Begoña Giménez: "Infantilitzem la persona gran quan no respectem la seva manera de fer el dol"

Begoña Giménez Gabaldón és coordinadora de l'entitat Servei de Suport al Dol de Ponent. L'entitat acompanya persones en un moment de la vida complicat perquè han experimentat la mort d'una persona estimada. És gairebé sempre una realitat difícil d'acceptar i tothom la viu de manera diferent.

Giménez explica que les grans demandants dels seus serveis són dones i que la meitat tenen més de seixanta anys. "La veritat és que pocs homes s'animen a demanar aquesta ajuda", reflexiona.

Com és el dol en una persona gran?

De manera general podríem dir que és un dol com el de qualsevol persona adulta: únic, molt personal, intransferible... És un procés natural que ens permet adaptar-nos a la pèrdua. No obstant això, hem de tenir en compte les peculiaritats d'aquest moment del cicle vital. Sovint es produeix una acumulació de pèrdues: la mort d'altres persones importants de l'entorn (company/a de vida, amistats, altres familiars) i altres pèrdues importants com poden ser la salut, l'autonomia, la independència, alguns rols...

L'elaboració del dol requereix un major esforç tot i haver-hi una major acceptació de la mort. A més, hem de tenir en compte certs factors de risc com és la soledat no desitjada, la vulnerabilitat econòmica o la malaltia que sovint acompanya l'etapa de l'envelliment.

Com ho hauríem de fer per acompanyar en el dol una persona gran? Ha de ser diferent de fer-ho amb una persona jove?

En general, hauríem d'acompanyar el dol amb respecte, sensibilitat, estima... Això val per a adults, grans i joves. En el cas de les persones més grans, hi ha una certa tendència o bé a infantilitzar per protegir o bé a minimitzar el seu dolor. I en tots dos casos segurament estarem empitjorant el dol de la persona gran.

Podem compartir moments amb la persona perquè pugui manifestar com se sent. Hem de tenir en compte que en generacions anteriors no s'acostumava a parlar d'emocions, no es permetien plorar en públic i mostrar tristesa era senyal de feblesa. Així que els hi costa més.

Sobretot ser-hi...

Els podem ajudar també donant espai perquè, si volen, puguin explicar anècdotes i records sobre la persona que s'ha mort, podem mirar fotos junts... Podem acompanyar a realitzar passejos i animar perquè es socialitzi amb persones de confiança.

També necessitarà moltes estones de tranquil·litat i soledat... El dol requereix certa introspecció. El més important és escoltar les necessitats de les persones i ser-hi en sintonia. I també és important cuidar la part més física, menjar i dormir bé i mantenir certa activitat física lleugera.

"En generacions anteriors no es parlava de les emocions, no es permetien plorar en públic i mostrar tristesa era senyal de feblesa"

L'edat és una eina de protecció davant de situacions com la mort d'una persona pròxima?

En general, quan més avançada és l'edat, més dols has hagut d'afrontar i això suposa experiència i aprenentatge. A més, acostuma a haver-hi més acceptació de la mort com una part indissoluble de la vida. Però també dependrà de com s'hagin viscut aquests dols, de si s'han elaborat o s'ha fet d'una forma traumàtica... Això serà determinant perquè l'experiència prèvia es converteixi en un factor de protecció o de risc.

Les experiències vitals i haver viscut segurament moltes pèrdues podria semblar que ho fa més fàcil. És així?

Les persones grans mostren en general una bona capacitat per adaptar-se, ho veiem amb les dones que es queden vídues i aprenen a fer coses que potser no havien fet mai perquè se'n cuidava la parella. Malgrat que a l'inici hi ha molta ansietat i tristesa, així com pèrdua d'il·lusió davant la vida i el futur, la majoria acaba adaptant-se i assolint una vida plena i amb benestar emocional. Però les morts de persones joves es viuen molt malament, són morts que es consideren a "destemps" i amb culpa, com si els hagués d'haver succeït a ell o ella. Com si, com que ets gran, et toca a tu i no al jove morir.

Deies que a vegades es cau en la sobreprotecció i la infantilització? No donar tota la informació a les persones grans sense valorar si voldrien o no saber-ho?

Existeix una tendència a la sobreprotecció, s'amaga informació pensant que no serà capaç de sostenir el dolor que li suposarà la notícia de la mort d'algú.

Infantilitzem la persona gran quan no respectem el seu ritme, la seva manera de fer el dol. A vegades estem excessivament a sobre, sense deixar-li espai, dient-li el que ha de fer i com... Altres cops es minimitza el seu dolor, donant per fet que el seu historial de pèrdues farà que ja hi estiguin acostumats i això els eviti el dolor. Però això no és cert.

"Les morts de persones joves es viuen molt malament, són morts que es consideren a "destemps" i amb culpa"

També deies que amb l'edat s'acostuma a perdre independència, autonomia, salut... Això afecta com es reben les pèrdues?

Són factors que poden complicar el dol, efectivament. L'envelliment és una etapa on es donen diferents tipus de pèrdues: comença amb la jubilació (pèrdua del rol) i segueix amb la pèrdua de les nostres capacitats físiques, de salut... Si aquests canvis es produeixen de manera progressiva, la persona s'hi va adaptant a poc a poc de manera saludable.

La soledat és una situació que malauradament sovint va lligada a l'envelliment i això sí que és un factor de risc molt important a tenir en compte. La manca de suport social i l'aïllament afegeixen molt de dolor al propi dolor de la pèrdua d'una persona estimada.

Hi ha un abans i un després en el dol de les persones grans de la pandèmia de la COVID-19?

La forma de fer el dol de les persones grans no ha canviat. Possiblement es va complicar en aquells moments a causa de la soledat, l'aïllament pel confinament i la manca de contacte. Hi va haver un augment de l'ansietat per la gestió de la por i la incertesa.

Des de Servei de Suport al Dol de Ponent feu molts acompanyaments de persones grans?

Les dones que han perdut la seva parella són les grans demandants del nostre servei. Més del 50% de les nostres usuàries tenen més de seixanta anys, però molt poques arriben als vuitanta. I respecte al gènere, la veritat és que pocs homes s'animen a demanar aquesta ajuda.