegades van lligats. Per què creus que costa tant que les dones puguin ocupar càrrecs de poder en l’àmbit del tercer sector?

Hi ha dues qüestions. Vivim en un sistema patriarcal que posa en dubte la capacitat de les dones per ocupar càrrecs de poder, ja no només al tercer sector, sinó a qualsevol àmbit. Això suposa, per una banda, que els obstacles que ens trobem al camí siguin més grans que els dels nostres companys. Se'ns invisibilitza a les reunions, no se'ns té en consideració quan s'han de prendre decisions i hem de tenir opinions més formades que els homes perquè no siguin jutjades. És difícil haver d'aixecar la veu per fer-te sentir i reivindicar el teu paper constantment.

Això va molt de la mà amb la segona qüestió que comentava: la síndrome de la impostora que crec que moltes de nosaltres tenim. Quan el món et diu una i una altra vegada que potser no estàs preparada pel lloc que ocupes, acabes dient-ho a tu mateixa. Ens costa reivindicar-nos i ocupar espais perquè mai ens sentim prou capacitades per fer-ho i això fa que companys que potser tenen menys preparació que nosaltres ens passin per davant perquè no tenen cap complex en fer un pas endavant.

Des de la teva experiència personal, amb quines dificultats addicionals han de lidiar les dones per accedir a càrrecs directius?

Una cosa que em fa molta ràbia és que les dones no ens puguem equivocar. Sona contundent, però és així. Quan una dona s'equivoca, s'invaliden la resta dels seus arguments. Quan una dona perd els nervis i fa un cop a la taula, passa a ser una histèrica que no sap controlar les seves emocions. Quan una dona diu que no se sent còmoda o que se sent invisibilitzada, tothom li diu que té raó perquè és el que se li ha de dir, però a partir d'aleshores tot el que digui tindrà a veure amb el fet que se sent insegura i no amb què tingui una opinió diferent.

Mai m'ha costat reconèixer els meus errors i crec que la majoria de persones amb qui he treballat ho podrien dir. No soc orgullosa i al CJB he tingut la sort de comptar amb un equip que sempre que m'ha hagut de fer crítiques, les ha fet de forma constructiva. I, així i tot, tinc la sensació que m'he passat mig mandat disculpant-me per errors comesos per altres persones que, sentint-me demanar perdó, no m'han parat per dir que també tenien part de responsabilitat en les decisions. Al contrari, m'han fet un copet paternalista a l'esquena.

Amb quines altres desigualtats es troben les dones dins del Tercer Sector?

Fins ara he mencionat molt el gènere i molt poc una altra cosa que crec que és igual d'important: participar costa diners. Per ocupar espais de decisió dins el Tercer Sector cal dedicar-hi temps, i és difícil treballar a jornada completa i participar activament.

Si a les dones ens costa fer-nos lloc al món associatiu, sent treballadores encara més. Ens veiem abocades a fer malabars entre la feina, les cures de la llar i una militància que ja de per si té dificultats. Moltes entitats no tenen pressupost per pagar desplaçaments i altres despeses que poden generar les seves afiliades, i això comporta que ho hagin d'assumir elles. Sempre parlem de la importància de diversificar la militància, però com pot una mare soltera, treballadora i cuidadora de la llar, participar d'una entitat si no es té en compte la conciliació familiar?

En l’àmbit universitari, els darrers informes indiquen que, tot i que les dones són majoria a les universitats, aquesta presència es veu reduïda quan ens fixem en els òrgans de govern. Sense anar més lluny, si donem un cop d’ull a les universitats públiques catalanes, només trobem una rectora. A què creus que es deu?

El món acadèmic sempre ha estat hipermasculinitzat i això té molt a veure amb la conciliació familiar i amb la priorització dels objectius vitals. S'ha dit moltes vegades que quan una dona acaba els estudis superiors, es troba que si vol continuar formant-se ha de renunciar a tenir una família.

Això passa també a la vida laboral: ser mare és un problema per ascendir a la feina i per ocupar càrrecs directius mentre que ser pare no ho és. Que no hi hagi més dones als òrgans de govern de les universitats no és un tema propi dels centres educatius, sinó que té a veure amb l'estructura social.

Com pot afectar a l’educació del jovent universitari el fet que les universitats siguin gestionades majoritàriament des d’una perspectiva masculina?

Com en tot, si les decisions les prenen majoritàriament els homes, les necessitats i les problemàtiques de les dones quedaran invisibilitzades. És necessari que els òrgans de govern de les universitats estiguin diversificats i estigui representada l’heterogeneïtat de l'alumnat.

Des del teu càrrec al CJB i anteriorment a l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya, t’has trobat amb situacions de discriminació a la teva persona o a altres companyes, pel simple fet de ser dones? Es pot explicar algun cas?

Hi ha una cosa que pot semblar una ximpleria, però que a mi em sembla rellevant. Una frase que m'ha perseguit tot el mandat del CJB és la de "cap altra persona podia ser presidenta, per això vas ser-ho tu". Aquesta idea me l'han repetida per activa i per passiva. Jo sempre he rigut amb ells i he fet que sí amb el cap: vaig agafar la presidència del Consell sense voler-la, en un moment complicat, amb vint-i-un anys i sentint-me incapaç. Les entitats havien manifestat la voluntat que la presidència l'agafés una dona, i jo era l'única que quedava de l'equip anterior.

Com vas viure aquella etapa?

Durant molt de temps no vaig tenir la sensació de ser presidenta i em presentava com a membre del secretariat mentre veia com els companys deien ben fort el càrrec que ocupaven quan els preguntaven què feien al Consell. I em semblava natural perquè, des de les meves inseguretats, creia que ells mereixien l'espai que ocupaven mentre que a mi m'havia tocat.

Ara ho veig amb perspectiva i penso en les hores dedicades abans i durant la presidència. Porto des de l'adolescència participant d'espais, construint projectes, treballant i aprenent. Recordo amics i companys que han fet broma amb què no hi havia ningú millor per la presidència i me’n adono que són els mateixos que tenen a twitter els seus càrrecs associatius. Està bé, és una forma de reivindicar la feina que fan, però jo en faig tanta o més i per això soc presidenta. No per casualitat. No perquè cap altra persona ho pogués ser. Ho soc perquè he treballat fort.

Quins són els reptes de futur del sector per tal d’assolir la plena igualtat de gènere i fer més visible el paper de la dona?

Cal continuar amb el que hem fet fins ara: escoltar-nos, analitzar-nos i deconstruir-nos. Hem de complir amb la paritat sense parlar de quotes, reconeixent les capacitats de les companyes. Aquests dies estic rebent el triple de trucades que la resta de l'any perquè s'apropa el 8M i les entitats volen comptar amb les dones, però no pot ser que només se'ns escolti de veritat en aquesta data. No pot ser que companyes que militen des de fa anys i són expertes en el seu àmbit rebin trucades on se'ls digui  "volem comptar amb tu perquè ens falten dones".

I també cal que integrem el feminisme a la resta de lluites i que interseccionalitzem les nostres reivindicacions. Les dones no som un bloc homogeni i a moltes ens travessen altres discriminacions: hem de donar veu a les companyes trans, a les racialitzades, a les bisexuals i lesbianes. Cal que reflexionem sobre quina mena de feminisme volem i que l'apliquem en la pràctica i no només en el discurs. No és només cedir l'espai, és també facilitar-lo i adaptar-lo a les necessitats dels col·lectius més invisibilitzats.