Com va néixer Salut Mental Terrassa?

L'abril de 1986 es va aprovar a Espanya la Llei General de Sanitat i la Reforma Psiquiàtrica i es van tancar els 'manicomis'. Les famílies es van trobar amb les persones que estaven ingressades als 'manicomis' a casa sense cap mena de formació ni contenció.

Això va posar en evidència l'any 1989 la necessitat de crear un grup de suport. El 1993 es crea legalment l'Associació de Familiars de Malalts Mentals de Terrassa i Comarca.

En què consisteix la tasca que desenvolupeu a Salut Mental Terrassa?

La nostra missió és donar suport a familiars i persones amb trastorn mental i vetllar pel seu benestar. Acompanyem i assessorem de manera propera a familiars i persones usuàries que tenen un trastorn mental, des de l'inici fins a la reinserció de la persona. Els nostres valors són el rigor professional, el caliu, la proximitat i l'acceptació incondicional.

Inicialment, érem un grup de 10 familiars i actualment som 134 socis i sòcies i donem atenció a tot el nucli familiar. El nostre objectiu és obrir-nos a la ciutat de Terrassa fent programes de prevenció per la salut mental. Aquest curs, després de la pandèmia, hem obert un espai a la ciutadania per parlar dels efectes de la Covid-19.

Quines mesures véu prendre amb l'arribada del confinament?

Durant el moment més àlgid de la Covid-19 vam suspendre la nostra activitat, els grups mensuals i tallers que fèiem. Aquesta pèrdua d'interacció social, suport i rutina va agreujar les dificultats de salut mental, ja que es va perdre aquest suport entre iguals i es va dificultar la possibilitat de demanar ajuda.

Des de l'entitat vam mostrar el nostre suport, acompanyant de manera telefònica i fent un seguiment dels casos més greus. Telemàticament, vam oferir el servei d'assistència individual en línia.

De quina manera ha impactat la Covid-19 en la vida de les persones amb malalties de salut mental i les seves famílies?

Aquest canvi, al que encara estem adaptant-nos, ha provocat un augment dels conflictes de convivència i econòmics. Donat que els serveis públics són molt limitats i de manera telefònica, si contesten, són les persones les que han de fer front de manera autònoma a tots aquests estressors, que són factors precipitants de crisis o brots.

Freqüentment les persones que presenten un trastorn mental manifesten conductes d'aïllament social, i tenen una tendència cap al retraïment i mostren dificultats en les relacions interpersonals. És habitual que aquestes conductes provoquin una pèrdua de les relacions socials i un augment de la soledat.

S'ha agreujat la simptomatologia o possibles recaigudes de les persones amb malalties mentals a causa de la Covid-19?

Sí. Cal destacar que hi ha un increment de l'estrès i és un possible factor de risc de recaiguda. Hi ha evidències científiques que avalen una relació directa entre la xarxa de suport social i el benestar emocional, és a dir, és un factor de protecció del trastorn. S'ha agreujat la situació d'aïllament social que ja patien moltes persones que tenen un trastorn mental diagnosticat.

S'ha reduït notablement el nombre d'activitats que realitzen i ha augmentat el risc d'exclusió social. Per aquesta raó, és més necessari que mai l'aplicació de programes de rehabilitació psicosocial i programes terapèutics que fomentin la participació social de les persones afectades al llarg dels pròxims anys.

Quines coses han canviat respecte a la situació que hi havia abans de crisi sanitària?

Aquesta crisi sanitària ens ha ensenyat moltes coses, tant sigui en l'àmbit personal, col·lectiu o com a societat. Hem pogut percebre la nostra fragilitat i vulnerabilitat com a éssers humans i la necessitat de col·laborar i responsabilitzar-nos inclús de l'aire que respirem i compartim.

S'ha evidenciat més aquesta necessitat de reforçar el sistema públic en l'àmbit de salut mental i en tota mena de professionals. Aquest trencament de les activitats presencials, del contacte dels referents dels centres, ha evidenciat la solitud dels familiars davant de la problemàtica, ja que estava vetat poder connectar amb ningú ni rebre cap mena de suport.

Quins aprenentatges positius creus que hi ha davant de la situació de pandèmia?

El principal aprenentatge ha sigut la demostració de la nostra capacitat d'adaptació als moments difícils i que les nostres accions i conductes, tenen un impacte en els altres.

Ens ha obligat a centrar-nos en el present i aprendre de manera forçada que no podem controlar el que succeeix. Deixant l'ego i aquesta visió més individual per entendre que res m'esdevé a mi, tot esdevé.

Quina és la situació actual de les persones amb malalties mentals a la ciutat?

Actualment estem en període d'adaptació. Els hàbits i els referents s'han perdut i la incertesa està present en el nostre dia a dia. Això condiciona poder crear una rutina i la tranquil·litat mental de poder accedir a l'ajuda que necessites. El desconcert de la sanitat amb els professionals sanitaris en la salut mental ha repercutit de manera clara en el seguiment individual dels casos.

Ens hem trobat situacions en què no s'ha pogut accedir a l'ajuda perquè no tenien professionals per atendre i estan encara esperant. Aquesta és la nostra lluita diària, aquesta manca de recursos es pot veure clarament en el nombre de referent de casos (PSI), dos per tota Terrassa, en les dificultats per aconseguir un ingrés a planta o en la falta de continuïtat assistencial darrere d'un ingrés, entre altres.

Creieu que la Covid-19 pot haver-hi contribuït a posar la persona al centre en comptes de l'economia? Com?

La Covid-19 ha evidenciat que la persona no és el centre, si més no, s'ha prioritzat perquè era la urgència del moment. Ha quedat clar que el cost per poder-ho fer és molt elevat i l'administració diu que no té els recursos per fer-ho.

Les entitats ens hem trobat donant suport gratuïtament on el sistema públic no arribava i han agraït aquesta contribució que ells no podien finançar.