Bruna Álvarez és investigadora del grup AFIN del Departament d'Antropologia Social i Cultural i professora d'Antropologia en el mateix departament de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha investigat sobretot temes al voltant de la maternitat i la reproducció.

Les mares es pensen i són pensades, des del mercat laboral i també en les relacions de gènere dins les parelles heterosexuals, com les últimes responsables dels seus fills/es. Per tant, es produeix una dicotomia entre "la mare" i "la treballadora". Ho deies el 2017 quan vas presentar la tesi. Encara és així?

Mare i treballadora són construccions socials, és a dir, és la manera com pensem aquestes figures. Sí, encara passa a les societats occidentals. S'ha construït el fet del mercat laboral i el concepte de treballar com una cosa que està separada del fet de cuidar: l'àmbit públic separat de l'àmbit privat. Tot i que la majoria de les mares treballen, són dos mons difícils de compaginar. El mercat laboral és la competitivitat i una tasca productiva, i la mare representa les tasques de cura, un ritme lent de cuidar i d'estar pendent dels altres.

Però, en altres societats, no necessàriament la bona mare és la que està constantment cuidant el fill o la filla, sinó que pot ser la que migra a un altre país per sustentar la família.

La conclusió és que les condicions del mercat laboral són més favorables per a les no-mares, és a dir, als homes?

Les no-mares no són només els homes: són aquelles persones que no tenen responsabilitats de cura d'infants ni de gent gran. El mercat laboral està pensat per aquelles persones que poden donar-ho tot, temps, horari, presencialitat, i que no tenen cap obligació de cura. Per tant, pràcticament no hi ha ningú que compleixi aquesta definició de no mare.

Estem en anys de visibilització dels feminismes, de certs canvis... Però en el fet de tenir fills, les dones continuen sabent que quan tinguin un fill/a, elles en seran les últimes responsables?

Fins al 2018, quan es va fer la primera vaga de cures, tot el tema de la maternitat no estava dins de l'agenda política feminista. El feminisme lluitava per la no maternitat. Especialment a Espanya, es lluitava per la no maternitat, perquè hi havia una herència franquista que calia ser mare tant sí com no. Es va lluitar per un espai social de la dona, pel dret a l'avortament, per la incorporació de les dones al mercat laboral...

Ara, moltes vegades, les dones feministes que són mares entren en una contradicció pel que fa a uns valors propiciats pel feminisme. Moltes dones feministes estan sent mares i n'hi ha que ho són per donació d'òvuls i, és clar, genera tota una contradicció.

Una contradicció?

Sí. I, a més, el feminisme ha treballat molt poc amb els homes. Potser no es diuen feministes, però hi ha homes que participen molt activament en les cures en el dia a dia. Crec que tot això falta incloure-ho en aquests debats més polítics. Sí que hi ha un tema estructural perquè sovint no s'han incorporat els homes a les cures, però hi ha espais on una anàlisi amb profunditat donaria més eines per no convertir tot el tema del feminisme en una guerra entre homes i dones, perquè en la vida quotidiana no és així.

"Nosaltres som allò que ens forma o que ens fa ser el nostre context sociocultural"

Faig d'advocadessa del diable: Fins a quin punt no és l'entorn, sinó la mateixa dona la que es posa aquesta pressió de cuidadora?

Moltes vegades són les dones les que diuen: Jo tinc aquest instint o tinc aquestes ganes de quedar-me a criar. I fan una transformació en l'àmbit laboral. Però és que nosaltres som allò que ens forma o que ens fa ser el nostre context sociocultural. Si el nostre context sociocultural pensa que és la dona la que ha d'estar cuidant el seu fill, la dona que no ho faci generarà un impacte social, però no només un impacte social, sinó un impacte en ella mateixa.

Això ho ha treballat molt Judith Butler i tot el tema de les subjectivitats i com la societat i la cultura et fa com a individu.

De Judith Butler a Rigoberta Bandini... Això d'una mare que sempre tingui brou a la nevera i ganes de plorar, però amb fortalesa, com canta Bandini... Fa més mal que bé?

El tema de Rigoberta Bandini és molt interessant, perquè, quan va cantar això del brou a la nevera, va rebre molta crítica, per fomentar aquesta maternitat intensiva, que és la que explica que, per ser bona mare, la dona ha d'estar constantment amb el seu fill o filla, dedicar-li temps i diners. És a dir, ara, gairebé t'has de professionalitzar per ser mare. Has d'estudiar. Hi ha mil manuals de com has de fer les coses. Ja no és una cosa que s'aprèn en la relació amb les altres, sinó que es busca tota la informació, se segueixen influenciadores... És la professionalització de la maternitat.

La mateixa Bandini, al videoclip de la cançó 'Ai Mamá', deixa el seu fill a terra i ella està gravant. El videoclip acaba que el nen està plorant i ella no el sent perquè està treballant. Vaig interpretar-ho com una resposta a tota aquesta crítica.

Què vols dir?

Rigoberta Bandini mostra una altra maternitat i explica que s'emportava el seu fill a gires i amb tota la infraestructura de família que té dintre de la seva banda. Estava demostrant que no necessàriament s'havia de separar la maternitat, en aquest cas, de la seva passió, jo crec.

Això és molt criticat, també, perquè es diu que si les dones ens hem d'emportar els fills a la feina i no ho fan els homes. M'agradaria veure un parlamentari amb el seu nadó al Congrés. Així com les dones reivindiquen la lactància, portant els nadons, no estaria malament que un home també ho fes per reivindicar aquestes tasques de cura, i treure el debat de què es fa amb els nadons. Si ens les emportem a les feines, qüestiona tots els drets laborals, de les baixes... Què fem? Com ho organitzem tot això?